Un bon llibre sobre Isabel Coixet

Per | 08/09/2020

Janice Puentes ressenya el llibre: Zecchi, Barbara [coord.], 2017. Tras las lentes de Isabel Coixet: Cine, compromiso y feminismoEspaña: Universidad de Zaragoza. ISBN: 978-84-16935-73-4.

Isabel Coixet Castillo (Barcelona, 9 d’abril de 1960) és una de les directores espanyoles amb més projecció internacional i, des què va començar la seva carrera en el setè art, la cineasta s’ha interessat en abordar les problemàtiques i les experiències de les dones des de la seva pròpia condició femenina, sempre atorgant-los-hi veu.

Ha mantingut una òptica amb perspectiva de gènere que fa notòria la seva preocupació per transmetre una imatge femenina despullada dels estàndards del cinema hegemònic, que per tradició partia de la mirada masculina. Aquest interès prové no només del fet de ser dona, parteix de la seva resistència a les representacions que cosifiquen, que oprimeixen i que no es qüestionen el que estan reproduint.

La seva filmografia comença a 1984 amb el curtmetratge Mira y verás, al 1988 dirigeix el seu llargmetratge Demasiado viejo para morir joven. Vuit anys després segueix amb Things I never told you (1996), i des d’aleshores s’ha mantingut com una cineasta activa. Actualment es troba al procés de postproducció de la seva pròxima pel·lícula titulada Nieva en Benidorm (2020), encara que el calendari s’ha vist afectat després de la situació generada per la pandèmia de COVID-19.

 

Un llibre coordinat per la especialista en estudis de gènere Barbara Zecchi

La seva creixent producció cinematogràfica ha inspirat varis estudis, un d’ells és Tras las lentes de Isabel Coixet: Cine, compromiso y feminismo(2017), un llibre coordinat per la especialista en estudis de gènere Barbara Zecchi (University of Massachusetts Amherst), en el que es fa un complert recorregut de la seva obra. Partint d’una anàlisi general, es submergeix en casos concrets d’algunes de les seves ficcions i dels seus documentals, per concloure amb una entrevista personal.

El volum és un treball conjunt que neix de la conferència Gynocine: Mujeres, Dones and Cinema (2010), i la seva riquesa parteix de la diversitat de participants, entre qui es troben Patricia Hart (Purdue University), María Castejón Leorza (Universidad de Salamanca), Beatriz Herrero Jiménez (Universidad Rey Juan Carlos), Silvia Guillamón Carrasco (Universitat de València), Marta del Pozo Barrón (University of Massachusetts Amherst) i Ramón Girona (Universitat de Girona).

Però hi ha més noms: Hilaria Lobo Gómez (Universidad de Zaragoza), Eva París-Huesca (Ohio Wesleyan University), Raquel Medina Bañón (Aston University), Elisabet Pallàs (University of Massachusetts Amherst), Lucía Tello Díaz (Universidad Internacional de La Rioja), Jennie Rothwell (University College Dublin), María Jesús Beltrán Brotons (Freie Universität Berlin), Jorge Belmont Arocha (Universitat de València), entre altres destacats especialistes.

El cinema de Coixet, un intent deconstrucció del plaer visual

Ja des de la introducció del llibre, a càrrec de Barbara Zecchi, es parla del cinema de Coixet com un intent deconstrucció del plaer visual (escopofília), de la representació femenina, i de la masculinitat tradicional. El primer bloc, titulat Gran angular: Travelling sobre la producción de Isabel Coixet, comença situant la directora en el context del cinema espanyol, que durant anys es va mantenir allunyat de la diversificació temàtica.

Especialistes com Núria Triana Toribio (University of Kent) amb En algún lugar de America del Norte, Susan Martín-Márquez (Rutgers University) amb Isabel Coixet y la teoría fílmica o Katarzyna Paszkiewicz (Universitat de les Illes Balears) amb El tacto es discreto o no es nada, fan un recorregut per les temàtiques recurrents a la filmografia de la directora barcelonesa i la seva manera de mirar cinematogràficament. Es reconeix a Coixet com una cineasta mediàtica, en tant que està present als mitjans de comunicació, atén a les exigències dels mercats globals, es troba activa a la seva pròpia plataforma en el que constantment comparteix contingut, i d’aquesta manera reforça la seva identitat en la indústria en la que ja es reconeguda per les seves característiques ulleres.

Però, sobretot, Isabel Coixet es defineix per haver traspassat fronteres, no només literalment, ja que gran part del seu treball s’ha produït a l’estranger, sinó perquè al llarg de la seva trajectòria s’ha impregnat de la cultura de tants països i de tantes diverses activitats com la redacció, el teatre o la publicitat, que l’han convertit en una cineasta global.

Els seus projectes s’han desprès tant de la bandera catalana com del nacionalisme espanyol. La cineasta s’ha obert moltes portes fora del merament local, un desafiament que s’ha vist reflectit no únicament en un major finançament i/o distribució, sinó que també ha estat motiu de múltiples crítiques i del rebuig que implica allunyar-se del que es podria considerar com el cinema nacional.

Tractar els sentiments a la pantalla

Els personatges en cintes com Things I never told you (1996) o My life without me (2003) eviten una localització contundent, perquè així la historia pugui centrar-se en els sentiments. Els seus treballs esquiven les etiquetes de nació i llengua, ja que molts d’ells són rodats en anglès. “Treballar en temes «universals», amb un càsting transnacional i com a part del ‘cine mundial’” (p. 57), és el que fa Coixet.

