Per Oriol Girbau (estudiant de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona)
La manipulació interessada d’un discurs per tal d’obtenir un objectiu determinat ve de molt lluny, i, tot i que semblaria que en ple segle XXI aquest “cinisme semàntic” hauria d’estar més regularitzat i penalitzat, és tot el contrari, esdevenint així més present que mai al debat públic promogut pels mitjans de comunicació de masses. Tot i això, s’ha de saber mirar enrere, tenint en compte la situació en que vivia la població dels règims autoritaris del segle XX, amb tergiversacions de la realitat sovint acompanyades de violència.
Aquestes han sigut algunes de les idees expressades al col·loqui organitzat per la Fundació Josep Irla, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La “Lliçó Inaugural Josep Irla 2019-2020: Cinisme semàntic i poder autoritari” ha estat impartida per Ulises Moulines, catedràtic emèrit de la Universitat de Munic i membre de l’Acadèmia de Ciències de Baviera, el passat 15 de novembre.
Josep Maria Terricabras, diputat al Parlament Europeu i catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona, s’ha encarregat de presentar la lliçó. Ha destacat l’experiència de Moulines i la rellevància de la seva carrera: “Una de les ments realment brillants de la filosofia catalana […] Les seves publicacions l’han convertit en un referent internacional com a filòsof de ciència, però també ho és per les seves aportacions a la teoria del coneixement, l’ontologia i la història de la ciència”.
Què és el cinisme semàntic?
Ulises Moulines ha començat la seva intervenció citant Peter Sloterdijk per tal de definir el cinisme actual – practicat pels nostres polítics – que es troba molt allunyat del kinisme dels grecs antics: “és el producte final de la mala consciència que s’ha anat desenvolupant a Occident en els darrers segles, però que ha esdevingut una mala consciència tranquil·la, satisfeta de si mateixa perquè constata que les impostures que construeix sistemàticament són eficients, donen bons resultats sobretot en l’àmbit polític”. Això té, com a conseqüència, un “ús cínic del llenguatge de la paraula parlada o escrita”, és a dir, el fet de mentir, molt característic de la nostra època, segons el ponent. Aquesta utilització interessada del llenguatge es pot exemplificar en els “programes polítics obertament o encobertament antidemocràtics, que volen substituir els estats liberals democràtics per estats autoritaris o totalitaris”.
Vladimir Putin i Donald Trump: els dos màxims impostors semàntics actuals
A continuació, Moulines ha posat nom als qui, en el seu entendre, són els dos “impostors semàntics” més destacats del panorama internacional: “Són ben coneguts, Vladimir Putin i Donald Trump. Amb les seves mentides sistemàtiques el primer vol consolidar el seu poder quasi totalitari tot eliminant els opositors qualificats com a ‘agents antipatriòtics’ de les potències occidentals que intenten destruir la Rússia eterna”. El president dels Estats Units també ha rebut de valent: “Trump propaga sistemàticament i quotidianament les ‘fake news’ que atribueix als altres, quan n’és ell el campió mundial de fer-ho, intentant soscavar els fonaments polítics i institucionals de la més antiga república democràtica”.
Pel que fa a tots nosaltres, els receptors d’aquests missatges cínics, Ulises Moulines ha mostrat la seva preocupació per “l’acceptació voluntària i benèvola d’un missatge mentider per part dels seus oients”, afegint que això és “una característica essencial, i molt inquietant, de l’efecte de les impostures semàntiques sobre les poblacions a les quals van dirigides”. Per tal de fer-ho més entenedor, ha posat d’exemple a l’electorat de Donald Trump, el qual accepta de bon grat les “mentides i exageracions” del seu president si serveixen per “aixafar” els “enemics dels Estats Units”, com són, segons els votants, les minories ètniques, els ecologistes o el Partit Democràta, entre altres.
Els orígens històrics del cinisme semàntic i George Orwell com a pioner
Ulises Moulines ha considerat la Revolució Russa d’Octubre de 1917 com el punt de partida del “desenvolupament sistemàtic i a gran escala del cinisme semàntic”, i més concretament, en “el desenvolupament lingüístic propi dels bolxevics a partir de l’any 1917”. Tot i això, el filòsof ha volgut posar en consideració que existeixen exemples històrics de cinisme semàntic anteriors al esmentat, com ara quan “els inquisidors catòlics torturaven i cremaven als heretges, justificant-ho en que així salvarien les seves ànimes de l’infern”.
D’altra banda, el ponent ha destacat les obres “La rebel·lió dels animals” i “1984” del escriptor i periodista George Orwell. Moulines ha parlat d’Orwell com “l’autor que al segle XX va comprendre de la manera més pertinent la naturalesa intrínseca de les impostures semàntiques”, així com també va saber detectar les conseqüències que aquestes tenen a l’hora de promoure règims antidemocràtics. Aquests règims tenen, segons l’acadèmic, un cinisme semàntic amb uns trets característics, com ara: “manipulacions refinades i encobertes del llenguatge”, dirigides a un públic massiu; “contradiccions internes” i “atribució als contrincants dels delictes propis”, entre altres.
Per acabar la seva lliçó, el catedràtic de la Universitat de Munic ha volgut llançar un missatge de moderat optimisme, reconeixent que “la metodologia semàntica dels impostors contemporanis”, com ara Donald Trump i Vladimir Putin, es troba “molt lluny” de les impostures emprades pels règims autoritaris del segle XX. Tot i això, ha advertit que, per evitar la propagació d’aquest cinisme semàntic, “tot dependrà de nosaltres, els ciutadans democràtics”.
