Per Amparo Huertas Bailén (InCom-UAB)
Des de fa ja més de 25 anys, Miniput ens convida cada any a reflexionar sobre les tendències dels formats televisius. La seva consolidació ja és motiu suficient per dedicar-li una crònica al nostre Observatori, però sobretot ens interessa per ser un dels pocs espais que tenim per pensar sobre la manera de fer de la televisió tradicional i, a més a més, tenint molt en compte els canals de titularitat pública. Efectivament, la televisió continua existint i, per tant, cal reflexionar sobre com el seu contingut va apropiant-se de les noves tecnologies, com va perfilant el seu paper al marc de les novetats que la cultura digital va introduint en tots els àmbits, producció, distribució i consum.
Aquesta crònica s’ha fet tenint en compte, sobretot, dues de les xerrades programades a l’edició Miniput del 2020, celebrada el 28 de novembre en format online: Innovacions tecnològiques a la TV: de Patrice Barrat a Operación Triunfo, presentada per Ingrid Guardiola (UdG) i Mercè Oliva (UPF), i Els Formats més innovadors en temps de Coronavirus, a càrrec de Miquel Garcia i Manel Raya (Laboratori de Formats de la CCMA).
La televisió com a precursora
Seguint el recorregut que Ingrid Guardiola i Mercè Oliva van fer de moltes de les propostes presentades a Miniput al llarg de la seva història, queda clar que la televisió ha estat precursora de moltes maneres de fer que la cultura digital ha acabat consolidant. Guardiola va recordar Vis a Vis (2014), programa de Patrice Barrat i Kim Spence, que posava en contacte persones mitjançant l’ús de pantalles i que l’ex-coordinadora de Miniput va qualificar com a precursor de la «cultura zoomer» que la Covid està consolidant ara. Però, a més, Vis a Vis anava molt més enllà de l’explotació tecnològica i el que feia era posar en contacte persones de contextos culturals diferents, fet que no era obstacle per compartir coses comunes. Guardiola també va parlar de com els autoenregistraments (i l’estètica amateur d’aquests vídeos casolans) que ara circulen per les xarxes ja van estar presents a la televisió amb propostes com My life as a child (2014). D’alguna manera, podem dir que la televisió va fer les primeres passes amb una tecnologia que després ha passat a estar pràcticament a l’abast de tothom.
Experiències privades a pantalles públiques
El desenvolupament de les xarxes socials ha desdibuixat on acaba i on comença la privacitat. L’espai íntim no ha desaparegut, però podríem dir que s’han creat més calaixos i divisions pel que fa al món interior de la persona i a la seva exhibició. En aquest context, no és estrany veure com està creixent l’ús d’aplicacions pensades per concertar cites a cegues i, això, té la seva rèplica a l’àmbit televisiu amb els programes Dating Shows, malgrat que al context català podríem parlar d’un antecedent amb el concurs Amor a primera vista (TV3), amb Montse Guallar i Àlex Casanovas i emés en la dècada dels 90 del segle XX.
La pandèmia està generant canvis en la manera de fer dels Dating Show, i ara fan servir plataformes com Zoom, Youtube or Facebook per posar en contacte les persones que hi participen. Però els projectes que volem destacar aquí són aquells que comencen a explorar la realitat virtual per obrir noves vies narratives. Ingrid Guardiola va parlar d’un exemple on cada aspirant a trobar parella genera el seu propi avatar per tal de conèixer a l’altra persona com si ambdós es tractessin de personatges d’un videojoc. Això permet plantejar als guions activitats gairebé impossibles -més si pensem que són dos desconeguts- i si tot va bé, passen a trobar-se en l’espai físic. Miquel García i Manel Raya van presentar altre exemple completament diferent. Un projecte televisiu danès que pensa en les persones que pel seu tarannà els hi resulta difícil fer amistats i trobar parella i els ofereix la possibilitat de participar a un Dating Sow: es tracta de crear un avatar i compartir un sopar amb l’altra persona a partir de la realitat virtual, amb una estètica que inevitablement també recorda els videojocs. Potser, tal i com es va plantejar després del visionat de DRAGONSLAYER666 (Finlàndia, 14’, web sèrie de ficció, Yle Areena), no només es tracta de buscar novetats estètiques, sinó també d’intentar atraure un públic més jove.
Amb la informació que tenim, no podem dir si aquests concursos defugen no només de l’estètica tradicional sinó també de plantejaments conversadors com la cerca de la parella idíl·lica. Però aquesta visió sembla continuar formant part de l’oferta actual. Un exemple és Five Guys a Week (Channel 4), l’estructura del qual és basa en que una noia convida cinc nous a casa seva i tots ells han de tractar de conquistar-la. Com també podem trobar exemples on s’explota la part sentimental més íntima creant una situació impossible i alhora d’enorme càrrega emocional. Parlem de l’espai de Corea del Sud on una mare es retroba amb la seva filla morta mitjançant la Realitat Virtual. La part que resulta més sensacionalista és aquella que ubica a l’espectador fora de la creació i veu a una mare que plora sobre un fons de color verd i envoltada de cables.
Crear experiències que afavoreixin l’empatia i conscienciació dels problemes actuals
La millor manera de fer entendre una realitat és crear una experiència que permeti posar-se al lloc de l’altre. Aquest sembla el lema d’algunes de les propostes presentades a Miniput 2020 com a exemples de formats innovadors. És com dir que l’empatia només és possible si vivim la realitat de l’altra persona.
