Les filtracions formen part de la professió periodística. Però, atès el volum d’informació que circula actualment amb un origen no sempre conegut i problemes com la polarització en el tractament dels continguts, cal tenir molt clar què s’ha de fer abans de la seva publicació. Com han d’actuar els i les periodistes quan els hi arriben filtracions? Quines preguntes convé fer-se abans de treure-ho a la llum? Com es poden protegir les fonts? Quins perills comporta la rapidesa?
Per reflexionar col·lectivament sobre la publicació de les filtracions als mitjans de comunicació, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar el debat “Els periodistes davant les filtracions” el passat 25 de novembre. Neus Tomàs, directora adjunta d’elDiario.es; Fàtima Llambrich, periodista de TV3, i Joan Josep Pallàs, cap d’esports a La Vanguardia, van debatre sobre aquesta qüestió. Va ser una trobada telemàtica moderada per Rafael de Ribot, periodista i professor de comunicació a la Universitat Ramon Llull.
Pensar un periodisme sense filtracions és pensar un periodisme sense fonts. La filtració és allò que alguna font vol que se sàpiga, però, evidentment, les fonts són interessades. Rafael de Ribot fa aquestes reflexions a l’inici del debat. A continuació, dona pas als tres periodistes, especialitzats respectivament en política, temes judicials i policials, i esports.
Fora l’etiqueta «pejorativa»
Neus Tomàs, periodista especialitzada en política, comença afirmant que “les filtracions formen part de la nostra feina. Els periodistes tenim l’obligació d’informar als lectors, oients o espectadors. Informar vol dir aportar les notícies que tenen un interès per la ciutadania. És l’obligació que tenim com a periodistes constitucionalment. Els ciutadans tenen dret a tenir una informació que sigui veraç, que estigui contrastada i que aporti alguna cosa”. És a dir, la directora adjunta d’elDiario.es ho té molt clar: les filtracions formen part del periodisme i s’ha de vigilar el seu tractament. A més a més, considera que, des de les filtracions, poden sorgir investigacions.
Però alhora Tomàs adverteix que “totes les filtracions, com totes les informacions, no tenen per què ser publicables”. La periodista admet que “de vegades es publiquen informacions que no han estat prou contrastades o que no tenen suficient interès informatiu. Algunes responen a interessos editorials del mitjà en qüestió i altres, a criteris purament empresarials”. “Els periodistes hem d’explicar el que passa, no el que ens agradaria que passés, ni el que voldríem que passés”, remarca Neus Tomàs.
La periodista experta en temes policials i judicials Fàtima Llambrich creu que s’ha de treure l’etiqueta de pejorativa que assignem a les filtracions: “la informació no la podem deixar a la bona voluntat dels gabinets de premsa”. Fer-ho seria com desatendre la ciutadania. Les filtracions aporten molt, però altra cosa és el que s’acaba publicant, adverteix Llambrich.
Als assumptes judicials, són poques les persones que participen dels fets noticiosos. Per tant, sovint es pot reconfirmar la filtració, i la seva interpretació, a partir de pocs contactes. Fins i tot, també pot ser fàcil arribar a conèixer “la lletra menuda”.
Contrastar i valorar són dos processos bàsics per Llambrich. Cal tenir molt present que sempre hi ha una part interessada. El periodista s’ha de preguntar el motiu pel qual la persona/font ha aportat aquella informació en aquell moment concret. Llambrich fa així èmfasi en el context en què es produeixen les coses. Segons la periodista, un dels perills és donar prioritat a publicar ràpidament en lloc de dedicar més temps a confirmar, malgrat que ella mateixa afirma que no sempre ha sabut veure la part negativa. Però alhora Llambrich també és conscient de que hi ha investigacions judicials que tiren endavant perquè hi ha hagut filtracions.
Rafael de Ribot apunta que la definició de filtració pot variar en funció de la persona que parla, atès que hi ha qui pensa que són filtracions quan són publicades pels altres i una exclusiva quan la publica ell mateix. Llambrich no dona importància a aquesta distinció. La periodista considera que “hauríem d’estar contents com més informació surti a la llum, la tregui qui la tregui, i que pugui ser contrastada. Això també permet als altres mitjans estirar fils”.
Filtracions i toxicitat
Rafael de Ribot planteja que, contràriament al que succeeix al món judicial, en el món dels esports passa totalment al contrari. Aquí sovint hi ha moltes parts implicades, molts interessos i això fa que treballar sigui molt més complex. Amb aquesta idea dona pas al representant de la premsa esportiva. Joan Josep Pallàs arranca la seva aportació justament poc després de publicar-se la notícia de l’any al món esportiu, la mort del Diego Armando Maradona, confirmada en exclusiva pel diari Clarín com a primícia mundial.
Pallàs adverteix que la paraula filtracions no li agrada. Pallàs, qui considera que el 90% de les filtracions procedeixen d’organismes de poder, prefereix el mot “intoxicació”, la definició del qual és la següent: una informació la font de la qual està interessada en que aparegui als mitjans, però que ni el mitjà ni el periodista sap si això li convé. Òbviament, Pallàs defensa que si la informació és d’interès i és fidedigna, s’ha de publicar. Però el problema és que no sempre és fàcil destriar.
El treball periodístic és fonamental. Amb l’experiència vas agafant l’habilitat, però una informació que no estigui ben contrastada “no ha d’aparèixer mai a cap mitjà”, assenyala el periodista. Pallàs parla de dos llindars ètics. En primer lloc, el personal. I, en segon lloc, els límits del mitjà; no és el mateix un diari que un altre, ni una web que una altra o ni una televisió que una altra, com tampoc no és igual la seva audiència. Pallàs, que tracta molt la informació del Futbol Club Barcelona, insisteix en què “s’ha de contrastar tot, inclús la informació que et dona un president”.
“Es pot donar una filtració d’origen il·legítim que impedeixi la seva publicació?”, va preguntar Rafael de Ribot. Neus Tomàs aconsella que “si l’origen és il·legal, t’ho has de pensar quatre vegades perquè pots acabar amb una querella”. Una idea que comparteixen tots els participants del debat. De la mateixa manera que tots tres coincideixen sobre el fet que mai s’ha de pagar per una informació.
Complicitat, però no feblesa
Fàtima Llambrich tampoc no és partidària d’aplicar el win win quan es tenen filtracions entre mans. Segons la periodista, aquest és un mal joc, et poden “colar” qualsevol cosa i el periodista pot reflectir així una actitud de feblesa que no li ajuda tampoc a la seva trajectòria professional.
Pallàs considera que, segons la seva percepció, fa uns anys no s’utilitzava tant la paraula filtració i, per prestigiar el gremi, el periodista aconsella no abusar ara del seu ús. Explica que en el món de l’esport hi ha tres conceptes claus per aconseguir informació: temps, agenda i diners per dinars. Aconseguir la confiança de la font necessita d’un temps, i d’una inversió. Però Pallàs coincideix amb Llambrich quan aquesta indica que no s’ha de mostrar debilitat com a còmplice de l’entitat que filtra.
Sobre les fonts, Neus Tomàs defensa “tenir-ne poques i bones”. La periodista considera que s’ha de saber quines fonts no et fallaran mai. “No crec en l’amistat, però sí en el respecte. I confio també en l’off de record”, reconeix. En l’àmbit polític, Neus Tomàs té molt clar que “ells passen i tu quedes”. Apunta així la necessitat de tenir cura de la pròpia trajectòria professional.
Enllaç al debat: https://www.youtube.com/watch?v=n5YJ3HJ4Q-M
