Redacció OCC InCom-UAB
L’Índia i el Pakistan són dos països molt propers geogràficament però molt distants políticament. Dos països que comparteixen idioma, cultura, tradicions i realitats semblants però allunyats per motius polítics i militars. El Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya en el marc del cicle “Àsia, el gran continent” va organitzar el 23 d’octubre a la seu del Col·legi el debat “L’Índia i el Pakistan, una visió des de Catalunya” per conèixer en primera persona les realitats sobre la diversitat d’aquests països, com és la convivència a Catalunya de persones amb aquests orígens, com s’adapten tant lluny de casa seva i com des d’aquí es pot fomentar la cultura de la pau d’uns països on els mitjans de comunicació estan totalment controlats pels ens polítics.
Mirza Nadeem Baig: «Molta gent no sabria diferenciar una persona d’origen pakistanès d’una d’origen indi»
El debat en català, fet que demostra la integració dels participants a Catalunya, l’ha moderat el periodista pakistanès Mirza Nadeem Baig, del mitjà digital info BBC-UP Date. El debat comença amb el relat de l’experiència personal viscuda pels tres participants: l’estudiant, de pares indis, d’enginyeria informàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aprinderjot Singh Baidwan que va arribar a Catalunya quan era molt petit; l’economista i consultora especialitzada en protocol de negoci amb l’Índia i formadora intercultural Deppti Golani, que narra com una dona índia amb formació universitària ha de vèncer obstacles i barreres per ser reconeguda laboralment i el mediador intercultural i activista pakistanès Umair Dar.
L’estudiant olotí Aprinderjot Singh Baidwan arrenca el debat amb una història personal, que se situa l’any 2.000 a un poblet del Nord de l’Índia, per intentar que s’entengui quina és la realitat del país. És la història d’una família de classe mitjana d’11 membres que viuen sota el mateix sostre. El principal mitjà econòmic de la zona és l’agricultura. Però amb això no és suficient. Un dels membres està a l’estranger i els envia diners cada mes. El seu fill té tres anys. Quan va néixer ell era a l’estranger. No ha vist ni les seves primeres paraules ni les seves primeres passes. Només l’ha vist una vegada des què ha nascut. Finalment la dona i el fill marxen a l’estranger per reagrupar-se amb el pare. És l’últim cop que aquest nen veurà l’àvia, perquè quan marxen poc després va morir. A l’estranger la família aprèn a conviure a una nova societat amb nous costums i un nou idioma. No és gens fàcil: són cultures i mons diferents. Aprendre l’idioma és dificultós perquè no té el mateix origen llatí. Adaptar-se és difícil. Aquesta és la seva història i la de la seva família, una realitat que comparteixen amb moltes persones procedents de l’Índia i el Pakistan que viuen separades per milers de quilòmetres. Alguns amb més sort poden tornar al seu país cada any i altres amb menys recursos cada 5 anys. Aquestes dificultats són tant presents a l’Índia com al Pakistan. “Venim d’un sol país que es va separar per motius polítics però compartim idioma, cultures i tradicions”. “A Catalunya convivim de la mateixa manera: molta gent no sabria diferenciar una persona d’origen pakistanès d’una d’origen indi. Hem après a conviure amb la societat catalana però mai hem de perdre els nostres orígens. Hem après a treballar dignament i alguns inclús han obert negocis propis. Som catalans nascuts a altres llocs del món però que estimem Catalunya tant o més que el nostre país d’origen”, relata l’estudiant olotí d’origen indi.
