OCC InCom-UAB entrevista Alan Cabañas Barroso, periodista i màster en Direcció de Comunicació i Màrqueting. Responsable de comunicació del Centre LGTBI de Barcelona. És membre de l’equip docent del Màster en Comunciació LGTBI+ (InCom-UAB)
L’InCom-UAB s’adhereix a la celebració del 28 de juny, el Dia internacional per a l’alliberament de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals
Estàs d’acord amb la idea de què els col·lectius LGTBI necessiten poder trobar més referents als mitjans?
Per descomptat, com molts altres col·lectius socials que pateixen discriminacions. Les persones LGTBI, especialment durant la infància i l’adolescència, necessiten referents positius que els ajudin a veure representades les seves realitats i vivències en contextos quotidians. És un mirall que, si fuig d’estereotips i clixés, pot ser molt útil. Però també ho pot ser per a la resta de la societat. Introduir continguts sobre la diversitat sexual, afectiva i de gènere a les programacions, ja sigui en formats informatius o de ficció, contribueix a crear una societat més plural i oberta. La diversitat, en tots els sentits de la paraula, és un valor que hem de ser capaços de potenciar, i fer-la indestriable de la manera en què, com a professionals de la comunicació, volem que la societat vegi i entengui el món.
Té sentit una oferta cultural adreçada de forma exclusiva a persones LGTBI?
Aquest és un debat molt interessant sobre el que podríem trobar opinions totalment contraposades, tant dins com fora dels col·lectius LGTBI. Des del meu punt de vista, la discussió no hauria de ser si té sentit o no que existeixin. El més important és posar el focus sobre què hi ha darrera de cadascun d’aquests projectes. Formen part d’una estratègia purament comercial, que busca donar resposta a un nínxol de mercat? O, en canvi, és un projecte que recull qüestions que veritablement són d’interès per a les persones LGTBI i el seu entorn i que, a la vegada, donen visibilitat a creadors i creadores LGTBI i als debats que volen plantejar-nos?
El mateix passa amb els espais d’oci. N’hi ha que funcionen com a espais segurs on es potencia una programació cultural de moltíssima qualitat que és capaç de qüestionar obertament aspectes com els límits del gènere. Més enllà del mainstream, la ciutat de Barcelona té una escena LGTBI molt interessant de la que s’hauria de parlar molt més, perquè és molt valenta.
Hem de continuar parlant d’estereotips a l’hora de pensar sobre el tractament que fa la premsa dels col·lectius LGTBI+ o seria més adient parlar d’invisibilitat?
Cada vegada hi ha més interès per tractar qüestions relacionades amb el gènere i la diversitat sexual. Això està contribuint a què, des de la professió, hi hagi una visió més especialitzada i més coneixedora de la realitat. De mica en mica, veiem com als mitjans generalistes comença a haver una firma habitual que escriu sobre gènere i qüestions LGTBI, fugint d’estereotips i donant visibilitat a molts temes que abans no es visibilitzaven o es tractaven de manera incorrecta. Tot i això, malauradament, encara hi ha molta feina a fer i, a vegades, es produeixen veritables relliscades periodístiques. Dues mostres molt clares: encara es publiquen articles estigmatitzants sobre el VIH, i segur que recordeu el desafortunat titular que es va publicar fa poc arran d’una agressió a una dona trans per part d’uns policies locals.
Progressem adequadament, sí, però a vegades seguim quedant-nos amb els estereotips, l’estadística oficial i les dates senyalades, oblidant-nos de qüestions que seria molt interessant que tothom conegués.
Creus que la premsa tracta correctament els atacs homòfobs?
En línies generals, el tractament que es fa és correcte. La professió està molt sensibilitzada sobre tot allò que té a veure amb les violències masclistes i les LGTBI-fòbies.
En aquest sentit, també ha estat important la feina feta per les entitats especialitzades en l’acompanyament a les víctimes. Gràcies a aquestes organitzacions els mitjans coneixen els casos que es produeixen i la complexitat que hi ha encara a dia d’avui per fer seguiment dels delictes d’odi, perseguir-los i sancionar-los.
