El traç de l’audiovisual a Catalunya

Per | 01/10/2020

Per Redacció OCC InCom-UAB

Estem en un món en plena transformació, on les noves tecnologies obren un ventall de reptes i oportunitats per a l’audiovisual. L’auge de les noves plataformes audiovisuals i l’augment de la connectivitat afavoreixen un canvi de paradigma en el sector. Com ha de reaccionar Catalunya en l’adaptació de la política audiovisual en aquest sector? Quin és el futur de l’audiovisual?

En la presentació virtual del nou número de la revista Eines 38, “El futur de l’Audiovisual”, editada per la Fundació Josep Irla, Emili Prado, catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Enric Marín, professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la mateixa universitat, han reflexionat sobre l’adaptació del sistema audiovisual català amb l’arribada del 5G, que permetrà augmentar la connectivitat de la ciutadania, en un context en què el consum de continguts és cada vegada més digital, asincrònic i sota demanda. El debat online l’ha moderat la periodista i doctora en comunicació, Aida Martori.

Enric Marin (esquerra), Aida Martori i Emili Prado (dreta)

Enric Marin (esquerra), Aida Martori i Emili Prado (dreta)

La televisió un instrument de sociabilització cultural

El professor i investigador en Teoria Política a la Universitat Pompeu Fabra i director acadèmic de la Fundació Josep Irla, Lluís Pérez Lozano, comença la presentació de la revista Eines 38 explicant que “moltes generacions hem crescut on la televisió era un dels principals, sinó el principal, instrument de sociabilització cultural”. En el cas concret de Catalunya, significa que molts castellanoparlants van aprendre a parlar el català a l’escola i a estimar-lo gràcies a la televisió. Ara estem en un moment de transformació i el director acadèmic de la Fundació Josep Irla en destaca “la importància d’analitzar el futur de l’audiovisual”.

Enric Marín té la impressió que, en realitat, no tenim política de l’audiovisual

L’augment de les noves plataformes i la connectivitat fa que Catalunya hagi de reaccionar als canvis que es produiran amb el 5G. Quina política audiovisual s’ha d’emprendre i com es pot potenciar l’ecosistema comunicatiu català? Aquesta és la pregunta que planteja Aida Martori per començar la conversa sobre el futur de l’audiovisual a Catalunya. Enric Marín considera que “el debat sobre l’audiovisual ha estat el gran absent d’aquest procés polític dels darrers deu anys i això és una paradoxa. No és pot parlar de cultura sense parlar de l’audiovisual. No es poden fer polítiques lingüístiques sense referir-nos a l’audiovisual”. Segons Enric Marín, les polítiques de reindustralització del país passen en bona mesura per fer polítiques de l’audiovisual. I és que l’audiovisual és al nostre món cada cop més important.

Al llarg del segle passat les indústries culturals neixen amb el periodisme però es desplacen ràpidament cap a l’audiovisual. I a la segona meitat del segle XX, les indústries culturals són indústries de l’audiovisual. El canvi tecnològic i la digitalització han reforçat encara més aquesta tendència, recorda Marín. “No podem fer parlar de fer polítiques culturals i polítiques lingüístiques sinó parlem de quina política de l’audiovisual tenim”, opina Enric Marin, qui té la impressió que en realitat no tenim política de l’audiovisual. Per Enric Marín, vam tenir una política fa 25 anys i encara vivim de “rendes” d’aquesta política.

Per ell, és prioritari discutir sobre aquest àmbit. Defensa que les polítiques de transformació social haurien de partir del debat cultural, atès que el debat cultural permet imaginar futurs compartits millors. “És més aviat l’economia qui s’hauria de sotmetre al debat cultural i no pas al contrari”, defensa Marín.

