Entrevista a Adolfo Carratalá, nou director del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació (Universitat de València)
Quin és, segons el teu parer, la funció de la universitat ara?
Crec que la universitat, i en particular les àrees de coneixement vinculades amb la comunicació, té una funció clau en aquests moments en la formació de professionals de la comunicació que puguen enfortir la democràcia i la competència de la ciutadania per exercir els seus drets amb totes les garanties. Alhora, des de la vessant de la recerca, també és indispensable que la universitat puga explicar els factors que han possibilitat que bona part de les amenaces que posen en perill la convivència en la diversitat i el benestar de la població responguen a fenòmens comunicatius, com ara la desinformació, la polarització i els discursos d’odi. Contribuir a la preparació de persones que puguen, amb el seu treball futur, fer de tanca de contenció a aquests greus problemes que encarem hui en dia és una exigència de la societat que hem de fer nostra i assumir com a part del nostre servei a ella, especialment des de la universitat pública. I, com dic, la investigació no només ha de permetre comprendre aquest escenari comunicatiu canviant, ple de riscos i corresponsable directe de passes enrere en termes de llibertats i drets, sinó que també ha de facilitar eines a la ciutadania per poder moure’s amb garanties en aquest context. Crec que la transferència, de la qual es parla tant des de fa alguns anys, té màxima importància en qualsevol disciplina acadèmica, però pren especial rellevància en les àrees de comunicació, doncs les experiències informatives/comunicatives sempre han comptat amb la participació de la ciutadania, però hui depenen, com mai abans, de la seua capacitat crítica i agència, per la qual cosa també hem d’estar al seu costat i reforçar-la amb les reflexions, conclusions i línies de acció resultants de les nostres investigacions.
Atenent la velocitat amb la que es produeixen els canvis o les dificultats per equipar les aules amb la darrera tecnologia, creus que la universitat pot assumir una formació realment completa de cara els futurs i les futures professionals de la comunicació?
Diria que el que ens ha de resultar prioritari com a responsables de la formació de les noves generacions de professionals de la comunicació és equipar-los amb les idees, valors i competències bàsiques que hauran de significar el seu treball, amb la responsabilitat d’orientar-lo a l’interès públic, més enllà de les eines o aplicacions tecnològiques específiques que potser hui resulten hegemòniques però que, tal vegada demà, ja no ho seran. Ahí tenim Twitch, per exemple, que ha quedat prou arraconada després d’un moment de notable popularitat, o X, plataforma de la qual comencen a marxar alguns mitjans de rellevància. Els canvis tecnològics són tan ràpids que resulta imprevisible dibuixar l’horitzó en què haurà de desenvolupar-se l’alumnat que a hores d’ara tenim a les aules. Ben és cert que des de les nostres titulacions no ignorem quines són les noves maneres de comunicar, els llenguatges i transformacions produïdes a l’àmbit professional arran de l’impacte tecnològic, i així ho hem volgut recollir a l’actualització dels plans d’estudis dels graus en Comunicació Audiovisual i Periodisme, així com al currículum del Doble Grau que integra ambdues titulacions, amb matèries lligades al periodisme de dades, la comunicació multimèdia i la intel·ligència artificial. I, com és lògic, es fa tot l’esforç possible per comptar amb els principals softwares i les tecnologies més avançades als estudis de pràctiques. Però, al cap i a la fi, el que ens ha de preocupar és que el nostre alumnat, una vegada acabe el grau, siga capaç de comunicar amb solvència, capacitat crítica, ètica i creativitat, independentment de la tecnologia amb què haja de fer-ho.
Quin paper juga l’àrea de comunicació/periodisme de la UV al marc de les universitats valencianes i espanyoles? Creus que es donen les condicions adients per poder desenvolupar les funcions que li pertoquen?
