La transposició de la Directiva europea de serveis audiovisuals

Per | 02/03/2020

Per Amparo Huertas Bailén (InCom-UAB)

 

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i la Barcelona School of Management de la Universitat Pompeu Fabra (BSM-UPF) van organitzar la Jornada “Cap a una nova regulació audiovisual. La transposició de la Directiva europea de serveis audiovisuals” el passat 28 de febrer a l’auditori de la BSM-UPF.

 

 

La Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell, del 14 de novembre de 2018, va modificar la Directiva 2010/13/UE sobre la prestació de serveis de comunicació audiovisual. Aquesta s’ha de traspassar a l’ordenament jurídic espanyol abans del 19 de setembre del 2020. Estem ja a la fase final i el procés de negociació no està sent fàcil. A la jornada, es va fer palesa la dificultat a l’hora de trobar punts de consens sobre aspectes bàsics.

La primera part de la jornada va reunir a la mateixa taula persones responsables de la transposició de la Directiva procedents de diferents entitats, de l’àmbit estatal i català. L’esforç per aconseguir treballar conjuntament i afavorir el debat públic va ser el fil conductor del seu debat. A la segona part, en canvi, les discrepàncies entre els diferents agents implicats van ser evidents. La segona taula donava veu al sector (televisions privades, públiques, Google,…). Malgrat la diversitat i multiplicació del nombre d’actors implicats, cal pensar estratègies per garantir l’equilibri i, amb interessos i perspectives diferents, arribar a un consens és realment difícil.

Aquest problema sorgeix a diferents terrenys. Per exemple, la polèmica també apareix en relació  amb el mesurament de les audiències. De fet, aquests canvis ja estan provocant la necessitat de trobar noves paraules. Així, l’últim informe d’InfoAdex diferencia entre mitjans controlats i mitjans estimats (en substitució de la clàssica distinció entre mitjans convencionals i mitjans no convencionals).

 

Harmonització i diferències territorials

Cristina Morales, subdirectora general de Continguts de la Societat de la Informació, a la Secretaria d’Estat per l’Avançament Digital, del Ministeri d’Economia i Empresa, considera que, tot i que es tracta d’una harmonització reguladora a nivell europeu, aquesta deixa marge d’actuació als països, sempre i quan les particularitats d’aquests estiguin justificades. Precisament, la dificultat de regular seguint el principi del país d’origen és una de les més evidents. Cal pensar que els continguts circulen per tot el món, però, a més a més, també cal tenir en compte que una persona que fa una subscripció a un país també pot traslladar-se a un altre i, per tant, modificar la ubicació des de la que es connecta.

Antoni Molons, secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, va explicar l’esforç que s’ha fet per incorporar totes les idees que la nova Directiva planteja. Molons va enunciar els 7 principals àmbits d’actuació: protecció de la infància i l’adolescència, plataformes d’intercanvi de vídeos, foment de l’autoregulació i la co-regulació, accés de les persones amb discapacitats, alfabetització mediàtica, presència d’obres en català i reforçament dels òrgans reguladors.

Atès que les intervencions havien de durar no més de 5 minuts, Molons només va poder desenvolupar breument alguns apartats. Sobre la protecció infantil i juvenil, va destacar la preocupació per gestionar els continguts relacionats amb la violència de gènere i el desenvolupament d’instruments per verificar l’edat dels usuaris i de mecanismes per establir el control parental. Sobre la llengua catalana, va parlar també de l’aranesa, a més a més de la incorporació de la llengua de signes catalana. Sobre l’alfabetització mediàtica, Molons parteix de la seva eficàcia com a eina  per evitar la desinformació.

 

Regulació, autoregulació i co-regulació

Josep Maria Guinart, conseller de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC), va exposar la dificultat de treballar amb reguladors ubicats a diferents nivells. Guinart va aclarir que «el regulador principal és el govern i, finalment, el parlament», però, per donar a entendre que era molt fàcil confondre tot plegat, va afegir «i després també estem parlant d’autoregulació i co-regulació». Davant d’aquest grau de complexitat, Guinart va defensar la necessitat d’una entitat com l’ERGA (European Regulators Group for Audiovisual Media Service). Des del seu punt de vista, és imprescindible la coordinació dins d’Europa.

 

 

Però, a més a més, i adreçant-se de forma directa a Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), Guinart va destacar la importància de la participació de les entitats autonòmiques en el debat. Ángel García, advocat especialitzat en audiovisual, també va defensar la necessitat de reforçar les autoritats reguladores independents, a un Estat amb un model territorial com el que tenim, s’ha de vigilar com recollir la seva diversitat.

Guinart va fer una panoràmica de com s’està treballant dins de la CNMC, una entitat que unifica mercats sectorials i que té diferents funcions (és un òrgan consultor, supervisor, controlador i resolutiu). Guinart, de forma molt sincera, va explicar que, dins de la CNMC, «no s’ha aconseguit dotar la part audiovisual de suficient poder d’execució». Segons va dir, el personal dedicat és molt reduït i, atès que està ubicat majoritàriament a Madrid, resulta difícil treballar de forma coordinada al conjunt del territori.

Per la seva part, Roger Loppacher va destacar la necessitat d’establir mecanismes que permetin denunciar i posar en coneixement de les plataformes implicades l’existència de continguts inadequats. Ara bé, Loppacher va afegir que aquesta hauria de ser una tasca responsabilitat dels organismes reguladors, ja que aquests són els únics que poden assegurar una cerca sistemàtica, «la protecció davant de l’odi i la desinformació no pot dependre exclusivament de la decisió de denunciar per part dels usuaris».

