Comunicación, cultura y violencia

Marta Rizo García; Vivian Romeu Aldaya (Coords.) (2013): Comunicación, cultura y violencia. Bellaterra : Institut de la Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona.

ISBN 978-84-939674-9-9

- Descarregar el llibre en format PDF (DDD)

SINOPSI:

El debat al voltant de les múltiples relacions entre la violència i la comunicació té cada vegada una major presència a l'escenari acadèmic. La qüestió és simple: la presència de la violència en les relacions socials s'ha tornat indefugible en tant des de fa uns anys s'ha evidenciat en la pràctica social com un excel · lent exemple de la estructuralitat del poder. Si bé des de la primera meitat del segle XX, pensadors com Gramsci, Horkhiemer, Marcuse, Erzenberger situar al poder com a font per a l'anàlisi social, són Foucault i Bourdieu potser els teòrics que amb més èmfasi abordar aquesta temàtica en el seu simbiòtica relació amb la violència tant des de l'angle filosòfic i psicològic com des del sociològic. El resultat que aquestes reflexions ens van llegar va afirmar la violència com una manera concreta d'exercir el poder, sempre acotat històrica i culturalment, i es va afirmar també al poder com a escenari dels actes violents, sempre naturalitzats i en conseqüència reproduïts tant per aquells que el posseeixen i exerceixen com pels que el pateixen o pateixen.

En l'actualitat, la violència estructura bona part de la nostra vida quotidiana, ja que en societats articulades al voltant del poder-ja sigui aquest d'índole econòmic, financer i / o polític i simbòlic-resulta gairebé impossible garantir la no existència d'abusos d'autoritat , amenaces, censures, omissions deliberades o simplement danys morals o psicològics als que s'oposen o resisteixen d'alguna manera a ell. Així entesa, la violència s'articula com una pràctica de dominació que demostra que en tot poder està implícita la violència en tant per poder ser exercida com a tal, ella mateixa, implica poder.

Des del camp dels estudis de la comunicació-abeurador natural de disciplines com les anteriorment esmentades-la majoria d'investigacions sobre el tema aborden la violència a partir de les seves representacions mediàtiques, tema sens dubte legítim, suggerent i summament important per a la desconstrucció del concepte de poder i la desarticulació eficaç l'exercici del poder en el marc de les interaccions socials. Al llarg de dècades, aquestes investigacions han donat lloc a moltes dades empíriques que apunten, primer, a una relació directa entre continguts mediàtics violents i comportaments de l'audiència i, posteriorment, a interpretacions més contextuals que si bé vinculen mitjans i violència social, ho fan prenent en consideració les particularitats dels contextos de recepció.

Tanmateix, més enllà d'aquesta relació entre mitjans de comunicació i violència, la relació entre violència i poder es fa visible en altres esferes del món social, i en conseqüència, en les múltiples formes en què es produeix i es reprodueix la cultura; des d'aquí , sens dubte, l'estudi de la violència també reclama l'atenció de la reflexió i la investigació acadèmica.

En aquest sentit, la temàtica que articula aquest llibre intenta abastar aquestes moltes altres arestes de les que hem parlat, i prova d'això són les mirades que es troben al llarg dels capítols que el conformen, que posen èmfasi no només en els mitjans com a transmissors i configuradors de violència, sinó en el paper d'aquesta en les relacions socials quotidianes, en la comunicació interpersonal i intersubjectiva, en les pràctiques d'art activisme i en els contextos de diàleg intercultural.

Els vuit textos que conformen Comunicació, cultura i violència presenten abordatges diferents sobre la violència, però tots ells vinculats amb la comunicació i la cultura. Per exemple, els dos primers, encara que des lògiques teòriques diferents, exploren la relació entre comunicació interpersonal (o intersubjectiva) i violència. En el primer, "Comunicació interpersonal i" incomunicació ". Una aproximació a les gramàtiques de la desconfiança ", Vivian Romeu Aldaia desenvolupa des d'una perspectiva comunicativa una reflexió general entorn dels processos interpersonals i el controvertit concepte d'incomunicació; particularment proposa una modelització dels processos de producció de desconfiança desplegats a l'interior de situacions comunicatives de tipus interpersonal com a exemple de pràctica comunicativa violenta, on la comunicació com a acte dialògic i de posada en comú, es veu afectat. El segon text, de Marta Rizo García, porta per títol "Comunicació, intersubjectivitat i violència. Algunes reflexions al voltant de la debilitació de les relacions comunicatives en entorns violents ", i presenta algunes idees generals al voltant de la mediatització de la violència i els seus efectes en la comunicació interpersonal quotidiana. En aquest text, l'autora també discuteix al voltant de la comunicació com a acte de comunió, fent èmfasi en l'impacte de la mediatització de la violència en la vida quotidiana.