La UV va ser la primera universitat pública del País Valencià en oferir titulacions vinculades a la comunicació, primer Comunicació Audiovisual i, més tard, Periodisme. Fins a eixe moment, els valencians i valencianes que volien cursar aquests estudis havien d’abandonar la comunitat autònoma o, bé, fer-lo a la universitat privada d’orientació catòlica. En aquest sentit, la posada en marxa d’aquests títols significà una presa de responsabilitat molt elevada que atorgà un caràcter pioner i transcendent a la iniciativa, doncs resultava prou injustificable que la universitat pública referent de la tercera ciutat espanyola en importància no disposara d’una oferta d’estudis per formar a professionals de la comunicació i el periodisme. En aquest sentit, crec que la UV ha mantingut aquesta voluntat de complir amb les expectatives originades al seu moment i no decebre ni l’alumnat que es decanta per la seua oferta ni al teixit organitzatiu i empresarial que demanda aquests perfils professionals i, per descomptat, tampoc la societat que els necessita. Així, la UV continua apostant per una formació en comunicació d’elevada exigència i compromís, arrelada al territori i preparada per a exportar comunicadors i comunicadores valencianes a altres indrets. La retroalimentació que rebem de l’acollida que té l’alumnat egressat,-que ha completat el programa d’estudis- a la nostra facultat als seus llocs de treball i el seguiment que fem de les seues trajectòries confirmen que aquests objectius acostumen a assolir-se amb èxit. Però també em preguntes si les condicions que ens envolten contribueixen a desenvolupar aquestes funcions. Seré franc: no ho posen fàcil. Malgrat el creixement i la progressiva consolidació de la plantilla que s’ha aconseguit en els darrers anys, les unitats docents continuen fent elevats sacrificis per a afrontar amb la qualitat desitjable els encàrrecs docents alhora que avancen també en tasques de recerca i assumeixen, així mateix, responsabilitats de gestió. Una redimensió del grups d’alumnes i una millora de les infraestructures amb què comptem afavoririen notablement la nostra tasca, tot i ser conscient de les dificultats que comporta escometre aquestes transformacions.
De cara al desenvolupament de la seva trajectòria com a estudiant, quines són les principals mancances i fortaleses dels joves que arriben hores d’ara a les nostres facultats? Creus que aquest perfil ha canviat al llarg dels anys?
Certament el perfil de l’estudiantat ha canviat de manera prou manifesta al llarg dels darrers anys. Trobe diferències notables respecte al que era la meua experiència com alumne universitari, fa dos dècades, i també transformacions que s’han anat donant al llarg dels últims 10 anys, des que soc professor a temps complet a la UV. Diria que el nostre alumnat hui comparteix algunes dinàmiques pròpies de la seua generació, que s’ha acostumat a unes pràctiques culturals i a uns ritmes de consum i gestió de l’atenció que no són del tot afavoridores dels tempos que pauten una formació superior. Assumir la immediatesa com a lògica experimental i vital no contribueix positivament a afrontar el treball acadèmic amb la reflexió i dedicació adients. Al mateix temps, observe una certa dificultat per acceptar certa autonomia en el procés formatiu que sí pense que abans es trovaba més desenvolupada. Tot i que diria que no és un fenomen generalitat, sí he pogut constatar una demanda cada vegada major de guia, orientació i acompanyament, la qual cosa pot resultar positiva per al procés d’ensenyament-aprenentatge, però que, en ocasions, és entesa com a externalització de responsabilitats que l’alumnat ha d’assumir com a pròpies en aquesta etapa formativa. A més a més, atenent específicament al seu perfil com alumnes d’estudis en comunicació, també subratllaria com una mancança preocupant el fet que una part important arriba a la universitat sense unes pràctiques de consum mediàtic vinculades a produccions de qualitat, la qual cosa els fa desconèixer sovint referents del periodisme i l’audiovisual i una certa desconnexió de l’actualitat informativa sobre temes que tradicionalment hem entès com d’interès públic, tal i com hem pogut concloure no només en les converses i activitats que desenvolupem en el dia a dia de l’aula sinó també a partir d’estudis-diagnosi específics que hem dut a terme. En tot cas, també la universitat està per a facilitar-los eixe descobriment i promoure dinàmiques que els facen possible acostar-se a models de bones pràctiques.