 

L’equilibri normatiu, motiu de dissentiment

Recordem que aquesta directiva amplia l’àmbit d’actuació i, per primera vegada, inclou les plataformes que presten serveis d’intercanvi de vídeos i les xarxes socials amb alta presència de material audiovisual. Per tant, es fàcil d’entendre la dificultat a l’hora de trobar el camí cap a l’equilibri. De fet, fins i tot, des de determinades àrees, es qüestiona la necessitat d’aquest.

Entre els defensors d’aquesta simetria es troba Alejandro Perales, president de l’Asociación de Usuarios de la Comunicación (AUC). Perales sosté la necessitat d’un model de regulació semblant per als diferents actors. Per exemple, el president de l’AUC va parlar sobre la classificació dels continguts (les metadades, les descripcions temàtiques i la seva classificació per edats) i, per facilitar aquesta «harmonia», va proposar treballar en dos nivells: rangs i criteris de classificació. «Tots haurien de compartir els valors a mesurar, però es podrien donar diferències pel que fa als criteris d’avaluació», va dir. Ángeles López, directora de l’Assessoria Jurídica de Telefónica Audiovisual Digital, també defensa la necessitat d’unes mateixes regles per tothom.

Núria Llorach, vicepresidenta i presidenta en funcions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), també es situa en aquest sentit. Llorach va defensar la necessitat de garantir l’equilibri raonable entre el sector públic i privat, incloses les plataformes de vídeos. A més a més, des de la perspectiva de Catalunya, Llorach va descriure aquest context com una oportunitat per posar-nos al dia i «treure el màxim profit de la realitat». L’advocat especialitzat en audiovisual Àngel García va recollir també, d’alguna manera, aquesta última idea de Llorach: «aquesta és una oportunitat per resoldre qüestions pendents». Ara bé, García es referia sobretot als canvis derivats del procés de convergència tecnològica. Al seu discurs, va exposar que s’ha de tenir en compte que no només s’ha aprovat la Directiva europea protagonista de la jornada, sinó que també tenim el codi europeu de comunicacions electròniques o altres directives com la que fa referència a la propietat intel·lectual a l’entorn digital.

I, finalment, va arribar la discussió. Els protagonistes van ser Eduardo Olano, president de la Unión de Televisiones Comerciales en Abierto (UTECA), i Antonio Vargas, responsable de Polítiques i Assumptes Públics de Google. Eduardo Olano va fer una intervenció carregada de sinceritat. Olano va deixar molt clar quines són les necessitats del sector que ell representa amb preguntes com aquestes: ¿per què no se’ls demana fer més sèries (en lloc de cinema), que és l’àrea on han demostrat que són capaços d’aconseguir l’èxit?  (Olano va posar com a exemple «La casa de papel»); ¿per què no es demana responsabilitat social a Google? (Olano va ser molt crític amb l’activitat fiscal de Google).

A l’inici de la seva intervenció, Antonio Vargas va aclarir que no parlaria de les qüestions fiscals, afegint que el tema de la trobada era un altre. Vargas va explicar per què Google qüestiona la necessitat de trobar un «mínim comú denominador». Va iniciar la seva intervenció definint què és Youtube: «és una xarxa social de contingut audiovisual. No és una televisió, no explota continguts. El nostre model de negoci és la publicitat».  A més a més, Vargas va exposar que Google ja s’adequa a la Directiva europea del comerç electrònic i que la seva dinàmica es basa en el dret a la llibertat d’expressió. Amb preguntes com «¿nosaltres hem de produir cinema?», Vargas va il·lustrar el seu discurs amb la intenció de deixar clar que Google és diferent.

La resposta per part de la directora de l’ Assessoria Jurídica de Telefónica Audiovisual Digital, Ángeles López, no es va fer esperar: «en la mesura en que hi ha una explotació comercial hauria d’haver una obligació, tot i que no es tingui responsabilitat en relació amb els continguts».

 

Qualitat dels continguts i debat ètic

Els nous espais digitals trenquen la manera de fer tradicional (ja no té sentit l’establiment d’hores de protecció infantil, el volum de material audiovisual circulant arreu del món és impressionant, l’autoria de les creacions audiovisuals és molt diversa,…) i sembla que, hores d’ara, l’única actuació fàcil de regular i de controlar és la infracció penal (la pornografia infantil, discursos que inciten al terrorisme, discursos de l’odi,…).

Davant d’aquest context, és necessari el debat ètic, una qüestió que sembla haver quedat al marge. Es troba a faltar una discussió (sincera) sobre la qualitat dels continguts. O, dit d’altra manera, caldria aprofundir més sobre quin tractament s’està donant als públics.

Per exemple, no dubtem de la protecció que precisen la infància i la joventut, tot i que també caldria aclarir millor de què es parla exactament quan es parla de garantir el seu creixement físic, psíquic i moral. Però la protecció dels adults, veient -per exemple- la ràpida proliferació de les fake news, no ha de quedar reduïda a aspectes com la protecció davant dels discursos d’odi.

Cristina Morales, del Ministeri espanyol d’Economia i Empresa, va explicar que aquesta és una transposició no només tècnica. Es va aproximar així, tot i que molt subtilment, a la qüestió ètica. Morales va desenvolupar aquesta idea des de dues perspectives: cal pensar en l’entorn comunicatiu actual i en com augmentar la protecció dels menors i de la ciutadania en general. I, a més a més, també va incidir en la necessitat de que sector públic i privat participin del debat. No és casual, doncs, que finalment defensés que s’ha treballar de forma coordinada amb el Ministeri de Cultura.

 

Més informació

Crònica OCC InCom-UAB (2017): Directiva Europea de Serveis de Comunicació Audiovisual: flexibilitat i autoregulació