Estem en un moment d’inflexió per al periodisme. L’extrema dreta ha colonitzat les xarxes socials, els algoritmes premien els discursos d’odi i la desinformació s’ha convertit en una arma política sistemàtica. En aquest context, el Grup de Periodistes Ramon Barnils acaba de publicar la quinzena edició de l’Anuari Mèdia.cat 2025-2026, una publicació que neix amb la vocació de destapar silencis mediàtics i que, edició rere edició, s’ha convertit en una eina de referència per entendre l’estat del periodisme als Països Catalans. L’Anuari d’enguany posa el focus precisament en l’expansió de les narratives d’ultradreta: des dels podcasts antiwoke fins als pseudoperiodistes als parlaments, passant per la deriva de Punt Ràdio i Televisió o el periodisme en zones de conflicte com Síria. Una publicació que, com diu la seva coordinadora Carme Verdoy, vol ser “una eina útil per poder entendre i explicar aquest món que canvia alhora que per donar idees per repensar-lo”.
Nico Tomás és periodista de l’Agència Catalana de Notícies, membre de la junta del Grup de Periodistes Ramon Barnils i col·laborador de Mèdia.cat. En l’Anuari 2025-2026 signa dos dels textos més rellevants de la publicació: el reportatge d’obertura “Detroit-Andorra-Reus: la connexió dels altaveus de l’extrema dreta”, fruit de l’anàlisi de 150 hores de podcasts antiwoke en català, castellà i anglès, i el kit de supervivència antiultradreta “10 respostes per desmuntar amb discurs i dades el relat mediàtic de l’extrema dreta”. En edicions anteriors ja havia participat a l’Anuari.
Per al teu reportatge d’obertura has analitzat 150 hores de podcasts antiwoke: 50 hores de La Catalunya Woke i L’altra cara (Reus), 50 de Wall Street Wolverine (Andorra) i 50 de Louder With Crowder (Detroit), tots corresponents al final del 2025. Quin va ser el primer fil que et va portar a connectar realitats aparentment tan llunyanes?
Fa molts anys que segueixo i analitzo els discursos de l’extrema dreta i te n’adones que hi ha coses que no són noves, sinó que es van repetint. Per exemple, aquí els últims anys s’ha començat a servir la paraula woke. I aquesta paraula s’usava als Estats Units. Hi ha una sèrie de discursos que abans ja s’han vist en altres països. Per exemple, contra la immigració s’havia vist determinats discursos de lepenisme a França, que després s’han importat aquí. Tot acaba sent més o menys semblant. Com emergeix l’extrema dreta aquí i com havia passat en altres països europeus i occidentals, els punts de connexió eren bastant evidents. I, a més, quan vam veure emergir podcasts fets per comunicadors d’extrema dreta – perquè no en podem dir periodistes – que feien servir aquests mateixos discursos. I d’aquí sorgeix la idea d’analitzar amb altres referents, ja sigui de l’estat espanyol o dels Estats Units a l’existir aquestes coincidències. Vam decidir fer-ho amb 50 hores de podcasts de cada lloc per veure si la mostra era prou representativa i vam confirmar que sí.
L’anàlisi revela que la narrativa més repetida en els tres casos és la de la immigració i l’islam, que apareix en 310 moments de les emissions estudiades. Quan vas posar les dades sobre la taula, et va sorprendre la magnitud d’aquesta coincidència o ja t’ho esperaves?
M’ho esperava però potser no amb aquesta quantitat. Sobta una mica quan et trobes les dades una vegada analitzades. Tampoc és cap sorpresa, però sí que veus que els mateixos discursos contra la immigració es reprodueixen a tres països diferents, cadascun amb els seus contextos, però al final ataquen el mateix i amb unes mateixes teories com la teoria de la gran substitució. Aquesta defensa que hi ha un pla per substituir la població blanca i cristiana per població musulmana. Si busques en aquestes 50 hores de cadascun dels podcasts, trobes exemples adaptats a la realitat dels Estats Units, d’Espanya o de Catalunya d’aquesta teoria de la gran substitució. El que veiem també en l’extrema dreta política és que són els mateixos discursos però adaptats al context de cada societat. Però acaba sent el mateix boc expiatori.
Un dels elements que destaca el reportatge és l’ús de la teoria de la gran substitució en els tres projectes, malgrat les diferències de recursos i d’audiència. Com valores el fet que una teoria d’origen francès hagi acabat normalitzant-se tant en un podcast de Reus com en un programa de Detroit amb milions d’oients?