Emili Prado proposa una regulació proactiva

El catedràtic Emili Prado assenyala que “el principal problema de les polítiques és l’absència de polítiques i quan no fas polítiques te les fan”. S’ha errat en el diagnòstic: s’ha pensat que es podien oblidar les polítiques de l’audiovisual perquè s’ha donat per mort el sistema audiovisual. El sistema de comunicació és dinàmic i al llarg de la història s’ha anat construint sense eliminar els mitjans del passat. El sistema audiovisual no només és central, sinó que ha guanyat centralitzat en el procés de la digitalització. Prado apunta que “s’ha perdut la capacitat de fronteritzar les cobertures i, per tant, de controlar i potenciar els productes audiovisuals”I proposa deixar d’usar les eines de regulació restrictiva i anar cap a una regulació proactiva, capaç de provocar un canvi en les condicions de producció, circulació i consum.

Tenint en compte que el consum es guia sempre pel principi de gratificació, Prado comenta que “està en les nostres mans esbrinar els elements de potencialitat, per tant, d’introduir elements que provoquin que allò que es produeix en el país es pugui trobar fàcilment en l’univers de l’oferta de l’usuari”.

Des de la producció, Emili Prado defensa que “cal introduir elements que potenciïn la defensa de la llengua, la cultura i la identitat a través d’un procés de producció que s’adapti a les formes de distribució i de consum actual”. Prado emfatitza que no hem de perdre de vista que, de totes les hores que es dediquen als consums culturals, la immensa majoria segueix sent a l’audiovisual clàssic.

El perill de desaparèixer com a cultura

Enric Marín remarca que “si no som capaços de desenvolupar una indústria audiovisual potent com a cultura no existirem”. En els darrers anys els usos lingüístics del país han anat baixant i això ha anat en relació també amb la decreixent presència de productes audiovisual fets a Catalunya i en català, especialment entre el públic infantil i juvenil. “Per existir a la cultura, has d’existir a l’audiovisual”.

Marín ho té molt clar: per existir a l’audiovisual has de produir, aquest contingut ha d’estar disponible i evidentment ha de ser accessible amb facilitat. Portem 10 anys de retard amb la reflexió sobre com s’ha de repensar de dalt a baix el sistema públic audiovisual català. Enlloc d’invertir en el sistema públic audiovisual hem desinvertit en el sistema públic audiovisual. Segons Enric Marín, s’hauria de potenciar el Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: “el consum tradicional de televisió no ha desaparegut però el consum en línia no para de créixer en dispositius mòbils sobretot. És urgentíssim impulsar les polítiques culturals i no ho podem fer sinó donem la importància té l’audiovisual”.

Reconnectar amb el públic juvenil i infantil

Segons Emili Prado, s’ha de potenciar la capacitat de referent de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i, per això, s’ha d’actuar en tres dimensions: garantir que segueixi sent el motor de l’audiovisual de Catalunya i seguir-ho potenciant perquè ara mateix està en perill; garantir la pluralitat, que es puguin trobar totes les opinions i sigui un punt de referència de credibilitat; i, en tercer lloc, reactivar la seva capacitat de lideratge fent servir les noves formes de comunicació i aconseguir així reconnectar amb el públic jove.

L’atenció als més petits s’ha de fer des de la televisió per la seva capacitat de sociabilització. Quan els nens es troben a les escoles, als seus espais de socialització i convivència, un dels temes de conversa és el material audiovisual que han vist. Si això ho han trobat en un espai reconegut, serà més fàcil coincidir en els seus gustos. Prado recomana que “la recuperació del públic infantil es faci a través de la televisió en combinació amb les altres plataformes.

Les polítiques culturals són polítiques socials

Marín defensa que l’audiovisual encara és més important que fa 40 anys i convida a fer una reflexió profunda. Si per Dinamarca, Suècia o Finlàndia el sistema audiovisual és fonamental, per Catalunya, al no tenir Estat, encara és més important per defensar la llengua i cultura pròpia. “No ens podem permetre que la cultura sigui un luxe i la televisió una despesa supèrflua. Les polítiques culturals són polítiques socials. Sense polítiques culturals no hi ha cohesió social. L’element vertebrador de les polítiques audiovisuals i, per tant, culturals, és el sistema públic audiovisual”, conclou Marín.

 

Enllaç a la presentació de l’Eines 38, El futur de l’audiovisual: https://www.youtube.com/watch?v=U0iSrDnBo7c

Crònica de la conversa de la Fundació Irla: https://irla.cat/en-quin-estat-es-troba-laudiovisual-catala/