Autora: Verónica I. Basquens (Estudiant de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona)
El Grup de Treball sobre Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar un debat sobre Àfrica en els mitjans de comunicació el 12 de desembre de 2017 al centre de Barcelona, a la seu del Col·legi. Aquest ha sigut l’últim acte d’un cicle de debats titulat “Àfrica, tan a prop i tan desconeguda”.
Els participants van ser Oriol Puig, periodista, doctor en antropologia social i actualment membre del Grup d’Estudis de les Societats Africanes; Edmund Sepa, sociòleg de Guinea Equatorial i exiliat polític de la dictadura de Guinea; i Gilbert N’Dounga, documentalista de Congo-Brazzaville i exiliat de guerra. L’activitat va ser moderada per Alicia Oliver, responsable del Grup de Treball sobre Periodisme Solidari del Col·legi. Oliver va obrir el debat preguntant sobre la presència de l’Àfrica als mitjans occidentals i l’ús de l’estereotip.
Periodisme: Reflexió i compromís davant de tòpics
La primera intervenció va ser la de l’Oriol Puig. Puig va agrair la invitació, però també va puntualitzar la seva indignació per haver de fer-se aquest tipus de xerrades degut a l’escassa informació i al gran domini dels estereotips. Va criticar obertament al periodisme actual. Els seus arguments van girar en torn a la falta d’especialització dels periodistes i al fet de què la informació que la comunitat de periodistes facilita té a veure amb els estats socioculturals, que, en el cas espanyol, va descriure a partir del desconeixement, la ignorància i el menyspreu per part d’una societat eurocèntrica i paternalista, encoratjada des del govern.
“Només toquem l’Àfrica quan ens toca” va afirmar. Puig exemplificant la forma en què es tracten les migracions, quan de fet, el 97% de les migracions africanes són internes i poques tenen com a destí Espanya o l’exterior.
A partir d’aquest punt, el periodista i doctor en antropologia social va intentar explicar el perquè d’aquest context sociocultural. En primer lloc, es precisa un nou tipus de periodisme, que afavoreixi un punt de vista més reflexiu. També es necessita un periodisme més compromès. Però tot això només es pot aconseguir amb més finançament, més recursos, i amb una voluntat política determinada. Però, segons l’Oriol Puig, això no només ha de ser part del periodisme sinó del conjunt de la població. La audiència també ha d’estar capacitada de reclamar un periodisme de millor qualitat.
A continuació, l’Oriol Puig va criticar el paper colonitzador d’Espanya “Per què ens hem oblidat de que érem colonitzadors? Àfrica no es troba en el nostre imaginari”. Segons Puig, l’Estat Espanyol no té en compte l’Àfrica quan, en el seu moment, Espanya va colonitzar també part d’aquest continent. Però també va tocar l’actualitat africana, on va destacar que els seus problemes estructurals encara no estan solucionats i la necessitat de què siguin denunciats. A l’Àfrica no només es pateix gana, existeixen altres grans problemes, però els mitjans no els hi interessa donar a conèixer aquest punt de vista, va puntualitzar.
Per finalitzar, Puig va comentar que l’Àfrica hauria de ser el centre de debat, pels altres problemes que existeixen en aquest continent, un exemple d’això és el problema de la droga a Níger. I que trobant-nos tant a prop de l’Àfrica s’haurien de construir ponts de contacte amb aquest continent veí.
Després de la intervenció de Puig es va exposar un petit vídeo en el que havien participat diferents periodistes de l’Àfrica explicant els problemes de la seva professió i la situació política de diversos països. Els testimonis comentaven que les notícies a Occident no estan ben documentades, que no s’informa de tot i defensen que la funció principal del periodisme és “abrir los ojos” (obrir els ulls).
Informació només útil per a determinats interessos geopolítics
Al presentar a Gilbert N’Dounga, Alicia Oliver va pronunciar de forma incorrecta Brazzaville. Gilbert N’Dounga la va interrompre per ajudar-la en la pronunciació de Brazzaville i va aprofitar el moment per explicar qui va ser Brazzaville i el motiu pel qual sentia tanta admiració. Era un home italià que, al servei de França, va aconseguir colonitzar l’aldea de Ntamo, que es va passar a dir Brazzaville. Gilbert N’Dounga porta 17 anys a Espanya per la guerra que va començar en aquesta ciutat. N’Dounga també va parlar sobre l’Àfrica actual i va plantejar diverses crítiques als mitjans de comunicació occidentals.
