La cobertura informativa sobre els casos judicials planteja reptes difícils d’assumir des de la perspectiva ètica, atès com es desenvolupa ara la pràctica periodística, on domina la immediatesa en detriment del contrast de la informació. La presumpció d’innocència és un principi fonamental en qualsevol estat de dret. Aquest estableix que una persona és considerada innocent fins que es demostra la seva culpabilitat mitjançant un procés judicial just i imparcial. No obstant això, en l’era de la rapidesa de les xarxes socials, els mitjans de comunicació sovint es troben enfrontats al repte de cobrir notícies relacionades amb casos judicials sensibles en condicions que no ajuden a fer bon periodisme.
Per analitzar les implicacions ètiques i legals de la cobertura informativa de casos judicials, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, va organitzar el debat “La presumpció d’innocència a judici” el 20 de juny de 2023. La finalitat era promoure una reflexió crítica sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les persones implicades en processos judicials.
En aquesta trobada, periodistes i experts de diverses àrees van analitzar com equilibrar el dret a la presumpció d’innocència amb la llibertat de premsa, garantint una informació adequada sense comprometre la dignitat de les persones implicades en processos judicials. Hi van participar Fàtima Llambrich, periodista de TV3 i guanyadora de la Petxina Daurada 2022; Jorge Navarro Massip, advocat penalista, i Norbert Bilbeny, filòsof i catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona. L’acte el va moderar Josep Carles Rius, president del Consell de la Informació de Catalunya.
El codi deontològic salvaguarda la presumpció d’innocència
Josep Carles Rius va començar l’acte recordant que el criteri 10 del Codi Deontològic de la professió periodística està dedicat a salvaguardar la presumpció d’innocència. El president del Consell de la Informació de Catalunya va recordar el criteri 10 del codi deontològic: “tota persona acusada o imputada d’un delicte té dret a la presumpció d’innocència en les informacions i opinions relatives a indagacions, causes o procediments penals. El respecte i la protecció d’aquest dret són vigents des de l’inici de les actuacions policials fins que es provi la culpabilitat en un procés que gaudeixi de les garanties necessàries. Els periodistes evitaran els prejudicis, així com sotmetre els implicats a judicis paral·lels”. Rius, a la seva intervenció introductòria, també va fer èmfasi en altres punts del codi, com la necessitat d’“informar de forma acurada i precisa, evitar perjudicis per informacions sense prou fonaments i respectar la dignitat de les persones i la seva integritat física i moral”.
Les conseqüències no desitjades de l’ús de la paraula “presumpte”
Fàtima Llambrich, periodista experta en temes judicials, considera que la paraula “presumpte” no ajuda a explicar correctament els fets. Ella percep que, amb el seu ús, s’ha acabat pervertint el seu significat i, per aquesta raó, demana obertament la seva abolició a tots els articles i notícies. “Potser no queda prou clar que la persona investigada no ha estat encara jutjada ni molt menys condemnada i, en canvi, amb el discurs pot semblar-ho”, explica. I, a continuació, afegeix: “si el discurs periodístic no és prou clar o es juga amb aquesta ambigüitat i la notícia en si pot confondre, en aquests supòsits estem pervertint la presumpció d’innocència”. Segons Llambrich, “hauríem d’evitar utilitzar la paraula ‘presumpte’ com un escut” i, a més a més, tot i que té clar que la professió periodística és de presses, apunta que “no ens podem excusar amb les presses”.
Segons Llambrich, aquest recurs contribueix a “no informar”. La periodista de TV3 opina que fer servir l’etiqueta de la presumpció d’innocència és una manera de no parlar de la persona investigada, de que no es parli del motiu pel qual se l’investiga. L’aixopluc de la presumpció d’innocència pot generar un discurs exculpatori i això, en funció de qui és investigat, de la capacitat de moure fils que tingui i del poder que ostenti, pot ser preocupant. Llambrich parla obertament de que l’ús d’aquesta fórmula pot treure valor a la investigació i a la instrucció.
La periodista explica que “si veiem una persona emmanillada, se la considera culpable segur. Però si l’absolen, és com si tingues padrins i el sistema ens hagués fallat”. Considerant aquest estereotip i aquesta pèrdua de credibilitat en la justícia, Llambrich apunta que potser la solució és “no explicar els casos judicials fins que no hi hagués una condemna”. I si això succeeix, Llambrich ho té clar: “qui hi perd és el periodisme, però no pel fet de perdre notícies sinó pensant en el periodisme com a supervisor del sistema”.