Umair Dar: A Pakistan els mitjans contribueixen a propagar l’odi envers l’India
El debat “L’Índia i el Pakistan, una visió des de Catalunya” va seguir de la mà d’Umair Dar, pakistanès de naixement, però ell és defineix com caixmiri d’origen i català majúscules?. Umair Dar parla de les dificultats d’accedir a l’Índia encara avui en dia. Confessa que li agradaria conèixer una part del país on van néixer els seus avantpassats. Però avui encara no és possible, es lamenta. Dar recorda de la seva infantesa que sentia: “que Déu castigui a l’Índia”. Quan vaig immigrar em vaig adonar que no hi ha diferències. Parlem la mateixa llengua, compartim els mateixos valors, la mateixa cultura i gastronomia. Per Dar, “l’odi que hi ha entre aquests dos països és totalment artificial motivat per una classe politico-militar que l’incentiva per tal de poder conservar la seva hegemonia”. Critica els mitjans de comunicació de la seva zona que contribueixen a propagar aquest odi. L’odi no es veu al poble però sí a nivell polític. La indústria armamentista basa la seva existència en aquest odi. Per ell no hi ha diferència entre un indi i un pakistanès. Tot això passa perquè tenim una societat civil feble amb poca estructura. En aquest sentit relata que “al 2006 dos mitjans de comunicació del Pakistan van posar en marxa una iniciativa de no publicar noticies que dibuixessin l’odi i la divisió entre els dos països i per motius polítics van recular”. Així mateix es mostra preocupat perquè la cooperació entre els dos països és mínima. Lamenta que Pakistan i la Índia inverteixin tant en defensa en un país que viu en pobresa i no es destini més a l’educació, a la salut o a la investigació. Umair Dar està convençut que “hi ha interessos globals i geoestratègics perquè no hi hagi pau entre els dos països”.
Deppti Golani: “Com a dona et costa molt començar a treballar”
Deppti Golani, d’origen indi, porta 26 anys a Catalunya i es considera ciutadana del món. Adverteix que no parlarà ni de política ni de religió i explica la seva experiència com a dona immigrant a Catalunya. Narra que ella va arribar a través d’un casament concertat com es fa a l’Índia. En aquell moment era directiva d’una empresa de l’Índia i va arribar aquí pensant que tothom parlava anglès, que els seus estudis estarien homologats i que de seguida començaria a treballar. I no va ser així: “vaig trigar 5 anys a aconseguir-ho. 5 anys dependent del meu marit. Ni sabia que existia el català i el vaig aprendre”. La imatge que tenim de l’Índia aquí no correspon a la realitat: ni tothom té un elefant, ni tothom és pobre i les dones estudien És cert que la dona a l’Índia té molt camí a recórrer encara, però s’han fet petits passos. “Com a dona, quan arribes aquí, estàs sola. La família no hi és. Quan vaig tenir el meu fill vaig trobar a faltar la meva mare. Nosaltres quan venim aquí ho deixem tot allà, els amics també. Ens costa fer amics, tenim molts coneguts”. Reconeix que “com a dona et costa molt començar a treballar. Durant 5 anys em vaig formar però no tenia experiència. Molts projectes estan pensats per homes, no per dones”, conclou.
El negoci de les armes
En el torn de preguntes s’evidencia que des de fora les coses es veuen diferents però tot el conflicte entre l’Índia i el Pakistan es basa en el negoci de les armes. A ningú no li interessa que s’arreglin les coses. Aprinderjot Singh Baidwan es mostra pessimista en la resolució del conflicte. “L’hem deixat créixer massa per tornar enrere” i anhela que els dos països “visquin en pau”. Unair Dar té esperances que des d’aquí es pugui “fomentar la cultura de la pau” i opta per empoderar a la societat civil a l’Índia per dissoldre el discurs de l’odi, millorar la relació des de baix i no des de dalt.
Es constata en el marc del debat que la premsa al Pakistan està controlada. Els mitjans estan venuts. Quan es veu un canal de televisió, sabem a quin partit pertany: si a l’oposició o al govern. No hi ha neutralitat. Des dels mitjans es difon l’odi. No interessa ni promouen la pau. Qui mana realment al país és l’exèrcit. Els mitjans els controlen ells. Els serveis secrets manen molt. Ho controlen tot. Molts callen per por o per diners. Així podem resumir el debat final a partir de les intervencions dels assistents al debat. Mirza Nadeem Baig ho corrobora i afirma que “no es pot parlar de la veritat” i assenteix que el “periodisme és molt difícil al meu país”. Per contra com aportació per part del públic d’origen indi s’apunta que la premsa a l’Índia és molt més independent.
El debat conclou com ha començat amb un missatge unànime: el conflicte entre l’Índia i del Pakistan a fora no hi és. El poble no té problemes. És un conflicte politico-militar i els mitjans de comunicació també en són responsables.
Enllaços relacionats:
Cròniques del Cicle
https://incom.uab.cat/occ/2018/06/25/intentant-entendre-que-passa-a-lorient-mitja/
https://incom.uab.cat/occ/2018/05/22/lexercici-periodistic-a-la-xina-no-es-facil/
https://incom.uab.cat/occ/2018/01/10/africa-i-els-mitjans-de-comunicacio-occidentals/
