Maria José Recoder: Construint una universitat responsable

Per | 04/06/2019

OCC InCom-UAB entrevista Maria José Recoder i Sellarès

 

Maria José Recoder i Sellarès és Doctora en Ciències de la Informació (Periodisme) i té un Diploma d’Estudis Aprofundits (DEA) en Història i Civilització Contemporània per  l’EHESS (École des Hautes Études en Sciences Sociales – Paris). Es professora Titular d’Universitat a la UAB. Degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació des de 1 de gener de 2016. Anteriorment ha estat Vicerectora de Relacions Institucionals i Comunicació de la UAB (2009-2012).

 

L’oferta d’estudis universitaris al voltant de la comunicació ha crescut de forma evident arreu de Catalunya. Això ha generat un debat sobre la necessitat de redimensionar aquesta oferta en funció de la capacitat d’absorció laboral de les persones amb titulació. Quina és la teva opinió envers aquesta qüestió? Potser una via és l’especialització?

El problema que existeix a Catalunya no n’és un problema exclusiu. El problema afecta tot el territori espanyol. Com la competència entre públiques i privades no és específica de Catalunya.

Per mi, el punt de partida és la deficient política d’atorgament de beques. Optar per reduir els ajuts que permeten als estudiants desplaçar-se a altres ciutats ha desencadenat la multiplicació de l’oferta arreu de tot el territori. I en algunes ciutats, ha servit per revitalitzar les zones on s’han fet les classes. Aquesta oferta, amb un pressupost reduït, està més pensada per cobrir la demanda que per garantir uns estudis de qualitat. A més, sobre aquesta última qüestió, també cal tenir en compte com la creació de nous estudis universitaris al voltant de la comunicació ha estat la solució per resituar professorat d’altres carreres amb menys demanda.

Des del punt de vista laboral, és evident que hi ha territoris on el sector de la comunicació no pot absorbir a tots els egressats. Però, a més a més, s’afegeix la crisi econòmica que ha afectat als mitjans de comunicació. Trobar feina a Catalunya és complicat als mitjans tradicionals, però més factible en sectors emergents, com el tecnològic.

 

Sobre l’alumnat, es parla de la seva transformació en clients, amb matisos pejoratius. Quina és la teva opinió sobre això?

Les famílies es comporten com a clients. És a dir, els pares i mares paguen i són qui exigeixen que els fills rebin un bon servei. Aquesta actitud forma part de la societat en la que vivim, basada sobretot en relacions mercantils.

Es diu que “el client sempre té la raó”, però això no es pot aplicar a la universitat. A les universitats hem de fomentar l’esperit crític, per exemple. A una facultat on s’estudia periodisme, comunicació audiovisual, publicitat… no es tracta només d’agafar una càmera i enregistrar imatges o dissenyar un anunci, sinó que s’ha d’aprendre a pensar en allò que realment es vol transmetre i s’ha de saber explicar aquell relat que es vol construir.

L’alumnat ha d’entendre que són persones privilegiades, que tenen accés a uns coneixements que contribueixen a la seva formació com a persones i que la teoria és bàsica, no només els exercicis pràctics. Estem parlant de la seva formació i, per tant, han de ser conscients de que no poden donar-nos instruccions sobre com hem de fer les coses, de la mateixa manera que quan encarreguem una faldilla no podem dir-li al sastre com ha de tallar la tela o com ha de cosir.

Però, evidentment, conèixer la seva experiència i percepció és bàsic  a l’hora de pensar com millorar la tasca docent universitària. Així, per exemple, a la nostra facultat, quan es modifiquen els plans d’estudis, se’ls fa participar de forma molt activa al llarg de tot el procés. Seria impensable una Junta de Facultat sense la seva presència.

 

Sobre la docència, les tendències pedagògiques han anat reforçant la idea de l’autoaprenentatge, l’adquisició d’habilitats,.. en detriment de la memòria. De fet, l’evolució tecnològica també està reduint la necessitat d’emmagatzemar informació a la nostra memòria. Quina és la teva opinió sobre això?

 

És alarmant adonar-se que ara es fa servir molt poc la memòria, a totes les edats. Tot es pot buscar mitjançant els dispositius tecnològics connectats i això provoca una vagància que afecta a la manera d’estudiar i adquirir els coneixements. Fixeu-vos que ara les persones no memoritzem cap número de telèfon. Si un jove perd el mòbil, probablement no podria trucar a cap familiar per desconeixement del seu número de telèfon.

A mi m’escandalitza que les persones assegudes una al costat de l’altra es puguin acostumar a parlar sense alçar els ulls de la pantalla. Però això és un altre tema.

El fet de no utilitzar la memòria implica que no es reté el que s’observa  i aquesta actitud, a l’àmbit de la comunicació, és vital. Per poder comunicar un fet, cal observar atentament la realitat de la que s’està parlant.

La idea d’autoaprenentatge és encertada, però aquesta no pot existir sense exigència. Els i les estudiants han de saber a on trobar les fonts d’informació, com seleccionar les idees, com planificar la feina,…. S’ha d’aprendre a buscar informació i a identificar aquella que és important. S’ha de saber relacionar-la amb el món que ens envolta i explicar-la correctament. Han d’aprendre a solucionar problemes.

