Per Amparo Huertas Bailén (InCom-UAB)
Debatre sobre el servei públic audiovisual és necessari. L’evolució tecnològica demana una discussió permanent, però, en el cas dels mitjans de titularitat pública, cal tenir molt en compte un altre factor molt més important. Ha estat molta la retòrica que s’ha fet servir des d’una mirada obsoleta. Ha dominat una anàlisi massa concentrada en el que hauria de ser a partir de la consideració d’unes funcions que van ser definides al segle passat a un context (social, històric, econòmic i polític) que poc té a veure amb l’actual. Potser, quan heu llegit la primera frase, heu pensat «ja hi som.. un altre cop». Efectivament, aquesta retòrica, sobretot quan s’ha escoltat al marc de discursos polítics massa superficials i demagògics, pot haver afavorit cert desinterès. Però el cert és que qüestionar la necessitat d’aquest debat és, a mesura que passa el temps, una falta de responsabilitat cada vegada més evident.
La 42a sessió del Fòrum de la Comunicació de Catalunya, el cicle periòdic de conferències que organitza el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, ha estat dedicada precisament a aquest tema. David Fernández Quijada, Manager of Media Intelligence Service de l’European Broadcasting Union (EBU), ha presentat la ponència «La tempesta perfecta sobre el servei públic audiovisual». Alguna referència a la situació de pandèmia (COVID-19) ha estat inevitable, com quan a la presentació del conferenciant el President del CAC, Roger Loppacher, ha fet èmfasi en el paper transcendental d’un servei públic potent a l’hora de donar informació ben elaborada i científicament avalada, però la ponència ha estat, sobretot, una reflexió general entorn els principals factors a observar, i reformular, si es vol realment mantenir viu el servei públic audiovisual.
Des de l’EBU, Fernández Quijada té una visió panoràmica perfecte, privilegiada, per observar l’actual tempesta. El ponent ha estructurat el seu discurs en quatre apartats. Segons ell, els quatre factors clau per entendre com s’està transformant el sector públic són: l’augment de la competència, el nivell de legitimitat que la ciutadania atorga al servei públic, el marc financer i, per últim, la transformació interna de les companyies.
L’augment de la competència: la “quota de pantalla” ja no interessa
Potser aquest és el factor més evident. Al moment de l’aparició dels serveis públics, l’oferta mediàtica era molt reduïda i es podia parlar perfectament de monopoli. A més a més, tot es rebia amb un únic tipus d’aparell receptor, el televisor o la ràdio. Però, ara, els hàbits han canviat. Fernández Quijada fa aquest breu repàs històric, però també té molt clar la diagnosi del present. La pèrdua d’atracció del televisor a la sala de les nostres llars o de la ràdio a l’automòbil és evident, però, sobretot, cal tenir molt present que això no es podrà recuperar. Això no tornarà a succeir.
Fernández Quijada acaba destacant que, en aquest nou entorn de consum, la utilitat de la “quota de pantalla” com a indicador és molt limitada. Segons Fernández Quijada, «ja no té sentit veure quanta part del mercat atraus» sinó que cal saber la rellevància que té el servei públic per a la ciutadania. D’alguna manera, Fernández Quijada planteja que pensar només en la “quota de pantalla” fa que ens preocupem d’aspectes sobre els que el servei públic no pot actuar (el volum del mercat, el grau d’agressivitat programàtica dels competidors,…), quan, en realitat, el principal focus d’interès ha de ser l’audiència.
Un servei públic legitimat per l’audiència: proveïdors de valors
A l’hora de definir la legitimitat, Fernández Quijada parla de tres tipus de valors: d’ús, personal i públic. «Ha estat útil la informació que has rebut?», «si desaparegues aquest programa, ho trobaries a faltar?» o «com d’important consideres aquest canal per al país/la cultura/la democràcia?». Aquests són exemples de preguntes que ens permeten pensar en aquesta legitimat de la que ens parla Fernández Quijada. El ponent considera que, a partir de l’anàlisi de tots tres tipus de valors, es pot arribar a entendre la legitimitat que li dona la ciutadania a un servei públic.
