Per Núria Reguero (InCom-UAB)
La periodista Aida Martori ha rebut el segon guardó dels XXIX Premis del Consell de l’Audiovisual de Catalunya a la investigació sobre comunicació audiovisual per la seva tesi doctoral sobre les relacions entre les televisions locals i TV3 en la producció del contingut informatiu. El seu treball es titula Televisió pública de proximitat a Catalunya. La relació amb TV3 i els intercanvis de contingut informatiu i ha estat dirigida per Santiago Ramentol, del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona.
-Quines destacaries com a principals contribucions de la teva tesi als estudis i les polítiques de la comunicació a Catalunya?
He elaborat un DAFO a partir del qual explico les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats del model d’intercanvi de contingut entre els prestadors de proximitat i TV3. En base als resultats -vaig entrevistar periodistes, polítics i vaig fer observació no participant a les televisions- plantejo la possibilitat que es construeixi una xarxa de televisió pública formada per TV3 i els canals de proximitat de servei públic i que l’intercanvi entre tots ells sigui pluridireccional i recíproc, de manera que hi hagi col·laboració i transferència en diferents àmbits. També proposo que els mitjans de proximitat – municipals, comercials i associatius o del tercer sector-, signin els contractes programa o, en el cas dels dos darrers, documents homònims. A més, per arribar aquí he hagut de fer un estat de la qüestió de la televisió de proximitat després de la transició digital que crec que també era molt necessari.
– Quin balanç fas de les noves relacions de producció d’informatius entre les televisions de proximitat i TV3?
En general és un canvi positiu perquè s’utilitzen els recursos públics de manera més eficient i a més, les televisions de proximitat poden rebre uns ingressos extra per cada peça que utilitza TV3. El problema és que de vegades el fet que TV3 els demani cobrir un tema els pot alterar les seves rutines de producció (cal tenir en compte que arran de la crisi econòmica els operadors de proximitat disposen de pocs ingressos). Un altre aspecte que s’hauria de millorar és que es tracta d’una relació unidireccional: quan TV3 els demana imatges a les televisions de proximitat, aquestes sovint senten que han de córrer; però a la inversa no es percep tanta rapidesa. Això genera una mica de malestar perquè se senten les productores “low cost” de TV3. I d’altra banda, cal tenir en consideració que qui assumeix el cost d’aquest intercanvi informatiu no és TV3 sinó la Xarxa de Comunicació Local.
– La Xarxa de Comunicació Local és un actor clau però la teva recerca revela mancances en el funcionament. Com es podria millorar?
Molts prestadors de proximitat tindrien grans dificultats per existir sense la Xarxa, que ofereix suport en l’intercanvi de continguts i altres àmbits com serveis lingüístics i jurídics, formació, suport tècnic o desenvolupament tecnològic. El repte és cercar l’equilibri entre una distribució més equitativa dels recursos i la generació de lideratges que derivin en millor qualitat. Actualment es fomenta la coproducció de programes però de vegades el sector no se sent prou involucrat. A més, caldria despolititzar les televisions i deixar de banda els colors polítics dels ajuntaments a l’hora de prendre determinades decisions.
-Inicies la tesi recordant que el servei públic segons la Unesco és aquell “servei no governamental”. Si bé, els teus resultats et condueixen a afirmar que “els prestadors tenen molt clar qui finança la televisió. Per això, en molts casos, es reporta tot allò que fa el govern municipal, en lloc d’actuar de veu crítica i de control fiscalitzador” (p. 273). També has observat situacions de censura, a més de l’autocensura, i nomenaments que responen a criteris polítics. Vist això, les televisions de proximitat que has estudiat s’apropen més a un servei públic, o a un servei governamental?
Jo crec que les televisions que he estudiat fan un servei públic, si bé és cert que aquest servei hauria d’estar desgovernamentalitzat i menys polititzat. Els prestadors depenen massa dels governs municipals i dels partits polítics que formen aquests governs, sobretot perquè el seu finançament i la seva continuïtat en depèn. Els contractes-programa permeten els prestadors municipals obtenir una estabilitat pressupostària i en estar blindats durant un període de temps poden tenir més independència, però molts no els han aprovat. Cal implementar aquests mecanismes i crear-ne de nous, perquè és molt còmode tenir la televisió de l’alcalde però això és precisament el que cal evitar. De vegades els governs no són conscients que utilitzant a la seva mercè els mitjans públics els estan debilitant, ja que emeten un contingut de baixa qualitat perquè no és imparcial, i això deslegitima els mitjans públics i el seu finançament. I si els mitjans públics es debiliten, també es debilita l’altaveu a entitats i associacions que articulen la vida local.
– Al teu estudi dones compte que sovint es parla de televisió pública en singular, per fer referència a TV3, amb més promoció per part de la Generalitat. D’aquí el teu èmfasi per parlar de televisions públiques, en plural.
Hi ha moltes televisions públiques en l’àmbit local que fan una funció de representació i de reforç de la identitat i les tradicions locals però no se’ls té en compte i considero que és una gran injustícia. Sovint se’ls considera televisions de segona. Penso que s’hauria de crear un sistema audiovisual públic català potent que empoderi els mitjans de proximitat, que al final documenten el dia a dia, mostren històries que d’altra manera no arribarien i cohesionen la societat perquè informen de tot allò que fan les associacions, de les activitats del municipi, etc.
-Rere la digitalització, trobem que moltes televisions locals recorren a internet per emetre continguts locals. Els costos econòmics també han obligat alguns operadors a cessar l’activitat. Quin balanç fas de la transició digital?
