Entrevista a Gemma Palà Navarro, guardonada amb una menció especial als XXXIII Premis CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual per la recerca La construcció del relat periodístic de TV3 sobre el procés sobiranista de Catalunya (2014-2017). De la consulta del 9-N al referèndum de l’1-O. Es tracta de la seva tesi doctoral, codirigida per Carles Pont Sorribes i Mercè Oliva Rota, i presentada al departament Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Palà és una jove investigadora que treballa en les següents línies d’investigació: comunicació política/opinió pública, desinformació/fact-checking i ètica periodística/rendiment de comptes. És també la responsable de comunicació a l’Ajuntament de Sallent (Bages) i col·labora en tasques de coordinació editorial per l’Institut d’Estudis Catalans.

Gemma Palà col·labora amb el grup de recerca de la UPF POLCOM, coordinat per Cristina Morales i Guillem Suau. I, en aquests moments, forma part de l’equip investigador del projecte FACCTMedia. Instrumentos de rendición de cuentas ante la desinformación: Impacto de las plataformas de fact-checking como herramientas de accountability y propuesta curricular, dirigit per Marcel Mauri i Ruth Rodríguez, del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Aquest estudi ha rebut finançament del Ministeri de Ciència i Innovació (PID2019-106367GB-I00 / AEI/ 10.13039/501100011033).

Creus que el periodisme polític que es fa ara és un periodisme de qualitat?

Cada vegada és més difícil fer un periodisme de qualitat però existeix. En els grans mitjans hi ha factors que condicionen molt fer un periodisme polític de qualitat. Investigant el cas del procés sobiranista el que he vist és que existeix una dependència de les fonts polítiques. No perquè aquell periodista voluntàriament busqui un discurs interessat sinó perquè el que arriba són relats que ja estan prefabricats i de vegades costa explicar un altre relat. I aquí hi té molt a veure la diversitat de fonts que utilitzi el periodista. Un altre factor a tenir en compte que determina la qualitat informativa és la falta de temps. La immediatesa de la informació, sumada a la competència entre mitjans, fa que moltes vegades es publiqui informació poc contrastada i de poca qualitat. S’han de buscar exemples de referència que dediquin recursos i temps suficient per poder informar-nos a través de mitjans que fan periodisme de qualitat.

Amb la cultura digital la immediatesa informativa ha arribat a un nivell inimaginable fa pocs anys. En relació amb la comunicació política, com creus que està afectant? Podem dir que té un efecte positiu o no?

Tot això està relacionat amb les fake news. Moltes vegades poden ser els propis mitjans que, conscients o no, les facin circular però també pot ser per grups interessats, empreses o lobbies que vulguin influir en un tema determinat i ho difonguin per les xarxes. Amb les xarxes és molt més fàcil augmentar la magnitud de l’audiència a la qual pots arribar, més que amb els mitjans tradicionals, i alhora amb molta més velocitat. Efectes positius en té però també de negatius. I els negatius, segons quin tema és tracti, pot ser bastant greu. Segurament amb tot aquest temps de la pandèmia ha arribat a circular una gran quantitat d’informació que no estava corroborada. Però, fins i tot, els propis professionals no en tenien coneixement per contrastar-la.

Un cop comença a circular una notícia falsa, ni que després la desmenteixis, la informació ja ha arribat. Tot i així, també trobem exemples com el conflicte d’Ucraïna-Rússia, amb el president Zelenski que, gràcies a les xarxes, ha pogut explicar-se amb primera persona sense cap manipulació. Això ha permès visualitzar una part del conflicte que no s’està explicant, bé perquè el periodista no pot estar a primera línia o bé perquè no hi ha cap intermediari que filtri la informació.

En resum, hi ha efectes positius i negatius i dependrà del conflicte, del periodista i del mitjà que representi o de l’empresa que doni la informació. És molt important veure l’origen d’on surt aquesta informació.

Estaries d’acord amb la idea de que ara, com a ciutadans i ciutadanes, estem més desinformats que mai?

És més fàcil estar desinformat si et quedes una mica amb el primer que veus. Si tu ets un lector “còmode”, per dir-ho d’alguna manera, segurament et quedaràs amb aquella informació i la donaràs per bona per la confiança que tens en aquell mitjà. Aquí té molt a veure la pedagogia que se’n faci i el coneixement que tingui cada consumidor. Com a lector has de tenir la capacitat o la voluntat de mirar altres informacions i intentar contrastar la notícia. No cal fer una gran anàlisi, però només que miris dos mitjans oposats o diversos perfils a les xarxes podràs corroborar la informació. Però si un lector es queda amb un primer filtre que ja li han fet, té moltes més probabilitats d’estar desinformat.