Periodisme autocrític
Llambrich fa autocrítica i planteja que potser s’hauria de fer més pedagogia. La periodista pensa que “hi ha una confusió bastant generalitzada en la terminologia judicial” i que és responsabilitat dels periodistes explicar-ho bé: “per les rutines periodístiques que tenim, potser ens saltem passos perquè els donem com a obvis: parlem d’instrucció i donem per fet que tothom sap amb quina fase està i què significa”.
A Llambrich, li preocupa els prejudicis que es poden reforçar des de la informació i parla obertament de la responsabilitat del periodisme a l’hora d’evitar l’ambigüitat i d’explicar sempre en quina part del procés estem. És perd rigor quan no s’informa correctament. Però la periodista de TV3 està molt segura del que diu: es demana si hem de mostrar els detinguts emmanillats i ella mateixa es respon, “potser no és necessari”.
Llambrich afirma que “és responsabilitat nostra tenir en compte totes les fonts i intentar aconseguir-les totes. No és el mateix unes declaracions que uns fets, vinguin d’on vinguin. No és el mateix un atestat policial firmat, unes conclusions fiscals firmades o una decisió judicial firmada”. La periodista argumenta que a vegades les presses fan que es doni protagonisme a unes declaracions quan aquestes no sempre ponderen els fets.
Llambrich insisteix en què no hem de confondre a l’audiència i ho hem d’explicar bé, aportar més detall, malgrat que no sempre es pot per manca d’espai o de temps. Però, alhora, ella també és molt conscient de que hi ha audiència que sí sap de dret penal i de dret processal i, fins i tot, més que els periodistes.
Segons Llambrich, el “presumptament” és una vergonya periodística: “posar ‘presumptament’ i no controlar tot el que poses darrera no hauria de ser. Com a professió, no ens hauríem de deixar guanyar terreny”.
“S’està investigant el cas”, l’alternativa
Jorge Navarro comparteix amb Llambrich l’opinió de que la ciutadania ha d’estar ben informada dels casos judicials, malgrat que “èticament, no podem evitar tenir una opinió formada”. Per Navarro, els tribunals, en general, no es deixen influir per la premsa – per tant, no pensa en els problemes que es poden donar amb els judicis paral·lels als mitjans- i el jutges, a l’hora de dictar sentència, s’equivoquen poc.
Navarro coincideix amb les preocupacions de Llambrich: “hauríem de parlar més de dignitat que de presumpció d’innocència. El terme honor ja ho trobo decadent. La dignitat per nosaltres és el tractament respectuós (…) presumpció d’innocència és una regla de tractament pels jutjats, per la policia, i dels que formen part del poder judicial, però no te perquè ser-ho per la premsa”. Navarro proposa que, enlloc de presumpte, es digui que s’està investigant el cas i recorda que “la policia té una funció, que és la d’investigar”.
El ponent aprofita també per donar un consell als periodistes. Abans de publicar, estaria bé fer-se aquesta pregunta: “jo publicaria això si l’acusat fos un familiar meu o tindria més cura amb el que dic?”. Potser això pot servir per canviar la mirada i per posar una mica de fre a les ànsies de publicar, que a vegades també venen obligades des de les fonts d’informació. Navarro apunta que els periodistes s’haurien d’assegurar molt bé del que escriuen quan fan una notícia jurídica i comprovar que el text final no sigui una convicció pròpia.
Navarro parla de la necessitat de garantir la llibertat d’expressió i planteja recuperar el paper que històricament es va concedir a la premsa, “és el gos guardià de la democràcia”. Es refereix així a la teoria del “quart poder”.
Vocabulari que fa mal
Norbert Bilbeny, filòsof i catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre la presumpció d’innocència, sobre la profunditat d’aquest sintagma: “Estem jutjant i opinant sobre quelcom que ja ens ve prejutjat. Què és la presumpció? És un judici d’atribució. Ja jutgem sobre un judici. I la innocència és un altre judici”.