Durant la planificació de la transició, la gran majoria d’operadors van acceptar formar els consorcis per emetre a les demarcacions, però la conjuntura va canviar amb la crisi econòmica de 2008, i finalment molts ajuntaments no es van integrar als consorcis o en van sortir ja que els suposava pagar uns costos massa elevats i no veien representat el seu municipi tant com a l’època analògica. També hi van sortir per motius polítics, inclús tecnològics, ja que s’ha anat ampliant la connexió a internet fins el punt d’esdevenir una alternativa viable per emetre continguts locals de manera molt més econòmica, i a més no cal tenir llicència, ni pagar a la corporació Abertis per la gestió de les infraestructures per emetre, ni arribar a acord amb els altres ajuntaments.
-Complir els límits de producció pròpia és un dels problemes que observes entre les 12 televisions municipals amb llicència de TDT que existeixen a Catalunya. Com es podria solucionar aquest problema?
En molts casos, el contingut original es redueix a una hora o dues al dia, lluny de les quatre que estipula la legislació. No té sentit que hi hagi uns mínims de producció que els prestadors no poden complir. Els principals interessats a produir contingut són els propis prestadors, per tal d’augmentar l’audiència, però uns límits molt rígids podrien ser una cotilla més que un incentiu, i a més, poden derivar en mètodes de producció low cost o de baixa qualitat, induint a la precarietat laboral.
-De què depèn actualment la sostenibilitat dels operadors locals?
Els costos de distribució són molt elevats i s’encareixen perquè els canals multiplex es van dissenyar per a quatre operadors però en molts casos només estan actius dos o tres i s’han de repartir els costos. Això els ha obligat a redimensionar-se, s’han fet ERO, reduccions de plantilla i altres reestructuracions importants. D’altra banda, la voluntat política rere les properes eleccions municipals també serà un altre factor decisiu per a la continuïtat dels projectes. De fet aquest és un dels grans problemes de la televisió pública de Catalunya, que està fortament polititzada.
-L’origen de les TVL catalanes és clarament associatiu o comunitari, si bé, aquest model de mesocomunicació no es va potenciar tant com el municipal i el comercial. Quina és la seva situació rere la transició digital?
La regulació del tercer sector i l’assignació de freqüències és una de les grans assignatures pendents. De fet, ens trobem en la paradoxa que hi ha prestadors sense llicència mentre altres no fan ús de les que tenen adjudicades. Per tant, la reassignació de freqüències és factible. Val a dir que aquestes televisions han estat una sorpresa a la meva tesi, ja que vaig anar localitzant prestadors que no estaven a cap cens oficial. No entenc com aquesta realitat no s’ha fet aflorar en les recerques sobre la digitalització, que es basen en l’esquema oficial públic-privat. No hi ha dubte que són una realitat que cal tenir en compte i incorporar entre els prestadors del servei públic de televisió. Actualment emeten amb antenes pròpies o de manera irregular, cosa que també estan fent prestadors públics i privats. Les casuístiques són molt variades: n’hi ha que estan finançats per l’ajuntament i d’altres que no.
-Es dóna la situació que algunes televisions públiques-municipals han rebut sanció…
Sí, és el cas d’El Vendrell, que va decidir emetre pel seu canal i el seu repetidor. Rere la sanció va optar per fer efectiva l’entrada al consorci amb Vilafranca però resultava problemàtic per emetre plens o altres retransmissions en directe, doncs ocupaven la franja de l’altre canal. Finalment va optar per encarregar la difusió al canal El 3 de Vuit, un prestador privat que es trobava en una situació força precària des de la crisi econòmica.
-Aquesta cerca d’alternatives per seguir emetent denota la importància del servei de televisió local.
I tant! Aquests casos demostren la importància de la televisió com a element de cohesió del municipi i la necessitat de disposar de mitjans de servei públic a escala local.
-La persistència de les televisions de districte és un altre exemple de la importància de la comunicació per a les associacions locals i de barri. Quina és la situació actual?
Aquestes televisions del model associatiu van agrupar-se per emetre a tot Barcelona amb l’empara de l’ajuntament, i aquest és l’origen de BTV. Actualment compten amb un pressupost molt minso i no estan tan professionalitzades com betevé (la nova marca comercial de BTV). Es dóna la mateixa situació de la relació entre les televisions locals i TV3 a escala micro, però el que ha passat és que amb el temps ha anat disminuint el volum de producció que betevé les encarrega, i s’han debilitat. En general la seva infraestructura és molt bàsica, sovint comparteixen seu entre elles i amb associacions de veïns. Malgrat que algunes emeten per internet, elles tindrien l’anhel de seguir produint més contingut. Aquest sistema es podria articular millor per enfortir la missió de seguiment de barri d’aquestes televisions.
-Durant la realització de la tesi has pogut conèixer el model d’Estats Units i d’Escòcia. Quines són les principals diferències que has observat respecte la televisió pública a Catalunya. Quins elements de millora podríem incorporar?
Als Estats Units, la PBS no té un canal generalista sinó que és una xarxa de canals locals operats per organitzacions educatives i altres entitats sense ànim de lucre o productors externs. També m’interessava el concepte de proximitat cultural, que fa referència a les capes d’identitat més pròximes dels individus. A Escòcia la creació del model de televisió local s’ha fet a partir de la TDT, estructurat com una xarxa de canals operada per un prestador que ofereix un servei públic a niell local i regional, i que intercanvia continguts.
– Un cop feta la Tesi Doctoral, quins són ara els teus plans de futur?
Ara mateix em ve molt de gust estirar de fils que han anat sortint en fer la recerca doctoral i també m’agradaria trobar la manera d’aplicar aquest coneixement a la meva professió.