Fernández Quijada defensa la necessitat d’oferir «una proposició de valor clau» i, per si algú té dubtes sobre a què s’està referint, aclareix a continuació que «ja no es tracta d’oferir allò que els altres (referint-se als mitjans privats) no fan». Davant el desenvolupament de plataformes amb una oferta de continguts immensa, on el servei púbic només pot arribar a una visibilitat molt limitada, Fernández Quijada defensa la universalitat, la independència (econòmica i política), l’excel·lència (de continguts, producció,…), la innovació, la diversitat i la responsabilitat (la rendició de comptes i transparència).
Aquestes paraules no poden ser només retòrica, adverteix Fernández Quijada. Ell té molt clar que cal «posar l’audiència al centre» i que, com a primer pas, cal fer un esforç per conèixer quines són les seves necessitats. Fernández Quijada proposa «transformar el servei públic audiovisual, de proveïdor de continguts a proveïdor de valors».
Marc financer, però abans cal dissenyar el marc d’actuació i mirar de trobar aliances
Però Fernández Quijada no té més remei que introduir-se en el terreny econòmic i pensar sobre com aquest determina el paper que poden acabar tenint (o no) els serveis públics. Sense eludir la dificultat que implica competir amb agents amb una capacitat d’actuació i difusió enorme -com són les grans empreses globals estatunidencs-, Fernández Quijada fa especial èmfasi en la necessitat d’un pressupost estable. Resulta realment difícil establir estratègies a mig i llarg termini quan cada any s’ha d’esperar a l’aprovació del pressupost al Parlament. De fet, Fernández Quijada planteja que «primer s’hauria de dissenyar el marc d’actuació i després gestionar com finançar-ho».
El ponent il·lustra el seu argument amb dades contundents que demostren un estancament dels ingressos d’explotació dels serveis públics a Europa. Arriba a parlar fins i tot de retrocés, si es té en compte la inflació (-5,8%). Apunta, a més a més, que no es dona cap correlació entre les economies, que estan creixent -mirant la tendència anterior a la pandèmia-, i el finançament del serveis públics. «Europa està perdent aquesta carrera», sentencia. Una idea que Roger Loppacher -segons va explicar al debat final- no pot acceptar, però que Fernández Quijada veu difícil de reconduir atesa la fragmentació dels mercats europeus i la diversitat lingüística. No obstant, Fernández Quijada també té aquí una proposta per encarar el futur: els serveis públics s’han d’aliar amb els operadors comercials.
Transformació interna de les pròpies empreses: diversitat per combatre polarització
46. Aquesta xifra és la mitjana d’edat dels treballadors i treballadores als serveis públics europeus. A RTVE, l’edat mitjana és 49. A FORTA, 51. Fernández Quijada introdueix així la seva defensa dels canvis interns que s’haurien de fer, en aquest cas de cara a crear continguts atractius per a la joventut.
Fernández Quijada estableix d’aquesta manera una correlació entre la població a la que es dona visibilitat als continguts i els perfils sociodemogràfics dels recursos humans que treballen fent aquests continguts. I, a partir d’aquí, defensa la necessitat d’una major diversitat, però, a més a més, es refereix a una diversitat no centrada exclusivament en la qüestió del gènere (masculí-femení). Fernández Quijada parla de diversitat de cultures, de llengües, de ideologies, de donar veu a les perifèries,… El ponent defensa la idea de que la diversitat serveix per combatre la polarització i critica que els mitjans que tenim ara són més aviat «els mitjans de les elits de les ciutats que són capitals».
En defensa del paper de la recerca
Per acabar, Fernández Quijada insisteix en la necessitat de col·locar a la ciutadania al centre: «cal pensar menys en el producte, i més en el ciutadà». I, a la necessitat d’un pressupost estable i d’establir aliances públic-privat, afegeix que és imprescindible disposar d’una regulació més àgil, capaç d’estimular la innovació. Finalitza així un discurs que ha estat molt fàcil d’entendre, però que, si es recupera amb una mirada analítica, permet trobar molts apunts i matisos.
Però, al llarg de tota la seva reflexió, Fernández Quijada també ha deixat molt clar que és imprescindible invertir en recerca. La investigació és allò que permet arribar a conèixer les necessitats de l’audiència, a mesurar els resultats, a entendre el valor que la ciutadania assigna als serveis públics,… Per redefinir els serveis públics cal disposar d’una investigació social rigorosa. Estem d’acord, la improvisació no és una bona estratègia.