Miquel García i Manel Raya van presentar un Reality on gent gran que viu en soledat decideix compartir la seva casa amb gent jove, provocant així un vincle emocional, i afectiu, inter-generacional (Lodgers For Codgers, Channel 4). Fins i tot, en alguna promoció, hem pogut llegir que el programa pot solucionar el problema de la soledat de les persones grans.
Però hi ha propostes que van més enllà i el que pretenen és que les persones participants canviïn els seus valors, les seves actituds, la seva manera de pensar i, inclús, de viure. Mercè Oliva (UPF) va parlar d’un programa holandès on dos homes van viure els dolors d’un part amb la col·locació d’uns simuladors – una espècie de pegats enganxats al cos- que els permetia viure l’experiència de les contraccions acompanyats també per una llevadora (Dennis Storm y Valerio Zena, a Proefkomijnen). Però, potser, la proposta que ens va cridar més l’atenció és la que van presentar García i Raya amb Meat the family, de Channel Four. Aquest espai, que vol conscienciar del maltracte als animals a les granges industrials, obliga a diverses famílies a tenir cura de galls, porcs, cabres,… dins de casa seva. Al final del programa, han de decidir si els indulten o si, tot i la relació establerta, volen menjar-se la seva carn.
Nous recursos per aconseguir imatges i vídeos
Molt s’ha parlat ja de la figura del prosumer. De fet, la televisió actual ja no tracta només de generar continguts pensant que després el públic els pot compartir a les xarxes o farà mems sinó que també es tracta d’aprofitar tot allò que el públic ja està fent a les xarxes.
Miquel García i Manel Raya van parlar de programes fets durant el confinament basats en emissions de vídeos curts enviats per ciutadans i ciutadanes que, d’aquesta manera, volien fer arribar un missatge a familiars i amics. També van mencionar Balcony Stories (MTV). Un espai que recorda bastant la fórmula Spain in a Day, on els espectadors havien d’enviar vídeos mostrant la seva activitat creativa durant el confinament a casa.
Però, en aquest grup de formats televisius nous que busquen alternatives a la producció d’imatges professionals, resulta encara més interessant l’ús de vídeos enregistrats per càmeres de vigilància. Guardiola, al seu recorregut històric, va mencionar Death in the terminal, de la televisió israelí. Ja al present, trobem una mostra de la seva cara més amable, Gran Hermano.
No són bon temps per enregistrar flashmobs
Amb la Covid-19, no són bon temps pels flashmobs, projectes que, tal i com diu Guardiola molt encertadament, ens ajuden a reflexionar sobre l’ús de l’espai públic. Però, l’espai públic, fora de platós tancats, continua sent explotat a nous formats, sobretot fent servir com a recurs el desplaçament en un automòvil.
En concret, a Miniput 2020, es va parlar d’iniciatives que es basen en recórrer un territori per treure a la llum vivències personals. Tenim dos exemples: «Hit de Road», un concurs on cantants reconeguts i reconegudes surten en cotxe en busca de persones amb bones histories personals i, sobretot, amb bona veu per cantar, i Radio Gaga, un espai radiofònic fet en la carretera amb l’ajuda d’una caravana que es pot definir com una radio local movie.
I què tenim sobre informar, educar i entretenir?
A Miniput 2020 també va tenir el seu espai la informació. Ens va cridar l’atenció molt especialment un dels programes comentats per García i Raya. Es tracta d’un fals informatiu. Però un fals informatiu diferent: no és que expliqui una història falsa sinó que l’explica d’una manera impossible. La iniciativa narra de forma periodística el desembarcament de Normandia com si estiguéssim històricament en aquell moment fent servir la tecnologia d’ara. Veiem al corresponsal parlant entre tancs de l’època, una reunió de Hitler (gràcies a imatges d’arxiu),… L’efecte és realment interessant.
En relació amb la cultura, ens va agradar també la proposta Escenario 0 (HBO), una nova manera de retransmetre teatre a la televisió, inevitable recordar Estudio 1 (RTVE). I si parlem de formats educatius, cal destacar Ultra smider tøjet (Ultra al desnudo), programa danès d’un canal infantil a la carta on, amb la presencia de persones nues, es parla obertament amb nens i nenes situats a una grada sobre el cos i totes les seves parts.
Comentaris finals
Una mirada transversal de totes les idees que vam poder recollir del Miniput 2020 ens fa pensar sobre com els espais privats van guanyant terreny com a plató, com a escenari. La possibilitat de rodar a la casa on viuen les persones que veiem a pantalla -o que així ens ho donen a entendre- apareix ja a diversos formats i, amb la Covid, sembla que aquesta tendència s’ha intensificat.
Però, a més a més, la presència de persones anònimes -anònimes fins la seva aparició en pantalla i normalment en ambients familiars tradicionals- va lligada a aquest fenomen. John Larner, al seu llibre La televisió sensacionalista (2020), deia que una persona famosa surt a la televisió quan fa coses quotidianes i que, en canvi, un ciutadà particular ha de fer coses excepcionals per sortir a la televisió.
Ara ja no és ben bé així. I posarem dos exemples, també comentats a aquesta edició del Miniput. Tenim el concurs 99 to Beat, on 100 persones han d’anar passant proves simples i senzilles a un espai que recorda una nau industrial fins que resta només una, o Dieting with my dog, un espai on es busquen persones amb sobrepès amb mascotes que tenen el mateix problema. Al final, guanya la parella que aconsegueix perdre més pes.
Més informació: Entrevista OCC InCom-UAB (novembre 2018): Ingrid Guardiola: “Les noves tecnologies s’usen com un complement socialitzador del contingut matriu”