En aquest sentit, la formació del personal docent és bàsica. L’oferta de formació adreçada al col·lectiu docent s’ha de renovar. S’ha de pensar mètodes docents realment innovadors. La classe magistral serveix -sempre i quan no parlem de llargues sessions que es farien interminables per qualsevol persona-, però el sistema de transmissió entre el professor i l’alumne ha de ser molt participatiu. Ha d’haver docència teòrica per poder treballar l’esperit crític, però s’han d’aplicar mètodes molt actius.

 

La precarietat laboral és un problema molt greu. Què podem fer des de la universitat?

La situació és preocupant. Tal com ja adverteix el Col·legi de Periodistes de Catalunya, els acomiadaments, les condicions laborals precàries i la proliferació dels autònoms al món del periodisme són problemes que cal resoldre. Hi ha un excés d’egressats i, al mercat, hi ha poca oferta de treball en la majoria dels àmbits. Això ha comportat un mal tracte de cara als treballadors.

A això, ara s’afegeix la possibilitat de que siguin robots els redactors de les noticies, com ja s’està experimentant al periodisme esportiu, on hi ha robots que realitzen les cròniques de partits de tercera divisió, per exemple. Davant d’això, hem de tenir molt clar que el fet de mantenir aquesta situació o canviar-la és responsabilitat de les universitats i del Govern.

És evident que hi ha precarietat laboral i, per reduir-la, cal estudiar el mercat. Els mitjans tradicionals no podran absorbir tota la demanda, però sí existeixen noves empreses tecnològiques. Això significa que hem de preparar l’alumnat adequadament, tenint en compte les noves demandes, com per exemple al voltant del periodisme basat en el big data.

A la nostra facultat, tenim molta cura a l’hora de seleccionar les empreses on l’alumnat pot realitzar pràctiques professionals. Aquestes han de complir unes condicions. Per exemple, no podem enviar un alumne si l’empresa en qüestió no disposa d’una persona especialista que el pugui orientar. Cal recordar que estem parlant de persones que estan en període de formació. Les pràctiques són importants perquè aproximen l’estudiant a la realitat laboral i, a vegades, tenen la sort de ser una via per trobar feina.

 

Seguint amb la relació universitat i entorn econòmic-empresarial, una critica habitual planteja que els plans d’estudis responen excessivament a les necessitats del mercat i que això impedeix desenvolupar una mirada critica. T’identifiques amb aquesta crítica?

Moltes vegades es diu que la universitat està d’esquena a l’empresa. Però això no és cert. A les universitats públiques formem ciutadans crítics, però estem atents a com evoluciona el sector empresarial, perquè és allà on trobaran feina els nostres egressats.

 

Al curs 2019-2020, la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB amplia la seva oferta d’estudis de grau. Als Graus en Periodisme, en Comunicació Audiovisual, en Publicitat i Relacions Públiques, s’afegeixen en Comunicació Interactiva i en Comunicació de les Organitzacions. Pensant en les persones que podrien estar interessades en cursar aquestes noves propostes, com descriuries els seus continguts i objectius?

Primer de tot, he de dir que el Grau de Comunicació Interactiva està cridant molt l’atenció entre les altres facultats de l’entorn espanyol. Hi ha molts centres que s’han posat en contacte amb nosaltres sol·licitant informació sobre el pla d’estudis. Aquesta és una proposta molt innovadora i, per tant, no està exempta de risc. Està fortament vinculada a la tecnologia (realitat virtual, big data, gamificació,…), però no estem parlant de formar enginyers, sinó de formar comunicadors i comunicadores que sàpiguen fer servir les últimes novetats tecnològiques per explicar bones històries. Aquest nou Grau està inspirat en universitats asiàtiques, com les de Singapur i Hong Kong

El grau de Comunicació de les Organitzacions combina el desenvolupament de les habilitats comunicatives amb la capacitat organitzativa, ja que totes les empreses, institucions, clubs esportius, associacions de tota mena, usen la comunicació per donar a conèixer la feina que fan a tota la societat. No és només Relacions Públiques, combina periodisme, protocol, organització d’esdeveniments…

 

Recentment has estat nomenada presidenta de la nova junta directiva de l’ATIC (Asociación de Universidades con Titulaciones de Información y Comunicación), quins nous reptes teniu per davant?

ATIC és una associació formada per trenta-cinc universitats. Una universitat no pot ser membre de l’ATIC fins que no finalitzen quatre promocions d’una titulació. Hi ha molts problemes comuns, i l’associació permet treballar amb una visió global. Per exemple, multiplicitat d’estudis, precarietat de les condicions laborals que es troben els egressats, dificultats a l’hora de desenvolupar les pràctiques perquè no existeixen prou mitjans de comunicació on desenvolupar-les,..

Però hi ha dos temes sobre els que vull fer èmfasi. Per una banda, aconseguir que els nostres estudiants puguin donar classe a les escoles i als Instituts d’Educació Secundària d’alfabetització mediàtica i, per l’altra, lluitar per tal que es creï una comissió  especifica per avaluar l’àmbit de la comunicació a l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación). A més a més, i com no podia ser d’altra manera, continuaren fomentant les relacions amb altres associacions científiques de comunicació internacionals.