Consideres que les plataformes de verificació de dades són útils per combatre la desinformació? Serien necessaris projectes d’altre tipus per combatre el problema de l’expansió de les notícies falses?

Sí, totalment. Les plataformes de verificació són necessàries per ajudar a desmentir o, al contrari, validar certes informacions que corren per la xarxa. Aquesta tasca no és gens fàcil i és per això que són els i les professionals que han de dur-la a terme, ja que l’usuari no disposa dels recursos necessaris (i probablement tampoc de prou coneixement) per saber si allò que està veient o llegint és cert. Per sort, cada vegada són més les iniciatives que es dediquen a fer aquesta anàlisi de les dades, ja sigui des d’organitzacions sense ànim de lucre, des dels mateixos mitjans o bé des de xarxes socials, com és el cas de Facebook. De fet, Un exemple molt sonat va ser la campanya electoral de Donald Trump en les eleccions nord-americanes; es va acusar Facebook de donar via lliure a les acusacions infundades de Trump cap als seus adversaris, una actuació que es va considerar determinant del vot dels nord-americans, que van ser incapaços de distingir allò fals d’allò cert. Per això és tan important que la verificació de dades sigui molt activa en períodes de campanyes electorals, quan s’accentuen els interessos partidistes, o en situacions de crisi, ja sigui un conflicte bèl·lic o una crisi sanitària com la COVID-19, etc.

És important citar l’Observatori Europeu d’anàlisi i prevenció de la Desinformació (ObEDes), que vetlla per fer front a aquest fenomen també des de l’educació. I a casa nostra cada vegada són més els exemples de bones pràctiques; un exemple recent és Verificat, una plataforma que, a banda de contribuir a desmentir notícies falses, també ofereix tallers i cursos per explicar a la ciutadania de quins recursos i eines disposa per fer front a la desinformació.

Segons les conclusions de la teva anàlisi i, en termes generals, com definiries el tractament informatiu que va donar TV3 al procés sobiranista de Catalunya durant els dos períodes referendaris?

Per l’anàlisi del contingut em vaig centrar en el Telenotícies vespre de TV3 i vaig analitzar els esdeveniments més significatius del període entre la consulta del 9-N de 2014 i l’1-O de 2017, un total de gairebé 600 notícies. Es pot parlar que hi va haver una atenció mediàtica molt elevada i creixent, fins arribar a dedicar el 80% del contingut del TN a parlar del Procés quan s’apropava el referèndum de l’1 d’octubre.

També vaig analitzar els actors que apareixien en aquests informatius i, en aquest sentit, sí que diria que hi va haver una presència major dels líders sobiranistes. Però si es compara el període de la consulta del 9-N amb l’1-O, el percentatge que es destina als sobiranistes disminueix lleugerament en el segon període i, per contra, augmenta el de les veus més neutrals o del bloc que es mantenia més al marge, donant-li així més presència.

En aquest sentit, una de les reflexions de la tesi és que hi havia poca veu de postures més intermèdies o que no estaven ni en un bàndol ni en l’altre. Semblava que hi havia només dues solucions possibles i poques vegades es parlava d’una tercera opció, tot i que TV3, a mesura que avança el Procés, ho visibilitza més. El resultat final és que va tenir més presència el que es deia des del sector sobiranista.

A nivell de discurs, la tesi s’ha fixat en els frames genèrics i específics i aquí sí que es veu molt que el sector sobiranista era presentat com un bàndol molt enfortit, que cada vegada tenia més poder i les seves actuacions no eren qüestionades des dels informatius. I en els moments que hi havia els impediments legals per part de l’Estat Espanyol es presentava més com a víctima. I, d’aquí, sorgia la legitimació el dret a vot.

Un aspecte important és que TV3, a diferència d’altres mitjans, donava molta veu a la ciutadania. I això es feia molt poc abans. El fet d’anar a peu de carrer a les manifestacions a demanar l’opinió de la gent, fos unionista o sobiranista, també ajudava a crear un relat més diversificat no només a través de fonts polítiques sinó de la pròpia ciutadania.

Creus que els periodistes es van preocupar per ajudar a entendre el Procés, explicant la informació? O, potser, va ser més evident la necessitat de consolidar una opinió a favor? O, potser, es van combinar ambdós objectius?Quina és la teva opinió?