Bilbeny reflexiona sobre la qüestió apuntant que, d’entrada, és un problema de vocabulari: com s’anomenen les persones sotmeses a un procediment legal que no han estat ni condemnades ni processades? o com al·ludir a un possible culpable? Bilbeny reconeix que “és complicat trobar el substantiu”.
Fent memòria, el catedràtic d’Ètica explica que a principis dels anys 60 a les notícies de successos sortien el nom i cognom del sospitós, no del condemnat. Després, s’al·ludia només amb les inicials del nom i cognoms. I ara, de vegades, es menciona per designació indirecta o fent referència a un grup ètnic. Amb aquestes formes d’identificació, directes abans i indirectes ara, no s’evita descobrir de quina persona s’està parlant i si al final queda absolta, el mal ja està fet.
Dignitat, identitat i presumpció d’innocència
Bilbeny considera que hem de tenir en compte principis ètics com la dignitat personal, sigui meritòria, guanyada o atribuïda. Bilbeny parla de la dignitat que té tothom, sigui bo o dolent, culpable o innocent: “la dignitat és un valor, un judici d’estimació atribuït. El valor de no ser eines ni instruments ni manipulables”. Un segon principi ètic general a tenir en compte, segons el catedràtic de la Universitat de Barcelona, és el reconeixement de la pròpia identitat, molt lligada a la dignitat.
I, en aquesta llista, el tercer principi seria la presumpció d’innocència, que forma part d’aquest reconeixement de la identitat. “El respecte de la dignitat personal inclou el respecte del principi de la presumpció d’innocència”, diu Bilbeny i afegeix: “tothom té dret a la presumpció d’innocència, a què se’l consideri innocent mentre no es digui el contrari (…) Inculpar algú és contrari a la presumpció d’innocència. Quan inculpem algú ja el penalitzem”. Si es dona falta de respecte, es jutge a la persona precipitadament i, d’aquesta manera, es fa un salt al principi de la presumpció d’innocència.
El dret a la intimitat abans que de la informació
Des del punt de vista ètic, el dret a la informació i el dret de la intimitat i la privacitat poden entrar en col·lisió. Aleshores s’ha de veure si són compatibles o si un s’ha de superposar sobre l’altre. Bilbeny defensa que el dret a la intimitat ha de prevaldre per sobre del de la informació. Però també matisa que cal valorar si són o no de rellevància pública i, en cas afirmatiu, sí es pot donar més informació.
Bilbeny remarca la importància del vocabulari. Però, malgrat que considera que els periodistes en són mestres, sembla que la tria de paraules no és una tasca fàcil, com tampoc no és fàcil controlar el sentit que poden acabar tenint. Potser no es pot parlar ni de condemnat, ni de processat, ni d’investigat, perquè no s’ha arribat aquesta fase. Però resulta que tampoc no es por fer servir ni sospitós ni detingut, perquè, seguint a Bilbeny, són mots que estigmatitzen i que no son prou respectuosos.
Responsabilitat periodística en contrastar la informació
Des del Consell de la Informació de Catalunya, es vetlla per la dignitat de la persona. Rius insisteix: “s’aposta per preservar la presumpció d’innocència però sobretot s’ha de protegir a les víctimes”. I, per demostrar la implicació del CIC, va parlar del comunicat que van emetre denunciant una televisió privada de Catalunya -ja desapareguda- per una mala praxis en relació amb la informació del ‘cas Alves’ al maig de 2023. La cadena va convertir la notícia en espectacle i va vulnerar els drets de la víctima.
Rius va explicar que, des del CIC, es detecta que hi ha un cert deteriorament del sistema mediàtic. Consideren que hi ha molta pressió per aconseguir audiència i que això fa que qualsevol notícia es repliqui pels mitjans sense cap comprovació prèvia. Rius, arran de la seva experiència professional com a responsable de la secció de societat a La Vanguardia i a El Periódico, apunta que el “periodista és un ostatge de les fonts” i assenteix que “és molt difícil el contrast”, que, si bé és cert que és una responsabilitat del periodista, “requereix d’un esforç”. Però, en el àmbit judicial, és evident la necessitat de comptar amb periodistes especialitzats en tribunals. I, si això no succeeix, acaba dominant “la informació policial, que passa sense cap filtre. I tot això vola a les xarxes socials”.
Recupera el debat: https://www.youtube.com/watch?v=WzaTGSC2KRs&t=3s
