Éric Fassin i la seva teoria sobre ‘democràcia sexual’

Entrevista a Éric Fassin, sociòleg i catedràtic als departaments de Ciències Polítiques i Estudis de Gènere de la Universitat de París 8 i investigador al Laboratoire d’Études de Genre et de Séxualité.

«El terme “nació”, que remet a la idea de néixer, també parla de l’ordre sexual, assimilant-lo a l’ordre social»

«A partir dels anys 2000, especialment a Europa —tot i que no només—, va aparèixer el que anomeno nou nacionalisme sexual. És a dir, tots defugim definir-nos com a racistes, xenòfobs o homòfobs, però hi ha un problema amb els ‘altres’, els immigrants, especialment els musulmans: ells sí que són sexistes i homòfobs»

«És una política que articula lògiques de classe, de raça i de gènere. És una política interseccional, certament pervertida, però que el neofeixisme utilitza amb molta força. Podria afirmar que el neofeixisme és un model de política interseccional»

«Hi ha una clara regressió de llibertats, com la llibertat de premsa»

«La confusió entre l’esquerra i la dreta beneficia sempre la dreta i l’extrema dreta»

«Les retòriques feixistes, definitivament, s’han desacomplexat»

Llegeix entrevista:  Crític / Text: Guillem Galera / Fotos: Ivan Giménez

Cinco manifestaciones LGTBQ que sentaron el precedente de Stonewall

+ info: Vice

Han pasado 50 años desde aquellas trágicas y calurosas noches de junio de 1969, cuando los clientes del Stonewall Inn se rebelaron contra la policía durante una violenta redada. Lo que empezó como un ataque espontáneo a un bar gay de Nueva York terminó convirtiéndose en varias noches de disturbios por las calles de Greenwich Village.

Cine gay, cine militante: «Vivir deprisa, amar despacio»

+ info: Fotogramas

Aunque reniega del cine político, el director sabe que hablar de la experiencia LGTBIQ es, aún hoy, una forma de lucha. Su último film, protagonizado por Pierre Deladonchamps y Vincent Lacoste, nos devuelve a los agridulces años 90.

El cine de Christophe Honoré (Carhaix-Plouguer, Francia, 1970) siempre ha vivido entre el amor, el dolor y la música, y su última película, ‘Vivir deprisa, amar despacio’, no es ninguna excepción. El francés nos cuenta un romance que se debate entre una vida que empieza y otra que se ha estancado. Una película que no necesita discursos, porque, para el cineasta, lo personal ya es político.