Nereida Carrillo és periodista, investigadora i docent. És doctora en Comunicació i Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i impulsora de Learn to Check, un projecte educatiu en obert que ensenya a verificar i promou l’esperit crític per combatre les fake news. Nereida Carrillo acaba de publicar el llibre “Fake Over”, a l’Editorial Flamboyant. Es tracta d’un llibre divulgatiu, adreçat a joves (de més de 12 anys) i als professionals de l’educació.
Ara, a l’era digital, quan estan en circulació més missatges que mai, estem més desinformats que fa 50 anys?
La desinformació ha existit sempre. El que és cert és que ara mateix amb Internet i les xarxes socials aquesta desinformació arriba de forma immediata. És més viral, és a dir, arriba a molta més gent i pot ser més sofisticada. A més també amb Internet i les xarxes socials no és només la informació falsa que ens arriba sinó també l’excés d’informació. Pot fer que estiguem desinformats en el sentit que no sabem filtrar tots aquests impactes i ens angoixem. I, de vegades, també pot ser que renunciem a informar-nos. La news avoidance, el fet d’evitar les notícies, és avui un altre problema. El Digital News Report 2022 subratlla això i diu que 8 de cada 10 joves entre 18 i 24 anys evita les notícies. És una dada que ens ha de fer reflexionar.
Ha canviat la manera d’informar-nos. Amb Internet arribem a moltes més fonts. Ha donat veu a tothom amb uns impactes molt positius però també té riscos i hem de saber-los gestionar per treure tot el suc d’Internet sense que sigui un perill per a la nostra privacitat, per a la nostra informació, per les nostres democràcies i pels nostres drets.
Les fake news digitals són sinònim de les mentides analògiques? Quan es parla de fake news no ens estem referint a continguts molt diferents? O, pel contrari, es pot definir de forma precisa aquest concepte?
A nosaltres no ens agrada parlar de fake news perquè si ho traduïm com a notícies falses, el nostre codi deontològic periodístic diu que hem de verificar sempre la informació abans de què es converteixi en notícia. Per tant, cap element fals hauria de ser notícia si la notícia està ben feta i cap notícia hauria de contenir elements falsos. Per això, nosaltres parlem de desinformació entesa com aquesta informació falsa, errònia o enganyosa que circula de forma intencionada per enganyar i que causa danys públics.
És cert que hi ha molta desinformació a Internet que utilitza les mateixes estratègies i les mateixes tècniques que en el món analògic com la propaganda. A més hi ha noves eines i altres maneres d’enganyar com, per exemple, el deepfake, enganys amb intel·ligència artificial o altres estratègies noves que neixen amb l’era digital. Aquesta sofisticació tecnològica també ha permès crear mentides més sofisticades.
Què fa que les fake news, o -millor dit- la desinformació, hagin crescut de tal manera que sigui necessari treballar una educació mediàtica especialitzada?
Cal educació mediàtica, cal competències digitals, cal alfabetització digital i cal educació científica ja que molta informació falsa que ens arriba d’Internet està relacionada amb la salut o el canvi climàtic. Cal també una ètica digital.
Aquests primers anys hem estat fascinats per la tecnologia i hem acceptat coses que potser no havíem de fer. No hem reflexionat sobre com utilitzar de manera ètica aquestes eines tecnològiques.
Jo crec que cal una educació mediàtica per la gent jove perquè viuen pràcticament a Internet, creen la seva identitat a Internet, es relacionen a Internet i a més utilitzen Internet per informar-se. No és el seu principal ús, que són l’entreteniment i les relacions socials, però s’informen a través de les xarxes socials. Cal educar-los en l’ús d’aquests dispositius i en el pensament crític a l’hora d’usar aquestes eines. I després als adults també i a les famílies perquè puguin acompanyar als seus fills i filles i a la gent gran perquè és un món totalment nou per a ells i el seu ús fraudulent els pot perjudicar. La gent gran, per exemple, són víctimes habituals de phishing, d’estafes a través d’aquestes tecnologies.
La gent jove està interessada en seguir la informació d’actualitat?
El primer que fem al tallers de Learn to Check és conscienciar els joves que informar-se és important perquè afecta les seves vides, han de saber com és el món en què viuen. No els pots ensenyar a informar-se bé si primer no els hi has ensenyat que informar-se és important.
Ells estan informats, però amb les xarxes socials no hi ha una agenda compartida com quan ens informàvem amb els mitjans tradicionals. Ara hi ha molts temes d’interès i la gent s’informa de manera molt més compartimentada. Els joves s’informen dels temes que els interessa i, de vegades, de temes més generals.
Als tallers els preguntem quina és la seva dieta mediàtica i a on s’informen. La gran majoria no llegeix premsa escrita, no escolten la ràdio però alguns sí que s’informen a través de la televisió en família i després s’informen ells sols a través del seu telèfon mòbil. Aprofitar aquest espai en família de veure les notícies, comentar-les i educar és una molt bona oportunitat.
I després també no deixar-los sols amb els telèfons mòbils. És un dispositiu individual però ha de ser també una nova pantalla que reuneixi a la família per aprendre junts. Els pares i mares poden aprendre molt de les habilitats tecnològiques dels seus fills i filles i els joves poden aprendre molt de la maduresa i de l’experiència dels seus pares i mares.
