En un context de reacció conservadora contra el llenguatge inclusiu i les polítiques de diversitat, quin ha de ser el paper dels mitjans i la cultura? El llenguatge és una eina de lluita o un espai de disputa simbòlica sense impacte real? Els mitjans alternatius han de jugar el mateix joc que els mitjans hegemònics o cal dinamitar les regles?
“Neutralitat” o combat? La batalla pel llenguatge i la comunicació inclusiva. Aquest va ser el títol de la tertúlia que vam poder escoltar a la Fira Lateral (24-25 maig 2025), a l’Espai Bota al recinte de la Fabra i Coats (Barcelona). Núria Vergés, sociòloga i especialista en tecnologies feministes i comunicació inclusiva vinculada a la economia social i solidària, la periodista Míriam Tijani -responsable del llibre d’estil de La Directa– i Gonzalo Iturregui, investigador de l’InCom (Universitat Autònoma de Barcelona) especialitzat en l’accessibilitat i estudis de gènere, van conversar sobre com poder implantar la comunicació inclusiva. Marta Rosique, periodista del Jornal.cat, va moderar el debat.
La comunicació, reflex de la societat o un instrument de canvi i de lluita?
Núria Vergés observa “la comunicació com un instrument de canvi, un instrument de transformació i especialment de transformació feminista. Un feminisme entès de manera diversa i que faci aliança amb altres lluites. També antiracista”. La sociòloga constata que “la comunicació és un reflex de la societat. Però el problema és que el que reflexa no és neutral i està condicionat per poders que hi ha al darrera. La comunicació ara està molt mediatitzada per plataformes digitals. Ni les eines ni els llenguatges són neutrals. Si la societat és discriminatòria, els llenguatges també ho són. Reprodueixen desigualtats de gènere, de classe, de raça, d’edat, d’origen, de capacitat i, aleshores, el llenguatge resulta endocèntric, heteronormatiu, sexista, racista… En aquesta mediatització són importants els canals i els formats que ho permeten”. L’experta aposta per “construir eines alternatives comunitàriament, dissidents, amb aliança amb software lliure que impliquin un gran canvi en com ens comuniquem”.
Per la seva part, Gonzalo Iturregui considera que “el llenguatge hauria de ser reflex de la societat”, però la pregunta seria: “qui ho decideix?”. Històricament han estat els grups dominants – homes i de pell blanca, de classe i amb diners- i, ara, es tracta de saber qui decideix com “llueix” una lesbiana o una persona trans o una negra. Segons Iturregui, tot això està canviant i des de fa dècades hi ha gent que no provenen d’aquestes espais i que gestionen el llenguatge i com ens comuniquem. Amb aquesta perspectiva, Gonzalo Iturregui parla de “cuirització” de la lexicografia, i l’aplica a totes les diversitats en un món que és imperialista, blanc, ric i masclista. “La comunicació i el llenguatge han de ser un motor de canvi i han de ser un reflex de la societat però sempre qüestionant-nos qui està aportant aquest reflex. Qui dictamina el què és just i està bé? Qui diu què és correcte i què no?”, planteja Iturregui.
Míriam Tijani afirma que “el llenguatge no és neutral” i apel·la a la responsabilitat del mitjà de comunicació a qüestionar-se sobre els temes que es tracten i l’ús que es fa del llenguatge. Tijani també propugna que els mitjans intentin tenir una independència editorial i s’allunyin dels interessos partidistes i econòmics, sense perdre de vista que tenen una funció social i una responsabilitat que el públic li ha d’exigir que mantingui.
Però, si el llenguatge és un reflex de la societat, ara el debat gira al voltant de la IA generativa, que genera continguts amb biaixos racistes, capacitistes, misògins…, recorda Tijani. Per reflexionar sobre això, la periodista posa un munt de preguntes sobre la taula, que es poden resumir en una: Quines persones han estat alimentant aquests models? El cert és que la IA s’alimenta de textos amb biaixos que són un reflex de com funciona la societat, que és patriarcal i racista.
No obstant, la periodista de La Directa considera que, ara que s’està implementat la IA generativa, tenim una oportunitat de qüestionar-ho, atès que és urgent pensar com ens comuniquem i com ho expliquem, i quin llenguatge usem. “Qui té la responsabilitat d’usar un llenguatge inclusiu – un terme que no li acaba d’agradar – és qui exclou altres realitats qui ha de reparar això que perpetuem”, assenteix la periodista.
