Argos al laberint: Josep Gifreu i el periodisme global

Home » Llibres » “Argos al laberint” o la història dels vigilants de la veritat

“Argos al laberint” o la història dels vigilants de la veritat

Argos al laberint Josep Gifreu

Font: Adrià Costa (Nació Digital)

Amb Argos al laberint. Poètica i política del periodisme global [1], Josep Gifreu (Palol de Revardit, 1944) ha fet una notable contribució al coneixement i, sobretot, a la reflexió, sobre el paper del periodisme en el context actual, tant a nivell local com a nivell mundial. En aquest sentit, creiem que ni el títol del llibre, ni el subtítol ni l’eslògan de l’editor en la contracoberta (“Per què maten periodistes?”) no donen prou pistes per endevinar, en tot el seu abast, el contingut del novè llibre de Gifreu “en solitari” (almenys en català, si no ens hem descomptat[2]).

Argos al laberint és un gran tractat, amb mèrits sobrats per esdevenir un text de referència bàsic. El títol, quasi antimarquetinià, fa referència al gegant de cent ulls de la mitologia grega que sempre vigilava i mai dormia, i que Gifreu compara al periodisme: “La tesi d’aquest assaig –diu en el pròleg– sosté que la institució social i política capaç de dotar la societat d’una guia permanent per circular i no perdre’s en el laberint global del món contemporani és el periodisme independent i de qualitat”.

El text de Gifreu es divideix en quatre parts perfectament endreçades, que es van enllaçant l’una darrere l’altra amb naturalitat, però que tenen entitat pròpia cadascuna d’elles, com quatre llibres en un. Comença amb una història del periodisme d’investigació (“El dret a saber”), que recull les gestes dels Wallraff, Saviano, Kapuscinski, Ressa, els Pulitzer…, que podríem anomenar clàssics, però també les de molts i moltes altres professionals menys notoris a nivell internacional però indispensables en un text que els vol fer justícia.

Montserrat Roig, pionera

L’autor inclou a Montserrat Roig en aquesta primera part, com a pionera de la investigació en el periodisme català modern pel seu “monumental llibre-reportatge de més de 800 pàgines titulat Els catalans als camps nazis”, publicat el 1977, i també a Xavier Vinader, com a capdavanter del periodisme especialitzat en l’extrema dreta. Tampoc hi falten els professionals que van destapar i furgar en l’”Operació Catalunya” i les clavegueres de l’Estat.

Ja en aquest primer capítol, Gifreu fa contínues referències a documentals i obres cinematogràfiques sobre periodisme, que tracta al mateix nivell que els textos escrits. No és sorprenent, però sí poc habitual en el món de la recerca en comunicació, que sovint fonamenta els treballs només en fonts escrites. En tot cas, és coherent amb el barret de Gifreu de president de l’Observatori de la Comunicació Audiovisual (OPA), que enguany compleix 20 anys. El recurs a obres audiovisuals com a treballs de referència es manté en tot el llibre.

El segon capítol, “La llei del silenci”, el més extens, explica desenes de casos de periodistes assassinats a tot el món per fer la seva feina, des de Josep Maria Planes (1936) als redactors de Charlie Hebdo (2015), passant per Anna Politkóvskaia (2006). Gifreu recull les dades dels diferents estudis sobre la criminalitat contra periodistes, un fenomen tràgic que va començar a “normalitzar-se” als anys 80 i 90 del segle XX: informes de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), del Committee to Protect Journalists (CPJ), de la Unesco, de l’International News Safety Institute (INSI)… Per exemple, a finals de 2020 la IFJ xifrava en 2.658 el nombre de periodistes assassinats des de 1990, i el 2023 l’INSI “registrava 116 periodistes morts (…) la majoria en la guerra de Gaza”.