Com es podria millorar el tractament periodístic dels col·lectius LGTBI+?
L’existència de l’editor o editora de gènere és fonamental, però és només un primer pas. Es podria anar més enllà. A la BBC coexisteixen dos perfils fonamentals: gender correspondent i LGBT correspondent. Són realitats complementàries, però requereixen cadascuna d’elles de la seva especificitat i, del que és més important, transversalitat fora de les clàssiques “seccions”.
A les nostres redaccions, en general, falten aquests referents. Les informacions s’aborden des de l’àrea de societat sense que existeixi un perfil periodístic concret. Això pot fer que en un consell de redacció no se seleccioni bé l’enfocament d’un tema, o que des d’edició no s’encaixi del tot bé la notícia dins l’escaleta de l’informatiu.
Darrerament es parla molt de “cinema queer”, i els personatges homosexuals semblen ja com una figura obligada a les sèries. Creus que aquesta nova ficció pot ajudar a que la societat tingui una mirada més oberta?
Sí, és clar que sí. Però també els guionistes haurien de fer la reflexió de què aporten els personatges LGTBI a les trames. Està clar que la mirada ha canviat moltíssim. Als anys 2000, els personatges eren absolutament estereotípics i caricaturescos. Ara, per sort, ja no és així. Però molts cops sembla que l’existència de personatges LGTBI únicament respon a un sistema de quotes.
Fixem-nos, per exemple, en com s’aborda la transsexualitat a tres sèries diferents: Pose (HBO), Euphoria (HBO) i La Casa de Papel (Netflix). La primera és un meravellós exercici de memòria i posada en valor de l’aportació que van fer les dones trans al Nova York dels 80, amb tota l’escena voguing i la incidència de la SIDA com a rerefons. A Euphoria, per la seva banda, el personatge de Jules ens interpel·la sobre els fantasmes i les pors que ha de combatre una adolescent trans. A La Casa de Papel, en canvi, el personatge de Belén Cuesta és molt més accessori que en els altres dos casos, una simple picada d’ullet. I, per cert, no està representat per una actriu trans. Aquest ja és un altre debat…
Com es podria afavorir una societat més oberta des de l’entreteniment audiovisual?
Amb referents. Però referents de qualitat, propers i creïbles. Que un presentador de televisió sortís de l’armari podria ajudar fa vint anys. Ara vull creure que cal anar més enllà, i que és important explicar-li a la gent situacions que viuen les persones LGTBI en la seva quotidianitat i que segueixen passant desapercebudes. I també cal insistir en les múltiples interseccionalitats que els hi afecten (gènere, raça, classe…) i que incrementen les desigualtats que pateixen respecte a altres col·lectius socials.
Com a responsable de l’àrea de comunicació del Centre LGTBI de Barcelona, quins són els vostres reptes? I quines dificultats i ajudes us esteu trobant a l’hora de difondre les vostres activitats?
Tot l’equip ha interioritzat que treballem en dues dimensions interconnectades. D’una banda, tenim el compromís de fer del Centre LGTBI un espai segur, de trobada, atenció i relació per a totes les persones LGTBI de la ciutat. Però també sabem que treballem per promoure la diversitat sexual i de gènere com a valor entre tota la ciutadania, a través d’activitats culturals que volen generar debat, reflexió…
El Centre LGTBI és un projecte meravellós que beu, a parts iguals, de la trajectòria històrica del moviment LGTBI i de l’empenta de les noves iniciatives que estan sorgint a la ciutat en l’àmbit de la diversitat sexual i de gènere. I, afortunadament, existeix voluntat política perquè es consolidi com a espai d’innovació social i comunitària. L’acollida ciutadana, a més, és immensa. Tothom ens ho posa molt fàcil i ens recorda a diari com de necessària és la nostra feina. Esperem estar a l’alçada del que mereixen els barcelonins i barcelonines.