D’altra banda, és obvi que l’alumnat dels nostres dies mostra fortaleses que resulten molt interessants per a l’aprenentatge i exercici de tasques vinculades al món de la comunicació i que observe amb optimisme en la mesura en què poden traduir-se en aportacions en positiu per al benefici del conjunt de la societat. Els i les estudiants que rebem tenen un elevadíssim control en l’ús de les tecnologies i unes competències digitals molt sòlides. Això els facilita clarament l’adquisició de noves habilitats en la utilització d’eines digitals i en l’ús de dispositius tècnics. Al mateix temps, diria que una part important de l’alumnat, i m’atreviria a dir que ho identifique més habitualment en les dones, mostra una evident preocupació per assumptes que constitueixen vertaders reptes per al conjunt de la ciutadania, com ara la igualtat, la diversitat i la justícia social. Crec que aquesta identificació dels desafiaments col·lectius, i la seua voluntat d’implicar-se directament en ells, és un factor que parla molt positivament d’elles i ells com a ciutadanes responsables amb el futur al qual ens adrecem i en el qual hauran de treballar com a professionals de la comunicació, donant-li, alhora, forma.
Vivim una societat molt polaritzada des del punt de vista polític, on la desinformació s’expandeix molt fàcilment, creus que l’estudiant actual és conscient d’aquests problemes i de les seves conseqüències? En aquest context, és possible parlar de codis deontològics, d’ètica i comunicació, a les aules?
Per la meua impressió a l’aula, i també a partir de les observacions obtingudes arran d’alguns estudis desenvolupats amb l’alumnat de les nostres titulacions, diria que en general sí comparteixen una consciència respecte a la magnitud del problema de la desinformació, malgrat que, al mateix temps, evidencien dificultats per a reconèixer de manera clara quins elements de la producció comunicativa contribueixen a agreujar aquesta amenaça. Per tant, coneixen el problema, tenen la percepció que poden fer-li front, però, en la pràctica, observem que mostren mancances per a identificar de manera clara com distingir, per exemple, el periodisme de qualitat del pseudo-periodisme. Alhora, he d’afegir que, en els darrers anys, sí comença a observar-se l’entrada d’algunes actituds vinculades al fenomen de la polarització a l’aula, on cada vegada és més fàcil trobar-se comportaments i expressions de resistència-reacció, i fins i tot diria de desafiament, per part d’alguns alumnes davant d’alguns temes, com ara la igualtat. No és una actitud majoritària, però sí he pogut constatar amb converses amb col·legues que cada vegada és més fàcil trobar-la a les classes. Tot i així, és dominant l’actitud compromesa de l’alumnat per incorporar pràctiques ètiques en la seua competència comunicativa, la qual cosa demostra una inquietud genuïna per fer contribucions valuoses al debat col·lectiu i una vertadera consciència del que ha de ser la seua tasca com a professionals del periodisme i la comunicació.
I si pensem en el creixement dels influencers o en la facilitat amb la que ara es poden generar continguts, potser l’alumnat ara no veu com a necessari aprendre la lògica de funcionament d’un mitjà tradicional o ni tan sols aprendre la gramàtica del llenguatge audiovisual, acostumat ja a crear vídeos. Aquests són només alguns dels canvis que ha portat la cultura digital. Com a docent, com treballes aquestes qüestions?
És cert que en ocasions l’alumnat troba difícil ajustar-se a algunes instruccions per a la realització de pràctiques vinculades a produccions comunicatives amb les quals no es veu familiaritzat perquè no formen part de la seua dieta mediàtica, en la qual els mitjans tradicionals efectivament es troben prou absents. Tot i així, com deia anteriorment, pense que és important fer-los comprendre la importància del rigor, la claredat i la precisió, així com l’originalitat, en la producció del missatge, més enllà del llenguatge o format amb què després li donaran forma. En aquest sentit, la major dificultat és acompanyar-los en la realització de produccions de certa extensió i aprofundiment, doncs no tenen incorporat, en general, una exposició regular a aquests tipus de realitzacions mentre que prioritzen un seguiment de continguts més fragmentat, de caràcter breu i ràpid consum. Al departament que dirigisc, algunes companyes i companys hem posat en marxa activitats que busquen reduir aquest estranyament, per exemple a partir de seminaris de lectura i visualització de reportatges i documentals de llarg format, en els quals l’alumnat participant debat i comparteix impressions crítiques sobre com estan construïdes aquestes produccions i quins valors afegits aporten a la representació de la realitat complexa si els confrontem amb els relats als quals es troben més exposats a través d’Internet i xarxes socials.
