Si hi ha un mitjà que ha patit i està patint encara amb contundència el pas de la societat tradicional a l’era d’internet és, sense cap mena de dubte, la premsa, fins al punt que és fàcil suposar que el pas del XX al XXI és el darrer canvi de segle que veurà (i potser també el darrer canvi de decenni). Almenys amb l’estructura i models de negoci amb què es va desenvolupar i sense cap mena de claredat sobre com haurà de prestar el servei en el futur immediat.
Fins al 2007 el mitjà va mantenir una progressió positiva a tots els nivells, i els diaris en paper van assolir les millors xifres de difusió de la història (vegeu gràfic), però a partir d’aquí no han fet altra cosa que acumular descensos, un fenomen comú a tots els països del nostre entorn, i amb alts i baixos també a la premsa no diària. Els diaris de Catalunya van reduir més del 57% la difusió entre 2007 i 2018, passant de 702.000 exemplars diaris a 304.000, fins al punt que ja cap títol arriba actualment als 100.000 exemplars. Però els quatre diaris d’informació general d’abast espanyol en paper encara han evolucionat pitjor, i en el mateix període van perdre dues terceres parts de la difusió (68%), i del sostre d’1.160.000 exemplars assolit el 2008 van baixar deu anys després a 367.000.
En termes d’audiència diària (vegeu gràfic), l’evolució dels mitjans ha estat desigual dins la tendència comuna a la davallada, però és especialment notable entre els diaris de Madrid i també en el cas d’El Periódico, que després d’encadenar un període amb tots els indicadors negatius, va ser venut amb Sport i tots els títols de Grupo Zeta al grup Prensa Ibérica (que compta a Catalunya amb les capçaleres Diari de Girona, Regió 7 i Setmanari de l’Alt Empordà). Pel seu costat, La Vanguardia va iniciar l’edició en català a meitats de 2011, i probablement aquest fet li ha permès resistir millor l’evolució negativa del sector.
Segueix llegint: comunicacio21