Sospita, verifica i, si et surt que és o pot ser fals, no comparteixis i avisa. Dit així, resulta molt clar el recorregut que cal fer per comprovar si un missatge és cert o no, però quin pas heu detectat més complicat a l’hora de fer entendre aquest procés? O potser tots tenen el seu grau de dificultat a l’hora de conscienciar a la ciutadania?
El més difícil és verificar. Sospitar hi ha vegades que sí que ho fan, però reconeixen que no se’ls hi ha ensenyat mai, ni a l’Institut ni a les seves famílies, com verificar aquesta informació. Els hi manquen aquestes habilitats, coneixements i eines per verificar. El que comprovem als tallers és que amb una mica d’acompanyament i d’educació amb aquestes eines, poden identificar els senyals d’alarma i així estan més empoderats.
Quins tipus de missatges detecteu que provoquen més l’impuls de compartir? El paper de la imatge és important aquí?
No sé si els comparteixen més però pel que fa al format, són molt audiovisuals i els hi arriben fotografies, memes i vídeos amb desinformació. I els hi arriba desinformació sobre els temes que els interessa relacionats amb el cos, les dietes, les drogues, la identitat de gènere. Són temes que els desinformadors utilitzen per poder-los enganyar i manipular.
En quins aspectes es centra el vostre treball a l’hora de generar pensament crític?
Els ensenyem aturar-se. El problema és que anem massa ràpid i no pensem. Els ensenyem a mirar amb atenció aquella fotografia, a llegir bé aquell titular i els textos, a pensar d’on ve la informació. Si té font o no té font, i quin tipus de font. Si alguna cosa sembla sospitosa, proposem pensar sobre quin és el to darrera aquell missatge i quines conseqüències pot tenir. Els ajudem a avaluar les fonts, a saber filtrar la informació, a identificar fonts fiables i fonts no fiables. Els ensenyem a aplicar aquest pensament crític amb els tallers que fem gamificats com l’scape room de verificació digital. Fem formació per a joves, famílies, docents i gent gran.
Quan es detecta que una informació és falsa, què s’ha de fer? Pots indicar què hauria de fer una persona quan es troba en aquesta situació?
Primer, sobretot, no compartir-la i no ajudar a amplificar-la encara més. Si és una informació que hem vist a un grup de WhatsApp, intentar fer veure a la persona que l’ha compartit que és falsa, preguntant-li d’on la tret o fixar-se amb un aspecte que grinyola o aportar-li altres informacions. Sobretot no compartir per no amplificar aquesta desinformació i per no contribuir a que els algoritmes no li donin més atenció i la difonguin encara més. Saber avaluar els resultats, saber com funciona l’algoritme també és important.
De cara a un futur, quins efectes pot tenir que la joventut d’ara faci servir Tik-Tok com a font d’informació?
Si fan servir xarxes socials com a font d’informació, han de saber verificar, atès que tota la informació està en “brut”, la informació de qualitat al costat de la informació falsa i la informació útil barrejada amb la informació banal. Han de saber filtrar. Hi ha bons periodistes i també mitjans de comunicació que estan a Tik Tok. El problema no és que s’informin a Tik Tok, el problema és que no sàpiguen diferenciar la informació falsa i de poca qualitat de la informació bona i rigorosa. Han de saber on anar de Tik Tok per informar-se bé.
Potser caldria pensar més en com generar un comportament més responsable a l’hora de treballar l’educació mediàtica. És a dir, en evitar d’entrada crear i difondre missatges falsos.
El problema de la educació mediàtica és que no està prou implantada. Cal fer educació mediàtica per a tothom d’una manera sistemàtica. Perquè ara mateix, tot i que s’està començant a introduir al currículum amb la LOMLOE, encara no té prou abast i prou importància. L’educació mediàtica ara mateix no es fa i cal que es faci. Hi ha professors que s’adonen que aquesta informació falsa que consumeixen a través de les xarxes socials els seus alumnes els perjudica a ells mateixos i perjudica el treball a classe. Se senten responsables i compromesos d’introduir això a l’aula pel que representa.
Intel·ligència Artificial (IA) : Aquestes últimes setmanes s’ha parlat molt de la possibilitat de crear qualsevol imatge -o, fins i tot, vídeos- donant breus instruccions a un sistema algorítmic. Tenir una bona educació mediàtica per actuar com a ciutadà davant fenòmens com aquest serà suficient o es necessita alguna cosa més? O, potser, la IA pot ajudar a treballar millor els sistemes de verificació?
La intel·ligència artificial és una tecnologia que depèn de com s’utilitzi pot ser perversa i pot servir per enganyar, però també els pot ajudar a detectar la desinformació. S’està treballant amb sistemes d’intel·ligència artificial per incorporar-los a les redaccions periodístiques, als verificadors, per detectar la desinformació. Com a ciutadans el que hem de fer és saber com funciona aquesta intel·ligència artificial, saber quins enganys ens poden arribar a través de la IA, un deep fake o text fals escrit per IA. I, a partir d’aquí, també confiar amb tota la gent que treballa amb la IA de manera ètica perquè tingui menys biaixos, ens ajudi a detectar la desinformació, a monitoritzar-la i no amplificar-la i a crear-ne de nova. I aquí tenim una responsabilitat com a ciutadans però també hem de confiar amb els experts que estan treballant amb la IA des de l’ètica.