La teoria neix d’un pseudo-historiador francès proper a les tesis de l’extrema dreta que va introduir aquest terme. A França aquest terme va saltar a les tertúlies i al debat públic tal com l’extrema dreta política ho feia servir en el seu discurs.
I a partir d’aquí, veien que funcionava s’ha anat exportant a altres països. Un altre exemple recent que, ara està molt d’actualitat, és el terme de “prioritat nacional”. Això ho ha tret Vox arran dels pactes autonòmics amb el PP. Però també ho hem vist abans. No hem inventat res nou: Marine Le Pen en el seu programa electoral ja parlava de la prioritat nacional.
El reportatge descriu com tots tres projectes ataquen frontalment els mitjans tradicionals, i que el Grup Barnils i TV3 estan en el centre de la diana de La Catalunya Woke. Com vius personalment el fet de pertànyer a una organització que és objectiu explícit d’aquests altaveus?
Bé, és complicat, però al final toca posar-s’hi. Alguns fa anys que, per tocar determinats temes que tenen a veure amb l’extrema dreta, ens situen a la diana. No és fàcil, aprens a conviure amb les notificacions de Twitter, que et diuen de tot. Has de fer una mica el cor fort però de vegades tens ganes deixar-ho tot. Però és el que voldrien, que ens rendíssim i que deixéssim de parlar de les seves coses, de les seves misèries, de les seves trampes… Comporta un desgast personal important però s’ha d’intentar gestionar-ho com puguis o com sàpigues. I de vegades has de poder fer un pas al costat i deixar pas a altres persones. Però crec que el Grup Barnils està on ha de ser i fa la feina que ha de fer i per sort som un equip molt plural i que ens ajudem els uns als altres. No hem vingut a ser aquí ni per ser corporativistes ni per ser neutrals.
Expliques que l’estratègia central de tots tres podcasts és la creació de comunitats tancades i autofuncionades: el Mug Club de Crowder, La Tribu de La Catalunya Woke… Per a tu, quin és el perfil de l’oïent dels podcasts?
Imagino que és gent que està desencantada políticament, que necessita trobar respostes fàcils en un moment en què sembla que no n’hi ha o que els partits no saben donar les respostes que ells necessiten. I és una mica el mateix que passa a nivell electoral: són altaveus mediàtics de l’extrema dreta que no els podem desvincular dels partits polítics de l’extrema dreta. I el seu modus operandi és el mateix: atacar en un cas els partits tradicionals i als mitjans que fan periodisme de veritat perquè deixin de ser intermediaris ja sigui a nivell comunicatiu, a nivell polític dels votants o dels lectors per dirigir-se a ells. Consideren que ells representen el poble i que expliquen la veritat i juguen aquesta estratègia, d’atacar, en aquest cas, els mitjans de comunicació tradicionals per dirigir-se a ells, com a verdaders intermediaris de la informació i que ho deixi de fer el periodisme. Amb els costos que això té: que ells no fan periodisme. El periodisme ofereix context, fiscalització i moltes coses que ells no ofereixen com fer periodisme.
En el reportatge utilitzes eines d’intel·ligència artificial per ajudar a l’anàlisi de les 150 hores de podcasts. Quins avantatges i quines limitacions metodològiques has trobat en l’ús d’aquestes eines en periodisme d’investigació?
Jo crec que la intel·ligència artificial (IA) t’ajuda, com està ajudant a les redaccions en general, a deslliurar-te de tot allò que és més feixuc i que requereix més hores que pots automatitzar com en aquest cas de transcriure… Transcriure una entrevista que abans era una feinada i ara t’ho fa una eina d’intel·ligència artificial i t’estalvies moltes hores, que pots dedicar a treballar el text final. La IA m’ha ajudat moltíssim a transcriure totes les 150 hores de podcasts però he comprovat que les transcripcions fossin bones però, òbviament, la intel·ligència artificial per si no pot generar aquest contingut. Però és una eina complementària que et pot ajudar a fer un periodisme millor, crec.
La IA m’ha estalviat aquesta feina i m’he pogut centralitzar en escriure el reportatge verificant tot allò que he extret, però evidentment, res està escrit en intel·ligència artificial. Tot ho he escrit jo i l’únic que ha estat una eina a l’hora d’obtenir tota aquesta informació.
