Autora: Amparo Huertas Bailén, Coordinadora de la Càtedra UNESCO de Comunicació (InCom-UAB)
Sempre és un bon moment per a escoltar a Daniel Innerarity, inclús -i permeteu-me certa ironia- quan avisa de què no és expert en allò que argumentarà a continuació. Quan l’escolto penso en la eficàcia de la interdisciplinarietat – o potser seria millor dir en la recomanació de formar equips d’investigació amb membres de procedències diverses-, però, sobretot, penso en la necessitat de recuperar el pensament reposat i alimentat a base de permanents lectures crítiques.
Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política i investigador de l’Ikerbasque a la Universitat del País Basc, ha estat el protagonista de la 43ª edició del Fòrum de la Comunicació, organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el 21 de abril de 2021. A partir del títol “Com sobreviure a la societat de la desinformació”, Daniel Innerarity ha compartit les seves reflexions entorn a tot el que comporta plantejar-se combatre la desinformació en un sistema democràtic.
El filòsof parteix de la idea de què la democràcia és un règim de lliure opinió, al que la digitalització ha contribuït facilitant la comunicació -per exemple, fent que hi hagi menys veus marginades-, però tenint en compte que un mal ús d’aquesta llibertat, unit a la pròpia naturalesa dels entramats digitals, afavoreix el caos. Però, Innerarity, a més de desgranar els pros i els contres, també perfila solucions a partir de preguntes clau.
La societat de la desinformació: democràtica i desorientada
El filòsof descriu la societat actual a partir de dues idees. En primer lloc, els entorns digitals han fet possible que les converses privades i públiques es barregin, el que ha representat una desjerarquització en les relacions. Ara és possible que periodistes dialoguin amb lectors i que lectors dialoguin amb periodistes i el mateix passa entre creadors i usuaris o entre personatges polítics i votants, per citar només alguns exemples. Aquesta horizontalització de l’espai comunicatiu, explica Innerarity, fa que “no hi hagi cap paraula pública protegida de la crítica” i, al mateix temps, que apareguin “noves possibilitats per la transformació de la política”. Però, en paral·lel -i aquesta seria la segona idea-, ara es desconfia dels mediadors. Es com si s’hagués arribat acceptar que el mon no necessita de la interpretació, com si es cregués que ja és suficient amb l’accés a opinions expressades sense cap filtre i no sempre fetes amb criteri.
Daniel Innerarity crida també l’atenció sobre la rapidesa amb la que el discurs dominant ha canviat. Si en un principi es parlava d’Internet com emblema de l’espai democràtic -i Innerarity posa com a exemple la “primavera àrab”-, ara el discurs sembla més centrar-se més aviat en els problemes (hackers, trolls, difusió de teories de la conspiració, intromissió en les campanyes polítiques…). És a dir, Internet ha passat de ser considerada un emblema democràtic a tot el contrari, una eina que debilita la sobirania democràtica.
El fact-checking no serveix
Parlem ara de la post-veritat. Però… hi va haver un moment d’absoluta veritat prèviament? Una vegada més, Innerarity ens fa fixar en la pròpia paraula. És cert que les mentides actuals són d’un altre calibre i dimensió, però la mentida sempre ha existit, ens explica.
I el seu discurs avança i arriba més enllà del terme en si. L’important és pensar com s’ha d’actuar davant aquesta “desregularització del mercat cognitiu”, davant aquest “curtcircuit” que han viscut les institucions del saber, també l’acadèmia. Davant aquest “tribalisme epistèmic” -a les xarxes “coexisteixen visions del mon sense ponts ni traductors”, diu Innerarity-, el filòsof es planteja què podem fer.
Innerarity comença la seva reflexió amb una opinió clara sobre l’estratègia del Fact-checking: això no ens serveix. Comprovar si les afirmacions que algú fa tenen darrera fets que demostren la seva certesa, o no, resulta realment complicat. Per exemple, què fem quan es tracta de valoracions? La major part de les frases que es proposen revisar provenen de polítics i moltes són valoracions sobre projectes, expressen expectatives o esperances,… Innerarity ens recorda que les valoracions poden ser convenients o no, raonables o no, però en cap cas es poden classificar com a verdaderes o falses. No és possible “establir una línia entre aquelles que es poden posar en mans d’un jutge i aquelles que no”, remata Innerarity.
Les limitacions a l’hora de regular l’entorn digital
Però Innerarity no vol donar la imatge del filòsof pessimista, el que ell vol demostrar són les limitacions que representa regular aquest entorn. Per ell, un sistema democràtic avançat representa “patir l’amenaça específica de tolerar moltes coses que no ens agraden” i, immediatament després, adverteix del perill que pot representar acceptar als quins volen “administrar la veritat”. Això no significa que ens haguem de rendir, però “en una democràcia només es pot lluitar en un entorn de pluralisme organitzat. La democràcia és un conflicte d’interpretacions. Innerarity no ho pot expressar amb més claredat i, de fet, acaba aquesta part de la seva ponència dient el següent: “protegim-nos dels instruments que ens volen protegir de les mentides”.
Per Innerarity el problema està en com arbitrar l’error i no, en el propi error. Que un contingut sigui fals, no és argument suficient per defensar la limitació de les interaccions. Una opinió no pot estimar-se com falsa o verdadera, com tampoc és igual una mentida voluntària que una equivocació. A partir d’aquesta dificultat per identificar el fals, el filòsof proposa pensar en la falsificació, és a dir, en una falsedat conscient i deliberadament falsa. De fet, Innerarity arriba a considerar que s’hauria de parlar de “falses notícies” en lloc de “notícies falses”.
Atacar la falsificació
Amb aquesta visió, es fa evident que atacar allò fals manca de sentit i que, en el seu lloc, s’hauria de pensar en com detectar i sancionar a les persones que propaguen continguts encara sabent que són falsos.
Estaríem parlant, aleshores, de detectar “la maldat de l’error”, que tampoc és una tasca fàcil. “Es pot tolerar l’equivocació, però no la difusió d’allò fals”, apunta Innerarity, però, com es podria diferenciar entre una falsedat innocent i una falsedat culpable? O, què s’hauria de fer amb els partits polítics que utilitzen la falsedat com a estratègia?
A més, per tallar la falsedat, abans s’hauria de pensar en com identificar la seva autoria. Seria possible pensar en un entorn digital on només poguessin participar persones clarament identificades? (és a dir, on comptes anònims o directament falsos no poguessin estar actius). I una altra pregunta encara més complexa: qui hauria de moderar aquesta contesa?
Això sí, davant el mínim indici d’autoritarisme, Innerarity emfatitza la importància de què segueixin circulant tot tipus d’opinions: això no només ajuda a tenir menys errors, sinó que aquesta informació també “dona pistes als qui tenen que prendre decisions polítiques”. Pel filòsof, el millor model seria “la llibertat limitada d’opinions d’acord amb els valors democràtics”. I, de cara a la ciutadania, la seva recepta és seguir una dieta variada. Innerarity defensa que les millors decisions es prenen quan s’han tingut en compte les opinions de persones diverses o, dit d’una altra manera, no és suficient amb consultar amb un grup altament competent si tots els membres tenen el mateix perfil.