La nova investigació periodística en xarxa

En el tercer capítol, “El mirador global”, Argos entra plenament en acció. Gifreu dedica aquesta part del llibre a les organitzacions internacionals de periodistes, de creació relativament recent, que col·laboren en xarxa en investigacions transfrontereres. A més dels casos més coneguts, com WikiLeaks o els Papers de Panamà del International Consortium of Investigative Journalists (ICIJ), l’autor explica que a partir dels primers anys del segle XXI “la investigació periodística (…) es va transformar en un mirador de vigilància continuada sobre els grans enigmes i vergonyes del nou ordre mundial”.

Una condició clau per aquesta transformació, segons Gifreu, va ser l’aparició dels filtradors, també anomenats denunciants o informadors (whistleblowers), arran dels Papers del Pentàgon i el Watergate, els dos grans escàndols dels EUA dels anys 70. Sense sortir dels EUA, Gifreu insinua obertament una relació de causalitat entre els Facebook Papers, filtrats el setembre de 2021, i el canvi de nom de la companyia a Meta al cap d’un mes. En aquest cas, la filtradora va ser Frances Haugen, enginyera i membre de l’equip d’integritat cívica de Facebook fins que la direcció el va suprimir.

No pas per casualitat, poc després d’allò –llegiu-vos el llibre!– Haugen va elogiar públicament les polítiques digitals de la Unió Europea: “la llei europea sobre xarxes socials[3] (…) és la més important de la història. Va al cor del que vaig intentar fer quan vaig filtrar informació com a treballadora de Facebook: millorar les xarxes socials sense perjudicar la llibertat d’expressió”.

El periodisme davant dels poders emergents

Efectivament, Gifreu incorpora a la seva anàlisi, sobretot a partir d’aquest capítol, els grans efectes d’internet i del canvi digital, anteriorment ja apuntats en forma d’interrogants en el pròleg del llibre: “Què són Google o Facebook o la Viquipèdia o la IA sinó macroformacions laberíntiques sense límits?” O també: “Quan multinacionals tecnològiques com Amazon, Google, Meta, Apple o Microsoft actuen al món com a empreses-estat (…) és obligat preguntar-se quines pretensions de veritat pot esgrimir encara el periodisme”.

Qüestions omnipresents en el quart i últim capítol, “El periodisme i el nou ordre”, per a mi el més estimulant i enriquidor del llibre, on l’autor destil·la gota a gota les conclusions i les idees condensades tot al llarg d’aquest assaig majúscul, dedicat “a la memòria dels homes i les dones periodistes que han perdut la vida en defensa de la veritat i la llibertat”.

Ja per acabar, entre les moltes referències catalanes que Josep Gifreu inclou al llibre, en aquest capítol n’hi ha una de curiosa: els elogis de George Orwell a la “honradesa” del Manchester Guardian –l’actual The Guardian– que l’escriptor anglès va incloure a Homage to Catalonia. Encara avui el diari britànic és un model de bon periodisme.  

Completen el volum un epíleg –que apel·la a la força dels fets i de la veritat per damunt dels comentaris i les opinions–; un annex sobre les institucions internacionals en periodisme; 32 pàgines de notes finals amb la referència de tots els documents consultats i, finalment, vuit pàgines amb l’índex de noms i institucions esmentats en el llibre.


[1] Edicions Saldonar, 2025.

[2] Argos al laberint (2025), Ucraïna, la guerra pel relat (2022), La gramàtica del virus (2021), El bisbe i l’emperador (2021), El quart poder i la independència (2018), El català a l’espai de comunicació (2014), La pell de la diferència: comunicació, llengua i cultura des de l’espai català (2006), El meu país: narratives i combats per la identitat (2001) i Comunicació, llengua i cultura a Catalunya (1986).

[3] Reglament (UE) 2022/2065 del Parlament Europeu i del Consell de 19 d’octubre del 2022 relatiu a un mercat únic de serveis digitals i pel qual es modifica la Directiva 2000/31/CE (Reglament de Serveis Digitals).

vistes:

271
Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils. Veure avís Legal i politica de cookies