Quins propòsits et marques des de la direcció del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació (UV)? Quins són els teus reptes?
Vaig arribar a la direcció del Departament el passat mes de febrer i, en aquests primers mesos, la prioritat ha sigut gestionar el millor possible la implantació de tots els canvis que ha suposat la posada en marxa de la LOSU, molt especialment el que ha implicat en la modificació dels concursos d’accés a places de PDI, així com els processos de promoció. En aquest sentit, la meua preocupació ha sigut acompanyar tot el possible a les companyes i companys que havien d’afrontar aquests procediments per donar-los seguretat i reduir al màxim la incertesa que han causat les nombroses novetat derivades de l’actual normativa. Altre propòsit a l’agenda és la supervisió de la implantació del Doble Grau en Comunicació Audiovisual i Periodisme, el primer curs del qual s’ha iniciat aquest mes de setembre. Es tracta d’una aposta per la qual s’ha treballat durant molt de temps i que respon a una clara demanda de l’alumnat. Ara el repte és poder garantir que el seu desplegament al llarg dels pròxims cinc anys es du a terme amb totes les garanties, activant tots els recursos que requereix per poder assegurar la qualitat que volem atorgar a la nostra oferta formativa. En paral·lel, volem continuar cercant la col·laboració de les àrees de coneixement del Departament amb altres àrees de la UV en l’exploració de titulacions conjuntes que puguen integrar matèries i disciplines vinculades a la comunicació, element indispensable com mai abans pràcticament en qualsevols sector professional, però especialment rellevant en àmbits lligats a la política, les relacions internacionals i l’economia. No descartem, així mateix, considerar el disseny de noves propostes formatives originals que puguen donar resposta als desafiaments i les necessitats que la societat actual encara amb perfils professionals competents, creatius i compromesos.
El Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació es composa de set àrees de coneixement, dos de Ciències Socials (Periodisme i Comunicació Audiovisual i Publicitat) i cinc d’Humanitats (Lingüística General, Traducció i Interpretació, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Estudis de l’Àsia Oriental i Filologia Eslava), que aporten un grau de diversitat interna molt elevat. Aquesta heterogeneïtat és un repte, però també una oportunitat, doncs pense que és possible explorar i aprofitar iniciatives col·laboratives que puguen sorgir d’aquest ampli ventall disciplinar, tant a nivell docent com de recerca i divulgatiu. En tot cas, a nivell de dinàmica interna, una de les línies de treball que vaig encetar des de la meua elecció com a director ha sigut facilitar els processos de gestió que depenen del Departament i que freqüentment carreguen de major burocràcia al PDI, ja sobrepassat sobradament per aquesta qüestió, alhora que complica el treball de les companyes d’administració. Avançar en aquesta simplificació dels processos és una mesura que la plantilla requereix, així com una distribució d’ajudes econòmiques que puga afavorir la tasca de recerca de companyes i companys en places més precàries, gratificar el treball de gestió assumit per algunes i alguns col·legues per al benefici de tot el Departament i reforçar les activitats vinculades a iniciatives d’innovació docent, divulgació científica i d’apropament del món professional a les aules. Vull que el Departament siga un lloc amable, i saludable, on anar a treballar, que totes les persones que tenim en ell el nostre lloc de feina puguem compartir un espai que faça de contrapès a les dificultats i els núvols grisos que amb freqüència travessen la nostra dedicació acadèmica, conseqüència de regulacions i normatives que moltes vegades resulten poc compromeses i conscients amb el treball de la universitat pública. De la mateixa manera, volem millorar el treball de comunicació que fem des del Departament per tal que la resta de la comunitat universitària, i la societat valenciana en el seu conjunt, puga conèixer millor totes les aportacions que se’n fan des d’ell. És important, també, estrènyer la relació amb altres departaments de comunicació de les universitats valencianes, per coordinar-nos i posar en marxa accions comunes sobre aspectes que puguen ser d’interés compartit, com ara la defensa de l’espai públic valencià de comunicació.
