Redacció OCC InCom-UAB.
El tema escollit per a debatre a la jornada commemorativa dels 20 anys del Consell d’Informació de Catalunya (CIC) i dels 25 anys del Codi Deontològic no podia ser altre que la post-veritat. Segons el Diccionari Oxford, aquest terme va ser la paraula clau de l’any 2016 amb aquesta definició: “Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tant influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. Però és que, a més a més, aquest avís no sembla haver tingut cap efecte. Així, la periodista Soledad Gallego-Díaz va recordar que al 2017 l’expressió escollida ha estat “falses notícies” i, afegint una mica d’ironia a un debat on va ser evident la preocupació davant d’un periodisme que ha perdut la seva essència, va recordar que no fa tant que el Diccionari Oxford recollia entre les paraules candidates termes com “poliamor”.
La Jornada commemorativa dels 20 anys del Consell de la Informació de Catalunya i dels 25 anys del Codi Deontològic es va celebrar el 9 de novembre de 2017 al Col·legi de Periodistes de Catalunya. A la presentació, Neus Bonet, degana del Col·legi, va desitjar llarga vida al CIC, atesa la necessitat urgent – i permanent, afegiríem nosaltres- de lluitar contra “l’art de la mentida”, i Roger Jiménez, president del CIC, a més de recordar la llarga llista de persones que han format part de la història del Consell, va insistir en la necessitat d’una “premsa lliure”. Jiménez va explicar que en els últims anys han augmentat les queixes rebudes i, d’entre els problemes que aquestes plantegen, hi destaquen el conflicte d’interessos (periodistes que fan publicitat), la manipulació de les imatges, la falta d’aplicació del codi deontològic a internet -especialment a les xarxes- i el plagi. No obstant, Jiménez vol mirar el futur amb optimisme: “les noticies falses fan que tornem a la premsa seria”.
Cal prendre mesures, però comencem fent-nos preguntes
La primera taula, moderada per la periodista Llúcia Oliva, va reunir els periodistes Moncho González Cabezas i Soledad Gallego-Díaz, i la professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Ruth Rodríguez Martínez, una de les editores de l’informe “La cobertura informativa dels atemptats de Barcelona i Cambrils a la premsa digital catalana, espanyola i internacional (17 i 18 d’agost de 2017)”, un encàrrec del CIC a l’equip MediaACES.
A la primera part de la seva intervenció Moncho González va parlar com a ponent-redactor del Codi Deontològic (1992). Tot i que els canvis tecnològics són evidents, González va recordar la tensió que fa 25 anys ja havia entre el govern espanyol -que a aquella època era socialista- i els mitjans de comunicació i com, finalment, Josep Pernau (degà del Col·legi de Periodistes entre 1991 i 1997) va aconseguir aprovar el Codi, adaptant al context català el Codi britànic. Davant la disjuntiva entre la regulació i l’autoregulació, Moncho González defensa l’autoregulació, atès que “el sentit de la responsabilitat no és suficient”.
La segona part del discurs de Moncho González va estar dedicada al moment actual i, més concretament, a la polarització dels mitjans com a conseqüència del procés. Va subratllar tres aspectes: la concentració de l’actualitat informativa en un únic debat, “el debat sobre el país s’ha convertit en el referent únic del debat públic i dels mitjans” i “han desaparegut les antinòmies com a eix vertebrador del debat polític”; “la banalització de la deontologia”, com a conseqüència de què “la nova política demana més bel·ligerància i implicació” entre els periodistes; i, per últim, l’agreujament de les estratègies dels grans grups amb interessos polítics i financers, aquests fan canvis “a vegades imperceptibles” per no perdre la posició central que els permet conservar el poder, “mantenir el seu mercat i les fonts de finançament”. Al final de la seva intervenció, Moncho González va fer èmfasi en la urgència de reflexionar sobre la professió periodística, “estem en mig d’un magma enorme que ens supera, que són les xarxes, on els periodistes no som els únics ni els més influents”. Estem anant “des de la professionalització a la desprofessionalització” i, de manera implícita però molt evident, Moncho González va senyalar que cal prendre mesures.
