El bon vell periodisme: anar, estar, veure, sentir i explicar

Per | 12/10/2020

Per Redacció OCC InCom-UAB

Parar per reflexionar sobre l’ofici del periodisme. Això és el que va passar fa uns dies a Barcelona. De manera distesa i complementant-se molt bé, els dos autors del llibre El viejo periodismo, editat per la Revista 5W, van presentar la seva obra el passat 5 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Martín Caparrós, periodista i escriptor, i Agus Morales, periodista i director de la Revista 5W, van reivindicar el vell periodisme, és a dir, tornar a les arrels, però sense nostàlgia. A més, també van admetre el fracàs del periodisme en la cobertura de la pandèmia.

El cinquè número de la col·lecció editorial de Diàlegs Veus 5W

Per què tornar al vell periodisme?

Caparrós va començar la seva intervenció explicant que el títol del llibre va néixer pel cansament d’escoltar habitualment el terme “nou periodisme”. Per Caparrós, el bon periodisme és el bon vell periodisme: assabentar-se d’alguna cosa, pensar-la i explicar-la. Poden haver-hi maneres i tècniques diferents, però això és el que fan o volen seguir fent els i les periodistes, va insistir l’autor.

Per Morales, “el vell periodisme és un retorn a les arrels de l’ofici”. Però Caparrós perfila que “més que un retorn, és una continuïtat”, ja que no és que s’hagi perdut i s’ha de tornar de forma melancòlica o nostàlgica, sinó que es tracta de “seguir fent-ho bé”.

Morales també va criticar els cognoms que es posen avui en dia al periodisme: periodisme narratiu, periodisme de dades… i, en aquest punt, Caparrós va interpel·lar preguntant “com és el periodisme sense dades?”

En relació al fact-checking, a Caparrós li molesta la desconfiança que tenen els mitjans americans cap als seus redactors. Morales, per la seva experiència professional com a corresponsal a l’agència de notícies EFE, explica que ell té molt interioritzada la comprovació de dades i el llenguatge neutre. El periodisme està alhora a la curta i a la llarga distància, però “crec que cada vegada hi ha menys espai pel que queda al mig”.

El fracàs dels mitjans a la cobertura de la pandèmia: la dificultat de narrar el no-esdeveniment

Durant la presentació del llibre Martín Caparrós va analitzar com s’ha relatat la pandèmia des dels mitjans de comunicació, una situació totalment anòmala. Va argumentar que “s’han relatat els extrems. Però el més quotidià, el que vivim tots, és el més difícil d’explicar perquè en definitiva es un no-esdeveniment”.

Morales va coincidir i va afirmar que “els mitjans han fracassat explicant el que està passant i, sobretot, les primeres setmanes i els primers mesos”. Amb l’estat d’alarma, “el periodisme troba a faltar un marc interpretatiu” i admet que els “periodistes no teníem les eines per explicar una emergència sanitària”.

Caparrós va afegir que, en general, sempre expliquem l’extraordinari: “el fàcil del periodisme és explicar l’extraordinari, el que surt de l’ordinari i produeix un esdeveniment que es pugui narrar”. Però Caparrós va advertir de la especificitat de la pandèmia. En aquest cas, acceptant que la pandèmia és quelcom extraordinari, s’ha de tenir en compte que ens influeix a tots d’una manera particular que no sempre és extraordinària. Segons Caparrós, allò extraordinari que ordinàriament expliquem no sempre té un mateix efecte sobre nosaltres i aquesta és la part que els periodistes no sabem explicar perquè no estem acostumats a explicar el que ens passa a tots. “Expliquem generalment el que els hi passa a uns pocs”, diu Caparrós qui afegeix: “la especificitat i la diferència d’aquesta situació és que ens passa a tots. És l’únic que la fa diferent. Per fi, hi ha alguna cosa que ens passa a tots per igual. Al principi tots podíem contagiar a qualsevol, la por a l’altre fa que parléssim de l’igualitari que era tot això. Qualsevol podia transmetre el virus a qualsevol”.

Qui són els periodistes?

Però, “qui són els periodistes”, es va qüestionar Caparrós arran d’una pregunta del públic. A El viejo periodismo Caparrós escriu: “molts anys de la meva vida m’he guanyat la vida fent periodisme per a poder escriure llibres. Ara sembla que em guanyo la vida escrivint llibres per a poder fer periodisme” i explica que a Amèrica Llatina la figura de l’escriptor que treballa en un mitjà per guanyar-se la vida és habitual. Caparrós afirma que “es va criar amb aquesta idea i els seus primers caps van ser escriptors argentins molt reconeguts com Rodolfo Walsh i Juan Gelman”. Ara és autor de més de 40 llibres i escriu al seu blog chachara.org, el que és un gran privilegi per ell: “És un lloc propi on puc pensar i publicar el que vulgui, aprendre i participar”.

Però, tornant a la pregunta, Caparrós va indicar: “Jo no sé com es defineix. Jo no vaig estudiar periodisme. Soc d’una generació on no hi havia carrera de periodisme. El periodista no era algú que havia fet una carrera universitària. Era algú que començava a treballar de jove com aprenent en un diari. I era així com es formaven els periodistes. Per ser periodista es necessita capacitat per llegir el món i certes habilitats tècniques”. Morales sí que és periodista amb titulació universitària; un altre país, una altra generació.

En el torn de preguntes, Caparrós es va referir de nou al vell periodisme en referència al periodisme de sempre, no en el sentit d’allò que abans es feia i que s’ha deixat de fer. Va afirmar que detesta la melancolia. Va parlar del periodisme com a tasca que consisteix en esbrinar, pensar i explicar de la millor manera possible amb eines que van canviant constantment. I va afegir que “no és el mateix escriure en primera persona que sobre la mateixa persona”. Morales va puntualitzar que “més que anar, veure, explicar és millor estar, sentir i explicar”. A més, Morales va advertir que és important fer l’exercici de saber quan pots explicar alguna cosa i quan no interessa fer-ho.

Post al blog chachara.org: https://chachara.org/el-viejo-periodismo/