Per últim, pense que també cal aprofundir en el grau de participació de l’alumnat en aquells òrgans i tasques del Departament on pot implicar-se i en les quals no sempre el trobem involucrat. Tinc l’objectiu de cercar estudiants que puguen comprometre’s a millorar el Departament, que també necessita de les seues aportacions, idees i propostes. Així mateix, pense que l’alumnat de Doctorat i de màster ha de tindre un paper més actiu i una implicació més profunda en les tasques de recerca dutes a terme per les àrees de coneixement, doncs la seua mirada pot resultar molt beneficiosa per al plantejament d’aquestes investigacions, alhora que elles els aportarà una experiència i una font d’aprenentatge molt valuosa. De la mateixa manera, considere que cal enfortir el diàleg i la retroalimentació amb el món professional i laboral, fent possible iniciatives comunes que acosten els dos àmbits per a un millor coneixement de les especificitats i canvis que ens singularitzen.
Quina és la teva opinió sobre les relacions personals al marc de la comunitat universitària? Creus que l’obligació d’assolir CVs que permetin no tan sols l’ascens sinó també moltes vegades l’estabilitat laboral enrareix l’ambient? O, potser, no estàs d’acord amb aquesta idea i penses que sí es pot parlar de solidaritat i de col·laboració?
Bé, pense que seria massa ingenu afirmar que les lògiques imperants en una societat travessada per criteris neoliberals no han impactat també en l’àmbit universitari, on és cert que, de vegades s’observen actituds que responen a eixes dinàmiques, conscientment o no, sovint promogudes per les pròpies normatives i sistemes d’avaluació que determinen les nostres carreres professionals i que tradueixen la nostra tasca com a treballadors d’una institució pública en resultats més propis del mercat de valors. En tot cas, malgrat que tothom puga conèixer casos específics que responen a aquest model i que sembla que tinguen interioritzada aquesta manera d’entendre la vida acadèmica, pense que la majoria del les relacions personals al marc universitari s’estructuren sobre dinàmiques cada vegada més col·laboratives. La tendència creixent del treball en equip i d’establir relacions de cooperació amb altres grups i centres de recerca és bona prova del seu positiu impacte no només en termes curriculars sinó, crec, també en un escenari de diàleg que fa més productiva i justificada la nostra feina acadèmica. No obstant, és probable que encara no siga suficient la resistència i la crítica davant la imposició de sotmetre les nostres aportacions científiques a criteris que fins ara han premiat una lògica competitiva i pròpia d’un sistema de rànkings i categories d’excel·lència a partir de criteris no estrictament d’interès públic i col·lectiu.
Esperem que el nou càrrec et deixi temps per continuar treballant en altres projectes, d’investigació, d’innovació docent,…. Tens algun projecte entre mans o alguna temàtica sobre la que vols continuar investigant? Gràcies, certament assumir la direcció del Departament exigeix una dedicació que obliga a reconsiderar les forces destinades a altres tasques, i un ho fa amb ganes, convençut de la importància que té atorgar energies i il·lusió a aquesta responsabilitat. Tot i així, tinc decidit mantindre tot el possible l’activitat de recerca a través de la meua participació en projectes vinculats a temàtiques que m’interessen, molt especialment sobre comunicació política, pràctiques comunicatives i polarització. En paral·lel, seguisc avançant en una línia d’investigació que vaig iniciar fa anys al voltant de la comunicació periodística i identitats LGTBI+, àrea que em sembla de màxima rellevància i que he anat abordant mitjançant l’anàlisi de la seua representació en el discurs de l’actualitat així com en l’impacte que té sobre aquest grup social la desinformació i el discurs d’odi. Aquest focus d’estudi em resulta molt estimulant i pense que suposa un àmbit on les investigadores i investigadors en comunicació podem fer aportacions molt valuoses. Malgrat tractar-se d’un objecte d’anàlisi descurat durant massa temps, celebre que en els darrers anys hagen sorgit molts equips d’investigació i projectes finançats dedicats a aprofundir en el seu coneixement. També continue activament involucrat en tasques d’innovació docent, com a co-coordinador d’un projecte encetat fa anys amb la voluntat d’acostar el periodisme de qualitat a l’alumnat, millorant la seua competència en l’elaboració de reportatges així com la seua capacitat per fer front a la desinformació.