Adrià Guxens: La clau del cinema d’autor és buscar dins teu qui ets

Per | 31/07/2020

Adrià Guxens, director de cinema, guionista i storyteller. Va néixer el mateix any que Barcelona celebrava els Jocs Olímpics. El primer contacte amb el cinema va ser l’any 2013 quan va estudiar a la Universitat de Califòrnia, però on va trobar el seu camí va ser a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), on es va formar de veritat com a cineasta. Adrià Guxens confessa que “estima el cinema, creu que té alguna cosa a dir i està disposat a dir-la”. Amb Preludi, ha guanyat el premi al Millor Curtmetratge Estudiantil al 20 Festival Sant Joan d’Alacant, qualificador per als Goya. Acaba de publicar una novel·la policíaca ambientada a Escòcia, Lazos de Sangre. Actualment està treballant en un nou curtmetratge i en la seva primera pel·lícula.

Com valores aquesta formació a països tant diferents, Estats Units i a Catalunya?

La valoració és molt positiva. Sóc molt partidari de viatjar i viure en altres països. Conèixer gent d’arreu del món, més enllà del món acadèmic, a nivell humà et permet obrir la ment, desterrar prejudicis i, després, establir contactes que en un futur et poden obrir moltes portes. Ara mateix tinc molts amics a diferents països del món amb qui estic col·laborant amb varis projectes.

Quan em va sorgir la possibilitat d’anar als Estats Units estava estudiant Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). De ben petit no sempre havia volgut estudiar cinema. Soc de Tarragona i, malauradament, no és una ciutat massa cinèfila i no tenia referents. La passió va sorgir quan vaig arribar a Barcelona, on vaig descobrir el cinema d’autor i em va agradar molt. Vaig tenir l’oportunitat de poder fer un intercanvi amb la Universitat de Califòrnia. Vaig veure que era la meva vocació i m’hi volia dedicar. El meu Treball Final de Grau va ser un documental del cinema català i l’any següent vaig començar a l’ESCAC.

Què t’ha aportat un i altre país? Has trobat maneres de fer diferents o diries que el sistema pedagògic, els continguts i les capacitats que es desenvolupen a cada país són molt semblants?

Com a model, m’agrada més el sistema educatiu anglosaxó que el català perquè aquell et permet cursar crèdits de diferents disciplines i així pots veure què és el que més t’agrada. Si vols cursar dues carreres alhora, també és molt més fàcil. Tots els crèdits sumen. Aquí, a Catalunya, tot és més lent i hi ha menys llibertat. Moltes vegades has de tornar a començar, si a la meitat del grau veus que no t’agrada.

Però, a Catalunya, he après moltíssim més que a Estats Units. A Estats Units, pots escollir les assignatures que més t’interessen per la teva formació. No són totes obligatòries. En comparació, a l’ESCAC es té una visió molt més pràctica, es fa una formació de cinema molt professional. Aquí, rodàvem molt. A Estats Units tot era molt més light, molt més fàcil, amb poques pressions. Aquí, treballàvem molt.

A l’ESCAC és on m’he format, on he après i on he descobert quin tipus de cinema vull fer. A Estats Units anava més per lliure i això em va ajudar a trobar-me. A nivell de formació i gràcies a l’ESCAC, em noto molt ben preparat com a director.

Tens alguna anècdota interessant d’aquest període de formació?

Quan vaig arribar a Estats Units no tenia ni idea de cinema. Tenia molta pressió. Molta pressió imposada per mi mateix. Em vaig apuntar al màxim d’assignatures que podia a la Universitat i alhora a casa, a les tardes, em formava de manera autodidacta llegint llibres i mirant pel·lícules. A Estats Units vaig rodar 11 curts. En aquell moment era més lliure i no era tant conscient del que feia i ara sóc molt més metòdic. Per mi, l’any d’Estats Units va ser el millor any de la meva vida.

Quins van ser els teus primers passos de la teva trajectòria professional? Com et vas introduir al món professional? Vas tenir dificultats? Com les vas superar?

El que fan falta són oportunitats. A Catalunya, a Espanya hi ha molt poques oportunitats reals. Funciona molt el ser amic de, fill de,.. A Estats Units, ni que sigui per un tema purament capitalista, si veuen algú amb talent, l’agafen. Encara que sigui pervers, el que volen és enriquir-se ells. Aquí, no. Sí que hi ha oportunitats, però és molt complicat.

Mentre estudiava a l’ESCAC vaig prendre la decisió de què els curts que fèiem com a exercicis fossin el millor possible i poder moure així aquests curts per festivals. M’ho desaconsellaven perquè els curts encara no tenien un nivell òptim i podien etiquetar-me. Però, d’altra banda, pensava que, quan tingués l’obra perfecta, ningú no em coneixeria i no me l’agafaria. Aleshores vaig decidir pica-pedra amb els curts que feia.

Al principi no me’ls agafaven o només eren seleccionats a festivals locals, però, a poc a poc, vaig anar coneixent més programadors i fent contactes. Gràcies aquest bagatge i l’experiència pel que fa a distribució, ara conec molt millor el món dels festivals de curtmetratges.