A la presentació de Soledad Gallego-Díaz, Llúcia Oliva va destacar la seva trajectòria com a defensora del lector en el diari “El País”. Gallego-Díaz ho va deixar ben clar a les seves primeres paraules: “la consideració dels codis és molt important a qualsevol moment de crisi”. I, va continuar, “en els moments de crisi, és quan l’aplicació dels codis és realment problemàtica” i, d’alguna manera, és així com es posa sobre la taula el seu valor i importància. Davant dels discursos patriòtics, carregats d’emocions, “el periodista ha d’evitar ser part del conflicte”. “El periodisme, en moments conflictius, hauria de promoure la comprensió entre les parts, no l’enfrontament”.
Sobre les falses notícies, Soledad Gallego-Díaz va apuntar que, “tot i que aquestes sempre han existit, ara els mecanismes de difusió estan molt estructurats. Internet té l’aspecte positiu d’afavorir la participació, però, quan es dona la manipulació, és un problema” i, a més, va alertar de la seva capacitat com a determinants de les agendes temàtiques, “les notícies falses marquen els temes sobre els quals és té que parlar”.
Per acabar, Soledad Gallego-Díaz va plantejar una pregunta clau: “Per què els mitjans tradicionals no són capaços de ser exigents a l’entorn de les xarxes?” i, seguidament, va intentar respondre. Gallego-Díaz va apuntar com a causes: la seva pèrdua de credibilitat –“submisos a les fonts de finançament“-, les dificultats per dur a terme la renovació necessària, l’abandonament del periodisme d’investigació i la consolidació dels grans conglomerats empresarials. Però, a nivell del periodista particular, va afegir un altre problema: “les xarxes afavoreixen que les crítiques als periodistes esdevinguin assetjament”. Un greu problema que Soledad Gallego-Díaz ha resolt decidint no formar part de les xarxes.
Ruth Rodríguez va parlar del llenguatge com a “principal víctima del ‘procés'”: els discursos diferencien entre “nosaltres/vosaltres”, “guanyadors/perdedors” o es parla de les eleccions com si es tractés d’un “ring”. D’alguna manera, tot això acaba “frivolitzant la política”, va concloure la professora de la UPF.
Tractament informatiu del terrorisme
La segona part d’aquesta jornada commemorativa va estar dedicada a parlar sobre el tractament informatiu del terrorisme, amb una ponència a càrrec del periodista Josep Cuní. Tota la seva intervenció es pot resumir remarcant la seva defensa de “fer més periodisme”, una idea amb la que tothom va estar d’acord.
Cuní observa el periodisme com una tasca que ha quedat desdibuixada, on imatges amateurs poden esdevenir imatges professionals -va mostrar com a exemple els vídeos enregistrats i distribuïts pocs minuts després de l’atemptat a l’agost de 2017 al centre de la ciutat de Barcelona-, on són noticia els tweets de condol -tot i que també va qüestionar si aquests són realment missatges de condol-, on la immediatesa guanya a la veracitat, on les emocions confonen, on no té sentit diferenciar entre mitjans públics i privats quan aquests últims depenen de subvencions… Però, alhora, Cuní va demanar ser honestos i va reconèixer que molt probablement ell mateix podria prendre decisions que sap que són molt criticables, sobretot quan sents “l’adrenalina de l’impacte emocional”.
Recolzant-se en la filòsofa italiana Donatella Di Cesare i el francès Jean Baudrillad, va parlar sobre el terrorisme actual i com els “mitjans fan servir expressions antigues per un fenomen nou”. L’espectacle del terrorisme fa trontollar la funció social del periodisme, però la resposta tampoc no ha de ser el silenci. “Si la seva difusió es pot entendre com a promoció, el silenci seria còmplice d’uns fets que no per amagar-los deixarien d’existir”.
Cuní també va donar importància a les paraules que es fan servir per parlar de terrorisme. Els especialistes diuen que no es pot parlar de llops solitaris, “és veritat que actuen en solitari, però no són solitaris”. També va assenyalar que parlar de terrorisme de baixa intensitat és minimitzar el problema, que li fa mal sentir la paraula “reivindicar” quan es refereix a un atac terrorista -atès que ell associa aquest mot amb la conquista de drets- o que no es parli obertament d'”assassinats” i es prefereixi parlar d'”execucions”. En definitiva, Josep Cuní va defensar que “cal dir les coses pel seu nom”.
Més informació:
Consell de la Informació de Catalunya (CIC)
Codi Deontològic (Col·legi de Periodistes de Catalunya)
Donatella Di Cesare (2017). Terrorismo: Una guerra global. Barcelona: Gedisa
Baudrillard, Jean; Codeluppi, Vanni (2017). Pornografía del terrorismo. Milan: FrancoAngeli
