Jaume Soriano ressenya el llibre "Comunicació i opinió pública. Política, periodisme i ciutadans" de Carles Pont i Jordi Bèrrio (Editorial UOC. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9064-541-3).
El passat 26 de juny el primer ministre grec, Alexis Tsipras, va convocar un referèndum que es va celebrar en poc més de dues setmanes. El polític grec va traslladar a l’opinió pública la decisió d’aplicar o no les propostes de la Unió Europea sobre la retallada de les pensions i l’augment de l’IVA, entre d’altres mesures. Alguns ho consideraren una irresponsabilitat i una forma de salvar el càrrec. Es miri com es miri, un referèndum és una mostra de confiança en la capacitat dels ciutadans per decidir sobre el seus problemes. Apel·lar al judici de l’opinió pública per prendre decisions és un exercici de democràcia. Els grecs ho van celebrar evocant els seus avantpassats i recordant-nos que l’opinió pública sempre està lligada a la democràcia. Per tant, un llibre que tracti sobre l’opinió pública i analitzi el paper que hi juga la comunicació, sempre serà una lliçó sobre democràcia, encara que el terme no aparegui al títol.
Però l’opinió pública no és un concepte monolític. En aquests temps és quan es veu més clarament l’existència d’opinions públiques de velocitat variable. Una de llarga durada que afecta a les estructures aparentment molt estables de la societat. Les idees i propostes transformadores es couen lentament i el seu impacte és irreversible perquè afecten a les matrius culturals. Per contra, hi ha una opinió pública de curta durada orientada pels esdeveniments i que opera a nivell conjuntural. En aquest cas el ritme és accelerat i els assumptes sotmesos a debat es succeeixen sense parar donant a entendre que cada cas és diferent de l’anterior i reclama una posició nova i original dels ciutadans. Ens llevem amb un cas de corrupció política que ocupa les converses del dia i ens anem a dormir amb la convocatòria d’unes eleccions. L’opinió pública ràpida està guanyant la partida a l’opinió pública lenta i cada cop ens resulten més llunyans assumptes com el racisme, el sexisme o els problemes mediambientals.
En el llibre “Comunicació i opinió pública” de Carles Pont i Jordi Bèrrio no fan una distinció entre aquestes dues velocitats de l’opinió pública, però està implícita. La seva descripció de les teories de l’opinió pública està inspirada per aquestes dues velocitats que interpel·len el món de la vida dels individus per a que participin en el sistema polític. Ells ho fan des de la perspectiva comunicològica, la qual cosa s’entén perfectament, no només pel currículum dels autors, sinó també pel protagonisme creixent que els mitjans de comunicació nous i vells tenen en aquesta lluita permanent per l’atenció dels ciutadans.
El llibre es divideix en tres capítols. Els dos primers dedicats a l’opinió pública i el tercer a la comunicació política. Tot i aquesta organització el pes dels continguts recau en el primer capítol, que ocupa més de la meitat del llibre, i del qual n’és un apèndix de poc més de 25 pàgines el segon capítol. El primer capítol para atenció en un seguit de conceptes, autors i teories, amb el propòsit de delimitar terminològicament l’objecte d’anàlisi. La sistemàtica seguida és clara i entenedora. El concepte d’opinió es definit a partir de la seva posició respecte els conceptes de coneixement i de creença, que actuen com a punts cardinals. L’opinió es troba en el bell mig i hi incorpora ingredients d’un i altre. Després els autors fan un recorregut històric sobre el s’entén per allò públic, allò privat i allò social. Abans, però, es concentren en descriure la discussió de finals del s. XIX sobre les nocions de massa, multitud i públic. Tot seguit reculen fins a l’antiga Grècia per presentar les bases de l’opinió pública moderna. Per fer-ho trien els estudis de Jürgen Habermas i de Hannah Arendt. El recurs al treball de Habermas sobre la història de l’opinió pública és una demostració de la seva vigència, a pesar de tenir més de mig segle i de les crítiques rebudes. Dintre d’aquest primer capítol es passa dels conceptes a les teories sobre l’opinió pública en l’era mediàtica prenent quatre autors com a referents: Walter Lippman, Jürgen Habermas, Elisabeth Nöelle-Neumann i Niklas Luhmann. L’ interès d'aquest primer capítol augmenta en els dos últims apartats dedicats a desenvolupar, en primer lloc, la noció d'opinió pública com a procés, amb les aportacions poc conegudes a casa nostra del sociòleg americà Irving Crespi. En segon lloc fan una síntesi de les principals teories exposades al llarg del capítol que pretén anar més enllà del simple resum per esdevenir un model d’anàlisi. En paraules dels autors: “Aquesta proposta, doncs, es basa en la idea ja enunciada que les realitats complexes no es poden explicar amb enfocaments simples; que no és que les diferents definicions de l'opinió pública estiguin equivocades, sinó que són incompletes; que totes s'han de tenir en compte, per tal de ser emprades quan es presenta una situació que es pugui aclarir amb una d'elles en concret” (Pont i Bèrrio, 2015: 140)
El segon capítol es concentra en allò que els autors anomenen “una conceptualització empírica de l'opinió pública”. Es a dir, el desenvolupament d'un programa d'investigació científica de l'opinió pública que té com a nucli la idea de que l'opinió pública és la suma de les opinions individuals sobre allò públic. Pont i Bèrrio descriuen com s'institucionalitza aquesta forma d'opinió pública gràcies als sondejos d'opinió i amb la legitimació que reben dels mitjans de comunicació de masses. Però l'enfocament que hi donen planteja un dubte sobre el terme “empírica” que els autors usen per a aquesta perspectiva. Atribuir-li la qualitat d'empírica ens fa veure-la com a una perspectiva realista i no teòrica. Això deixa les perspectives tractades en el capítol anterior com a simplement teòriques o fins i tot especuladores. Tanmateix es pot dir sense embuts que el que Pont i Bèrrio anomenen opinió pública empírica coincideix fil per randa amb una visió teòrica positivista de l'opinió pública. I alhora també cal recordar que les altres teories de l'opinió pública tenen vessants empírics. El capítol s'endinsa en el laberint metodològic necessari per entendre el mecanismes que donen sentit a aquesta forma d’opinió pública i en les crítiques que ha rebut, especialment per part de Pierre Bourdieu. Però es troba a faltar una explicació dels sistemes de ponderació que habitualment s'apliquen als sondejos d'opinió i que en termes col·loquials es coneixen com la “cuina de les enquestes”.
El darrer capítol es desvia cap a un territori paral·lel a l'opinió pública com és el de la comunicació política. Es encertat reunir en un mateix volum aquestes dues matèries que sovint han estat tractades separadament. Després d'acotar aquest camp de coneixements i de proposar-ne algunes definicions, els autors desgranen el tema amb una descripció de l'evolució de la comunicació política, l'anàlisi de les campanyes electorals i la descripció de les principals teories dels efectes dels mitjans que afecten al sistema polític. Lamentablement les investigacions sobre comunicació política a Espanya i Catalunya són escasses i els autors il·lustren les anàlisi amb casos dels Estats Units que atresora una llarga tradició de recerca en estudis de campanyes electorals. El problema és que ni l'escenari ni el discurs polític d'aquí són comparables amb els casos dels Estats Units.
En general, el to pedagògic amb que estan tractats conceptes, teories i autors, alguns d’ells força hermètics, és d’agrair. El compromís del text amb la vocació didàctica s’imposa amb llicències a la tossuderia com: “No hem de cercar que els temes tinguin un contingut racional que sigui acceptable per tothom, sinó que, repetim-ho una vegada més, l’estructura temàtica ha de ser idònia” (Pont i Bèrrio, 2015: 125). Fidels a aquesta vocació els autors hi afegeixen al llarg del text fins a 16 requadres hipertextuals d’activitats docents, algunes d’elles de difícil realització. Aquesta pràctica, cada cop més freqüent en els encàrrecs de les editorials universitàries, allunya els manuals universitaris dels formats assagístics clàssics i els acosta al llibre de text escolar. En una època en la qual Internet pot ser l’eina que millor complementi el llibre per aquests propòsits.
En definitiva, un llibre que analitza ingredients fonamentals de la democràcia està cridat a convertir-se en un text de capçalera en un 2015 farcit de conteses electorals i de crides a la participació ciutadana.