En cap cas es va voler consolidar una opinió. Pel principi de la professionalitat periodística, cap periodista hauria d’opinar sobre el relat. A partir de les entrevistes a redactors i editors fetes per la meva Tesi Doctoral, podem dir que en cap moment hi va haver res que ho fes pensar. Justament el que admeten els periodistes era la dificultat que van tenir per desvincular-se del relat per la proximitat emocional que tenien amb el conflicte. A mesura que avançava, els era més difícil distanciar-s’hi. Lògicament tots si que demostraven ser molt conscients de què allò que ells explicaven tenia una transcendència molt important. També van admetre que hi havia certa vigilància, tant per part del sector polític com pels propis ciutadans.

Els periodistes entrevistats explicaven que tota la informació que els arribava sempre la contrastaven i n’intentaven donar una altra versió. Si que seguien una línia editorial però en cap moment a nivell individual es posicionaven.

Com valores l’ús de les fonts d’informació? Van ser variades? Va dominar un tipus de font sobre altres?

Les fonts són força limitades i clarament juguen les fonts polítiques. Gairebé totes les informacions eren de fonts polítiques. Això és un problema perquè no s’està equilibrant la balança. Sí que hi ha fonts expertes o acadèmiques però valorant els resultats de l’anàlisi es conclou que s’hauria pogut potenciar molt més: per exemple, buscar experts de dret, de política, d’història, i no quedar-se tant amb la informació facilitada pels polítics. S’hauria pogut contextualitzar molt més parlant també sobre l’origen del conflicte i les seves causes indirectes i menys verbalitzades. Amb més varietat de fonts es podria oferir altres visions molt diferents i expertes.

Són necessaris els mitjans locals? Quin paper ha de tenir la comunicació de proximitat actualment, a un món hiperconnectat?

Els mitjans locals són necessaris perquè com a ciutadà d’un lloc petit t’importa molt el que passi allà on vius. A nivell de conflictivitat política o social no és el mateix però el ciutadà a nivell local ha de seguir informat de la mateixa manera que a nivell estatal o autonòmic.

Els mitjans locals tenen més espai per fer un periodisme més d’investigació i més reflexiu o crític, ja que tampoc tenen una pressió política o econòmica com els mitjans d’abast territorial més gran. Com les notícies més globals ja estaran a altres mitjans, els locals poden dedicar espai a visibilitzar temes socials que se’n parla poc, i per exemple potenciar els reportatges o el periodisme crític.

Arran de la teva experiència a l’Ajuntament de Sallent, quines estratègies consideres que són útils per al desenvolupament d’aquest àmbit? I quins serien els principals obstacles?

Des de l’Administració pública has de poder arribar a tots els públics. Has d’adaptar-te a tots targets, no només dirigir-te a algun de concret. Hi ha una certa obligació que sigui així perquè estàs al servei del ciutadà i has d’arribar a tothom. Les estratègies tenen a veure sobretot en l’anàlisi dels nostres targets i la diversificació dels canals de comunicació perquè has de fragmentar la teva audiència i saber a través de quin canal hi pots arribar millor.

Des de l’Ajuntament una mateixa informació l’has d’explicar de moltes maneres i de manera atractiva. Una administració té la informació que té i tu l’has de donar a conèixer. La gran dificultat és com poder arribar a la gent i generar-li interès perquè segueixi la informació del consistori, per això s’ha de pensar molt bé com fer-ho. Les xarxes són una opció a tenir molt en compte i que també funcionen molt bé en l’àmbit de l’administració pública.

I pel que fa a obstacles, com a responsable de comunicació has d’intentar mantenir-te neutral i per molt que et vulguin influir, mantenir-te al marge i ser el més objectiva possible, ja que no estàs al servei ni de la política ni del govern. Tot això és a petita escala si ho comparem amb administracions més grans, però igualment has d’intentar no contaminar-te.

Enhorabona per la menció especial als XXXIII Premis CAC. Com has viscut aquesta experiència?

Estic molt contenta i agraïda tant pel que suposa el reconeixement de rebre un premi per part del CAC com per premiar la recerca en català. És molt important que hi hagi aquest reconeixement perquè es visibilitzi que s’està fent recerca de diferents temes i disciplines i que s’està fent aquí a Catalunya. També és un reconeixement important per l’esforç que suposa fer una tesi doctoral. La tesi doctoral és el que més constància i esforç m’ha suposat de tot el meu període d’estudis, és el repte més gran i més dur acadèmicament parlant.

També vull destacar que les quatre premiades d’aquesta edició siguem dones és una gran satisfacció perquè això significa que la recerca femenina catalana es valora i va sortint a la llum.