Font: PvOberstein/Wikimedia Commons
“Els mitjans de comunicació de servei públic haurien de ser reconeguts com a actius d’infraestructura crítica, perquè les seves funcions són cada vegada més essencials per a la societat democràtica”. Així sintetitzen els professors Gillian Doyle i Raymond Boyle, de la Universitat de Glasgow, les principals conclusions del seu treball “Public service media as critical infrastructure”, publicat el 17 de juliol passat per la Global Task Force for Public Media (GTF).
Aquest grup de treball, sense vincles directes amb l’EBU (European Broadcasting Union), va sorgir el setembre de 2019 i el formen els líders de nou radiotelevisions públiques d’arreu del món –diguem-ne les més importants[i]–, amb l’objectiu de defensar els interessos del sector. Com expliquen ells mateixos, s’han ajuntat per “discutir, reflexionar i respondre a qüestions relacionades amb els mitjans de servei públic, des de la llibertat de premsa fins a l’impacte en la programació d’entreteniment causada per empreses privades transnacionals de streaming.”
El treball de Doyle i Boyle conclou que, avui dia, els mitjans de servei públic han de ser considerats com a infraestructures crítiques perquè desenvolupen tres funcions rellevants per a la seguretat: reforçar la seguretat de la informació i de la democràcia, mantenir la cohesió i l’estabilitat socials i donar suport a la preparació i la gestió de les emergències.
No es pot negar que és un estudi més que oportú: mentre el llegíem per fer-ne aquest comentari, seguíem a través dels mitjans de comunicació les informacions sobre els terratrèmols de Veneçuela o Colòmbia, els grans incendis forestals a Europa o l’allau del Nepal i el Tibet, entre altres desastres, i també les notícies sobre la crisi migratòria, política i informativa de Ceuta o els múltiples impactes de les guerres d’Ucraïna i de l’Orient Mitjà.
Esdeveniments com aquests i les seves conseqüències son molt visibles i justifiquen les funcions que Doyle i Boyle atorguen als mitjans de servei públic, sobretot les relacionades amb la cohesió social i la preparació en front de les emergències. Els nòrdics en general –i els suecs de la SVT[ii] en concret– posen l’accent en el paper clau de la infraestructura tecnològica a l’hora de prevenir les conseqüències dels grans desastres naturals: “Necessitem tenir preparació i robustesa en línia. Hem de ser tractats com una infraestructura crítica, com a organitzacions d’especial interès per a la societat en termes d’accés a xarxes robustes en una situació en la qual podria haver-hi escassetat de recursos”.
El rol de les xarxes de telecomunicacions
Les conclusions de l’estudi insisteixen en aquest aspecte: “El paper infraestructural dels PSM[iii] en temps de crisi depèn de sistemes resilients, seguretat cibernètica robusta, distribució multicanal i gestió acurada de les dependències en telecomunicacions, plataformes digitals, satèl·lits i xarxes de transmissió. Això, al seu torn, requereix una inversió social sostinguda en la resiliència i la seguretat de les infraestructures de les quals depenen els PSM. Es necessiten proteccions reglamentàries que garanteixin la prominència i l’accessibilitat del contingut dels mitjans de comunicació de servei públic a través de plataformes i xarxes de distribució.”
Perquè els mitjans públics siguin considerats infraestructures crítiques no n’hi ha prou que ho diguin les lleis, però si ho fan és de gran ajuda, com passa per exemple en els casos de la BBC, ERR (Estònia), PTS (Taiwan), RNZ (Nova Zelanda) o la mateixa SVT. En canvi, en el cas espanyol es va proposar en va, des de Catalunya, que la llei general de telecomunicacions de 2022 atorgués la consideració de servei públic als mitjans de comunicació públics, valgui la redundància. Com a resultat, l’article 4.1 de la llei afirma que “només tenen la consideració de servei públic” la seguretat nacional, la defensa nacional, la seguretat pública, la seguretat viària i la protecció civil.
Quin contrast amb els casos que exposen Doyle i Boye! A Nova Zelanda, el servei públic audiovisual es considera per llei “una utilitat vital (…), ja que proporciona una radiodifusió d’emergència que es veu com un servei essencial que sustenta l’ordre públic o la seguretat, la salut pública, la seguretat nacional o el funcionament de l’economia o la societat». De fet, en el nostre àmbit els estudis de comunicació han demostrat que el que va passar durant l’epidèmia de COVID-19 de 2020 o l’apagada elèctrica massiva de 2025 acrediten l’encert de les polítiques que proposa l’estudi (encara que aquí no s’apliquin, és clar).
Sense estabilitat pressupostària no es pot fer tot
La lectura d’aquest estudi, força interessant, no té pèrdua, però ens limitarem a assenyalar per acabar dues conclusions més. Una, la necessitat que els pressupostos públics siguin conseqüents amb el paper dels mitjans públics com a infraestructures crítiques: “És necessari un finançament adequat, segur, estable i sostenible si els mitjans de comunicació públics han de complir amb unes responsabilitats que s’estan ampliant, sense afeblir la seva capacitat de servir al públic durant les crisis”. El cas suec emergeix novament com a exemple. “Tenim un sistema –diu la SVT– en el qual la nostra comesa i el nostre finançament estan fixats per al període complet de la missió de servei públic, que son sis anys. Fins i tot, ara s’ha prolongat fins als 8 anys”. Vuit anys és el doble de temps dels contractes-programa que preveu la legislació catalana, que probablement faria bé de prendre en consideració l’ampliació dels quatre anys actualment previstos.
L’altra conclusió que volem assenyalar és la necessitat d’independència dels mitjans de servei públic, directament relacionada amb la qüestió del finançament. “La independència editorial, operativa i organitzativa dels PSM –afirmen– és fonamental per a la confiança pública i el valor social, informatiu i educatiu dels PSM. Per tant, el reconeixement com a infraestructura crítica ha d’anar acompanyat de fortes salvaguardes per a la independència”. Com diuen els canadencs de CBC/Radio-Canada: “la independència no es pot sacrificar… perquè si la perds estàs mort”.
[i] ABC (Austràlia), BBC (Regne Unit), CBC/Radio-Canada (Canadà), France Télévisions (França), RNZ (Nova Zelanda), SABC (Sud-àfrica), SVT (Suècia), ZDF i ARD (Alemanya).
[ii] Sveriges Television Aktiebolag.
[iii] Public Service Media.