La directora ha mostrat un interès molt particular en el poder de la mirada, derivat del seu acostament a les obres del britànic John Berger. Aquesta inclinació va quedar molt present a Mira y verás, on va substituir alguns dels processos de voyeurisme i objectivació femenina tant fomentats pels mitjans audiovisuals per escenes de mirades a la vida quotidiana.

Ja des d’aquest curtmetratge es fa palesa la capacitat de Coixet per evocar visualment la sensorialitat de la vida diària. A My life without me és evident com la catalana ha dominat molt bé la creació d’imatges hàptiques que aconsegueixen emfatitzar les sensacions per fer sentir partícips als espectadors en escenes més compromeses amb la integritat dels personatges.

En qüestió del tacte, el cinema d’Isabel Coixet oscil·la entre la proximitat i la distància, entre el tocar i no el tocar. A The secret life of words(2005) el tacte és el mitjà que permet crear un vincle entre els protagonistes. A través del contacte de Josef, qui després d’un accident ha perdut temporalment la visió, amb les cicatrius que té la seva infermera Hanna, a l’haver estat víctima de tortura, aquest pot entendre millor el seu passat i per tant es crea una major proximitat entre els dos. En canvi, la relació al film Ayer no termina nunca 2013) és la separació. És un retrobament, sí, però es prohibeix el tacte, s’obstaculitza, el que representa el trencament en la intimitat dels personatges. Hi ha un no tocar present a la trama que evidencia la distància existent entre els protagonistes.

El so, i l’absència d’aquest, és un altre dels grans temes a l’obra Coixet, que sempre cuida molt les seves bandes sonores. Segons l’anàlisi de Rosario Torres (Pennsylvania State University), el silenci està íntimament relacionat amb el gènere femení que ha tingut de transgredir per apoderar-se del seu discurs. A The secret life of words queda bastant clar que Hanna fa ús del silenci com un mecanisme de defensa i una estratègia de supervivència que, fins a cert punt, ha après a exercir sota el seu propi control.

Ara bé, al segon bloc del llibre Teleobjetivo: Primeros planos en los largometrajes de ficción, l’enfoc està a les pel·lícules narratives de la directora. Diferents autors examinen alguns dels seus films: el seu primer llargmetratge Demasiado viejo para morir joven (1988), A los que aman (1998), Elegy (2008), Map of the sounds of Tokyo (2009), Another me (2013), Learning to drive (2014) i les ja mencionades a la primera part del volum:Things I never told you, My life without me, The secret life of words i Ayer no termina nunca.

Posicionada davant les causes d’índole social, política i ecològica

Per altra banda, el tercer apartat, Zoom: Los documentales de Isabel Coixet, es centra amb la seva tasca social a través del mitjà audiovisual. La directora fa ús de la seva veu per expressar el que considera necessari visibilitzar: així, ha pres un posicionament clar davant causes d’índole social, política i ecològica. Retrata la tortura al Viaje al corazón de la tortura (2003), critica la situació econòmica d’Espanya a La insoportable levedad del carrito de la compra(2004). Per tractar la immigració participa al film col·lectiu Invisibles(2007) amb Cartas a Nora. Compromesa amb fer notar la violència de gènere, forma part de l’especial per Televisió Espanyola 50 años de… con La mujer, cosa de hombres (2009).

Amb Aral, el mar perdido (2010) denuncia els abusos mediambientals; i amb el seu afany per mostrar aquestes realitats que tracten d’ocultar-se, sorgeix Escuchando al juez Garzón (2011), un documental-entrevista l’objectiu del qual és donar-li veu al jutge Baltasar Garzón perquè pugui explicar la seva veritat. La cineasta realitza aquest projecte com una arma d’expressió per qui ella considera que ha estat injustament jutjat.

Hernando C. Gómez Prada (Universidad Complutense de Madrid) i Francisco A. Zurian Hernández (Universidad Complutense de Madrid), ens diuen que la Coixet documentalista desenvolupa la funció de periodista social, ja que la seva obra es reactiva i busca aixecar-nos de les nostres cadires perquè sortim al carrer. Ofereix la seva càmera i la seva visió, lluita contra l’ordre simbòlic, i de forma reflexiva mostra les conseqüències i implicacions de problemes poc visibles.

Gastronomia i més

Finalment, el quart bloc, Las gafas: Isabel Coixet persona, ofereix dos capitols. El primer, de Dolores Juan Moreno (Clark University) i Guillem Molla (University of Massachusetts Amherst), De fuets y remolachas, és una aproximació als gustos de la directora, a les seves aficions i als fetitxes que ella mateixa rescata al seu llibre La vida secreta de Isabel Coixet (2011); ens deixa veure la importància de la gastronomia a la seva vida i a les seves produccions. El segon és una entrevista feta per María Donapetry Camacho (University of Oxford), amb la qui es tanca l’obra. Aquesta última part és un apropament més personal, ens permet veure que el treball de Coixet gira l’entorn de les seves pròpies conviccions però que en els seus projectes sempre està present el seu compromís social i amb l’ecologia, la defensa de la dona, i la dels drets humans.

D’aquesta manera es completa el retrat de la cineasta que de forma molt original s’ha construït a través de quatre angles. Tras las lentes de Isabel Coixet… és un llibre molt complert perquè parteix de diferents perspectives que ens permeten conèixer la seva obra però també a la cineasta mateixa, una dona conscient del poder de la imatge i dels sons, de la implicació dels sentits al cinema, i del seu valor en el mitjà audiovisual.