A banda del teu reportatge principal, a l’Anuari signes també un “kit de supervivència” amb 10 respostes per desmuntar el relat de l’extrema dreta. Per a qui has escrit aquest text, i quina utilitat pràctica esperes que tingui?
És un text que vam publicar inicialment a les vigílies Nadal, que estava orientat a les sobretaules de les festes. L’objectiu era agafar tots aquests tòpics de l’extrema dreta que ataquen a immigrants i determinats col·lectius. Tòpics que tots comencem a sentir al nostre entorn per desmentir-los en dades d’una forma més o menys divertida i irònica. Vam trobar que la peça era oportuna i des de la coordinació de Mèdia.cat es va considerar que podria tenir cabuda a l’Anuari d’aquest any.
Un dels reportatges de l’Anuari d’enguany, signat per Pol Baraza, tracta sobre com els parlaments s’estan preparant per fer front als pseudoperiodistes. Des de la perspectiva del Grup Barnils, quina responsabilitat creieu que té la professió periodística en la normalització d’aquests actors?
Vaig estar quatre anys a Madrid i conec una mica tota aquesta realitat. He estat al Parlament i també he format part del col·lectiu Ciutadella. El periodisme té moltes responsabilitats però les institucions també.
Als mitjans moltes coses no les hem fet bé. No ens hem sabut adaptar als nous fenòmens i a les xarxes socials que han irromput però no se’ls pot deslliurar a ells de la seva responsabilitat de voler difondre els seus discursos d’odi i la seva polarització. Això no és responsabilitat tant del periodisme sinó d’ells.
Hi ha un altre problema que no és del periodisme sinó de les institucions: s’ha deixat entrar a qualsevol que es digués que era mitjà o periodista, encara que no ho fos. Això ha passat sobretot al Congrés dels Diputats, on encara aquests agitadors de l’extrema dreta continuen estant acreditats al Congrés dels Diputats per molt que s’hagi regulat.
La coordinadora Carme Verdoy escriu a la introducció que el periodisme “pot explicar coses en vídeos d’un minut en vertical, però que també permeti aprofundir en qüestions clau que demanen anàlisi i perspectiva. No podem renunciar al periodisme”. En un ecosistema dominat pels algoritmes de les plataformes, com veus el futur d’un projecte en paper com l’Anuari?
Un oasis. Ens hem d’adaptar al món de les xarxes i saber que juguem a un terreny inclinat en contra nostra. I que costa molt més, potser seria massa pessimista, però sabem que l’algoritme no juga a favor nostre, però hem d’intentar jugar la partida i que no sigui perquè el periodisme no sigui…
Amb 15 edicions a l’esquena i en un moment en què l’extrema dreta “ha agafat embranzida arreu”, tal com diu la presentació de l’Anuari, quina és avui la funció que consideres més necessària i irrenunciable del periodisme crític als Països Catalans?
Fiscalitzar tots aquests actors polítics i mediàtics que irrompen i explicar el que fan, les trampes i discursos que fan servir. Si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. I això s’ha de fer. I a vegades sembla que és David contra Goliat però si ja renuncies a fer-ho, malament rai. La nostra funció és continuar estant allà. Sembla gairebé heroic, però si no fem periodisme crític és que no n’hi haurà. Volen que ens rendim i que ho deixem estar. Hi ha moltes coses en joc: la paritat democràtica, el periodisme i el bon periodisme. Pensem que val la pena lluitar-ho.
Per acabar, volem centrar-nos en el paper dels estudiants de Periodisme en l’Anuari. El Grup Barnils té conveni amb universitats i una és la UAB. Cada universitat selecciona un estudiant per fer un dels reportatges. Això és molt diferencial de l’Anuari, ja que el converteix també en una eina de formació de periodistes. Com valoreu aquesta aportació?
És molt interessant donar aquest espai als estudiants de periodisme. Els estudiants tenen la possibilitat de fer reportatges abans d’entrar en el món laboral que és complicat. És un sector amb precarietat on costa trobar oportunitats. Dels estudiants surten reportatges molt potents que són una meravella i molt ben treballats.
Si pot servir com una part d’aquesta escola de periodisme potser més pràctica abans d’aterrar, en el sector, doncs benvingut sigui i per molts anys. És una aposta que tenim molt clara i que mantindrem.
El Grup de Periodistes Ramon Barnils compleix 25 anys aquest juliol.