En el meu cas, he anat treballant a poc a poc per endinsar-me en el món del cinema … i tot el que queda. Costa molt. Ara tinc escrita la meva primera pel·lícula, però no sé quan la podrem rodar. En aquest país tot és molt lent. A Estats Units, com hi ha una indústria del cinema consolidada, la roda no para: si tens un guió sòlid, a punt de començar a rodar, en poc temps es pot posar en marxa. Aquí, no. Un cop ho tens, s’esperen subvencions potser 6 mesos i passen els anys i no has fet res.

Com a director és molt frustrant. Potser aquest projecte t’ocupa 5 anys de la teva vida full time i pot ser que no surti o que surti malament. I com a creador, si fas cinema d’autor, que és el que jo vull fer, quan escrius una obra hi connectes molt però si passen 5 anys, tu ja has canviat i potser ja no t’interessa explicar aquesta història. Aquesta és la pitjor part del cinema, aquesta lentitud que, des del punt de vista del director, fa que perdi frescor el projecte.

Ara que la tecnologia domèstica i les eines digitals estan a l’abast de tothom, hi ha moltes persones que sense formació arriben a ser professionals -o semi professionals-. Aquest fenomen també va lligat a la precarietat laboral. Creus que és possible dedicar-se a la creació audiovisual de manera professional a partir d’un procés d’aprenentatge autodidàctic?

Ara mateix tenim tanta informació i tantes coses al nostre abast, que amb vídeos de YouTube i d’Internet et pots formar molt millor que en qualsevol carrera universitària. A Internet trobes el coneixement de milions de persones i, a més, de coses molt específiques. Tu pots decidir què et falta. Ets més autònom.

Jo he cursat dues carreres universitàries, de les dues tinc el Premi Extraordinari i no m’ha servit de res. Mai m’han demanat cap títol enlloc. No estic en contra d’estudiar, però aquesta història que et venen de petit, que els títols t’obriran portes no és així. I, a més, en el cas del cinema i l’art, encara menys.

Els Festivals de Cinema són una bona plataforma per donar-se a conèixer? Quina ha estat la teva experiència?

En el cas del curtmetratge és l’única finestra que tenim. Pots penjar també els teus curts a YouTube i Vimeo. Però si et vols donar a conèixer, els festivals són la porta d’entrada. Si guanyes festivals, pots accedir al Goya. Els Festivals són útils també per fer networking i conèixer altra gent i altres directors. Els festivals encara avui són una plataforma important pels directors novells per començar a fer-nos un nom. Abans es feia un o dos curts i de seguida es feia la pel·lícula llarga, jo he fet 20 curts (comptant tots els exercicis acadèmics) i encara no l’he feta. Sí, sens dubte, els festivals de cinema són importants.

Hem vist algunes de les teves obres i, des del nostre punt de vista, es detecta que tens un segell molt personal, d’aquells que de seguida ajuden a identificar una obra amb el seu autor o autora. T’identifiques amb aquesta idea? Et preocupa arribar a tenir una manera de fer personal? Treballes per tenir una manera de narrar i una estètica pròpia?

El cinema d’autor m’agrada i és el que vull fer. Però el cinema d’autor no és cap construcció falsa. No arribo a aquest cinema de forma artificial sinó perquè sóc així. La clau del cinema d’autor no és intentar inventar-te una cosa frikie o estranya per vendre’t com a tal, sinó que és buscar dins teu qui ets, què és el que vols fer i fer-ho. Ja serà personal, perquè si tu et despulles a una obra, és que ets tu en aquesta obra. I es veuran trets comuns a les teves obres no perquè ho hagis forçat ni buscat sinó perquè en totes les obres has intentat vincular-te emocionalment i mostrar-te. En el meu cas no sé quins serien aquells segells repetits i identificatius, però és cert que m’agrada molt el rostre humà i faig molts plans a prop de les cares dels actors i les actrius. Sempre intento que cada obra negui l’anterior.

Quin són els teus referents? Alguna obra? Alguna persona? O potser t’identifiques amb corrents més generals i no amb propostes concretes?

M’identifico amb el cinema asiàtic. M’agraden molt directors de cinema com David Lynch i Wong Kar-wai perquè fan obres molt personals i úniques. D’ells m’agrada molt el seu to singular, on barregen elements que a primera vista poden semblar molt estrafolaris i creen atmosferes molt potents. Són directors bastant melancòlics i m’agrada molt la bellesa de la melancolia.

Sobre quins temes estàs treballant ara o treballaràs de forma immediata?

Estic treballant amb un nou curtmetratge, que serà el meu primer curtmetratge post-escola de cinema i si tot va bé, rodarem a finals d’aquest any 2020. Tracta sobre la precarietat laboral dels joves.

També estic escrivint la meva primera pel·lícula i aviat començarem a treballar amb la producció. És una pel·lícula molt generacional i bastant política a nivell de missatge. Toca temes que els joves estem vivint com la precarietat laboral, la identitat, la migració. No s’ha fet res mai així en el cinema espanyol. És una pel·lícula molt millenial en certa manera. Ara bé, no és fantàstica, però sí poètica.

A més, aquest estiu també he publicat el meu primer llibre de ficció, una novel·la policíaca ambientada a Escòcia Lazos de sangre. Tinc preparades varies xerrades sobre cinema, sobre la representació de la dona i del col·lectiu LGBTI. I, a més a més, també mouré els meus dos curtmetratges: Preludi i I I don’t Think It Is Going To Rain, un projecte emparat per la beca Looking la Xina, que competirà al Festival de Màlaga.