El següent capítol presenta una visió crítica i sociocultural del tema de la violència, amb base en les reflexions proposades per Slavoj Zizek i Pierre Bourdieu. A "Violència simbòlica i interculturalitat", l'autora, Cristina Gómez Moragas, relaciona teòricament els conceptes de violència simbòlica i interculturalitat. L'abordatge el realitza a partir dels dos autors ja esmentats, mateixos que han renovat la teoria crítica de la cultura. La seva proposta sosté la tesi que el camí a la interculturalitat es veu obstaculitzat causa de la presència de la violència simbòlica, en tant aquesta constitueix un dels factors que impossibiliten el seu abast.

Seguint un enfocament sociocultural, però de tall diferent, trobem el text de Cynthia Pech, que porta per títol "Art i violència: apunts al voltant de l'estètica del pitjor i les seves derives en l'art activisme". S'hi ofereix un acostament a com la «estètica del pitjor» ha estat apresa i reforçada a través de produccions mediàtiques i artístiques que ens han educat sentimentalment a generacions senceres i en la qual hi ha la violència naturalitzada i estructural de la nostra sensibilitat. Aquest abordatge resulta interessant ja que articula, d'una banda, el sentit del gust amb la pràctica quotidiana de la violència i, per l'altra, perquè suggereix algun tipus de relació entre les formes sensibles d'aprehensió de la realitat amb la violència com a mode de expressió també sensible. En el mateix text s'aborden també alguns casos de col · lectius que a partir de l'art intenten contra-mediatitzar la violència.

Els tres textos que segueixen, de Jerónimo Repoll, Tanius Karam i Javier Esteinou, respectivament, posen èmfasi en la construcció mediàtica de la violència. En el primer, titulat "Violència i ficció a Mèxic", Repoll aborda el que s'ha anomenat la "colombianización" de la producció de ficció televisiva a Mèxic, en concret, l'autor analitza la sèrie L'equip, produïda per Televisa i finançada per la Secretaria de Seguretat Pública, i la telenovel · la El vuitè manament, produïda per ARGOS i emesa per Cadena 3, on, segons diuen Repoll, s'incorpora l'agenda quotidiana del país en termes crítics cap al Govern Federal i altres grups de poder a Mèxic .

El segon text, de Tanius Karam Cárdenas, porta per títol "Aparences, plecs i mecanismes en la informació pública sobre inseguretat i violència a Mèxic". En ell, l'autor assenyala alguns trets semiòtics i discursius que presenta la informació sobre violència i inseguretat a la televisió oberta mexicana, amb èmfasi en gèneres tant informatius com de ficció. L'abordatge que l'autor realitza sobre la temàtica de la violència a Mèxic, resulta un fresc conceptual i empíric per explorar la forma en què es construeix la notícia sobre inseguretat i violència en els mitjans d'informació mexicans, aspecte gens menyspreable si es té en compte que Mèxic és un país assetjat per la violència del narcotràfic i la guerra que declarés l'expresident Felipe Calderón entre 2006 i 2012, i que a més de cobrar la vida a prop de 90 mil mexicans, ha obligat a desplaçar-se a més dues-centes mil persones.

L'últim text que vincula mitjans de comunicació i violència és el de Javier Esteinou, titulat "Les indústries electròniques de difusió col · lectiva i el monopoli de la violència simbòlica". En aquest, l'autor parteix de concebre als mitjans electrònics de difusió massius com monopolitzadors de la violència simbòlica, i reivindica la necessitat que l'estat planifiqui el funcionament social dels mitjans d'informació massiva per impulsar un altre desenvolupament equilibrat per al país. En el marc d'una reforma en matèria de telecomunicacions que per aquests dies s'instal · la al panorama polític nacional com una necessitat pràcticament indefugible, l'article de l'autor adquireix vigència i pertinença històrica i conceptual.

En un altre ordre de coses, l'obra tanca amb una proposta metodològica que realitza Adriana Peimbert a través del seu text titulat "Proposta metodològica per a l'anàlisi periodístic de la construcció discursiva de polítiques i programes de salut sexual i reproductiva i de la desigualtat i exclusió que es genera a partir de la seva implementació i execució ". L'autora reivindica la importància d'investigar la desigualtat, exclusió i violació als drets que es provoca a partir de la implementació i execució de polítiques i programes de salut sexual i reproductiva, i presenta una proposta metodològica que, amb base en l'anàlisi de contingut , l'anàlisi del discurs i la perspectiva de gènere, contribueix a l'anàlisi del discurs periodístic generat respecte a aquests temes.

Com es podrà apreciar, Comunicació, cultura i violència constitueix una petita mostra del que en el camp d'estudis de i sobre la comunicació es realitza al voltant del tema de la violència i la seva relació amb la comunicació i la cultura. Esperem sigui de l'interès del lector i més contribueixi al debat acadèmic sobre el que des de la comunicació es pot dir sobre la violència i el seu impacte en les maneres de produir i reproduir la cultura.