La seva intervenció va començar amb l’explicació de la gran varietat de mitjans que existeixen a l’Àfrica, ja que en cada país existeixen una gran varietat de mitjans de comunicació. Analitzant el continent, va puntualitzar que és necessari comprendre i entendre el context històric en el que s’emmarca el continent per entendre la seva forma de funcionar. Amb aquesta premissa, va explicar que les zones més importants de l’Àfrica estan formades per persones de parla anglesa i francesa, i que aquestes zones van acceptar la independència de formes molt diferents, encara que en ambdós casos els països colonitzadors van abandonar moltes de les seves responsabilitats per fer que els països colonitzats continuessin depenent d’ells. Com a mostra, va exposar com França ha continuat intervenint a Àfrica, mentre que Anglaterra, no.
La seva crítica cap els mitjans occidentals va començar amb una dada clau: ni TV3 ni TVE tenen corresponsals en l’Àfrica. Aquest és un fet molt significatiu, perquè això significa que la informació que obtenim procedeix principalment de fonts com la BBC. A més, per exemplificar millor la situació, va afegir la metàfora de l’arbre que cau en mig del no-res i no hi ha ningú per explicar-ho. “Cuando son árboles que interesan si lo explican” (quan són arbres que interessen sí que ho expliquen), obviant els altres fets que succeeixen en aquest continent. Gilbert N’Dounga va apuntar que segueixen existint moltes injustícies, però que en els canals principals no interessen i només actuen en funció dels seus interessos, donant la informació útil per a determinades voluntats geopolítiques. No obstant, malgrat el seu discurs negatiu i crític, Gilbert N’Dounga va concloure indicant que les xarxes socials poden canviar aquesta forma d’actuar; i va posar com exemple Líbia.
La cooperació per al desenvolupament no és la solució
Edmund Sepa, porta en Catalunya 50 anys, és a dir, des de l’inici de la dictadura en Guinea Equatorial, s’ha dedicat a l’estudia d’aquest país. Va treballar en la revista “Metro” i el seu primer article es va publicar a l’agost del 1984.
A partir de la qüestió plantejada per Oliver Puig prèviament “¿Que hemos hecho mal?” (Què hem fet malament?), Edmund Sepa va narrar diverses anècdotes per demostrar el racisme existent a Espanya, i va matisar que Catalunya no es salva d’aquest racisme. “Me llegaban muchas cartas insultantes. En una me decían que no era quién para explicarle nada a los blancos” (M’arribaven cartes insultants. En una em deien que no era qui per explicar-li res als blancs”. Una altra de les anècdotes es quan un nen de 12 anys, la mare del qual era lectora de la meva columna, es va assabentar de què era negre, “No sabia que era negro”. El seu treball en la revista Metro va acabar a finals dels 90, quan va defendre publicar contingut que no era d’interès per a la revista. Va concloure que el periodisme és com els negocis, sempre va per interessos. “Si a una revista le interesa cómo escribes te contratará; cuando no le interese, te despedirá” (Si a una revista li interessa com escrius et contractarà; quan no li interessi, t’acomiadarà).
Continuant amb la qüestió del que hem fet malament, Edmund Sepa també va respondre que la gent no s’esforça en acceptar-los, en acceptar el fet de què és possible que existeixi gent negre fent periodisme, o amb altres professions, i a més, si dius alguna cosa que molesta o que no agrada, no dubtaran en apartar-te del camí. “En la sociedad nosotros no somos bien recibidos y más si escribimos cosas que no son legibles” (En la societat nosaltres no som ben rebuts i més si escrivim coses que no són llegibles) – va apuntar Edmund Sepa.
Un altre dels temes en els que va incidir Edmund Sepa va ser en el de la cooperació. Les persones cooperants van enganyades en el sentit de què aquesta funció no els pertoca a ells: si existeix aquesta situació a l’Àfrica, es degut als governs i la funció d’aquests governs és solucionar-ho. A més, va explicar que la cooperació per al desenvolupament no és la solució, atès que els governs tenen un pes important i que el continent té molts reptes per davant.
Després d’una ronda final de preguntes i d’un breu debat, Oliver va aprofitar la trobada per anunciar que el pròxim cicle tractarà al voltant de l’Àsia, “una mica més lluny, però igual d’important”.