La comunicació inclusiva és un llenguatge perfecte?
Marta Rosique, en qualitat de moderadora del debat, apunta que la comunicació legitima les desigualtats del poder i planteja dos noves qüestions: com hauria de ser aquesta comunicació inclusiva des d’una mirada sistèmica? i què s’entén per comunicació inclusiva?
Per Gonzalo Iturregui, una comunicació inclusiva hauria de partir des del “coneixement situat” – un concepte desenvolupat per Donna Haraway -, una manera molt feminista és simplement qüestionar-nos el que fem. Està comprovat que les minories – els grups que no han tingut el poder en cap moment de la història – es qüestionen molt més tot el que arriba. Aquí està la clau: qüestionar el llenguatge que es fa servir i la comunicació. Per Iturregui, no es tracta de ser perfectes, “ja que la societat és tant diversa que no sé fins a quin punt es pot aconseguir un llenguatge inclusiu”. “La comunicació inclusiva ha de tenir una reflexió darrera i ser crítica amb qui som. És totalment necessària i hi ha canvis que s’han de forçar. El llenguatge inclusiu no sempre és inclusiu. La llengua és prou flexible per poder-ho incorporar”, explica l’investigador de l’InCom-UAB.
Per Míriam Tijani, això és un exercici d’estima per la llengua: qüestionar-se si el missatge és o no és excloent. Tijani explica que aquesta és precisament la raó per la qual a La Directa s’ha fet un llibre d’estil, “que està viu i s’ha elaborat de forma assembleària”.
Núria Vergés comparteix bastant aquesta idea del pensament situat, perquè la comunicació també és contextual i és diferent segons les eines. Vergés recorda que a algunes persones els hi arriba millor els missatges mirant i a altres, escoltant, de manera que cadascú hauria de poder expressar-se i rebre els missatges segons les seves pròpies condicions. Vergés recorda que la comunicació no és només la paraula sinó que també hi ha les imatges i, també, el contingut d’aquestes imatges. Parla del llenguatge verbal i no verbal i, en termes periodístics, apunta la importància de les paraules que es trien per presentar els protagonistes de les notícies.
La comunicació inclusiva ha de ser accessible per tothom
Gonzalo Iturregui opina que “un llenguatge inclusiu, on tota la societat hi tingui cabuda, és molt difícil”. Iturregui també constata que la forma de treballar actual, tant hiperproductiva, no ajuda. Ell és molt crític amb un sistema que no permet tenir espais de discussió. Per fer-la més accessible, “hem de criticar d’on venim, saber quins coneixements i biaixos podem tenir, intercanviar idees, però, alhora, quan pensem amb accessibilitat s’ha de pensar amb l’usuari final”. Iturregui defensa així que cal tenir en compte amb qui ens dirigim per ser accessibles del tot. Per Gonzalo Iturregui, també és molt important ensenyar als més joves a ser crítics amb el sistema.
“Fórmula màgica per garantir l’accessibilitat no n’hi ha”, diu Míriam Tijani. La periodista considera que és necessari que el públic confiï amb tu, amb el teu producte i amb el teu rigor periodístic. El periodisme ha d’oferir una garantia de qualitat, tot i la dependència editorial. “A tot el món no pots arribar. Només tenim la responsabilitat del què diem i el què fem”, diu Tijani.
Consells per implementar la comunicació inclusiva
Miriam Tijani és partidària d’intercanviar opinions, de passar vergonya i de sentir-se incòmode: “Mentre un està còmode no mourà cap fitxa. Cal posar-se en situacions incòmodes i exigir-se més. Però alhora cal generar espais on la gent no vulgui marxar i no se senti exclosa”.
La recomanació de Gonzalo Iturregui és dubtar i fracassar: “Hem d’arriscar i hem de forçar coses. S’ha de flexibilitzar la llengua perquè si no es fa, la llengua mor. No s’ha de mantenir de forma estricta. Cal fer una reflexió davant qualsevol terme usat a l’hora de publicar”. Per Iturregui, el dubte és la gran recomanació.
I, per acabar, Núria Vergés aposta per buscar espais inclusius i anar-los construint. Vergés proposa “Construir un mon comunicatiu i fer front a les violències masclistes digitals per tenir una seguretat a l’entorn digital”.
Podeu recuperar la tertúlia aquí: https://www.youtube.com/watch?v=bj28yapmtKY&t=7s
