Autora: Júlia Fabregat Serrano (estudiant de Comunicació Audiovisual– Universitat Autònoma de Barcelona)
La pandèmia del coronavirus ha disparat el consum televisiu batent rècords històrics en la majoria de targets. Segons Barlovento Comunicación, el consum total del mes d’abril del 2020 és de 5 hores i 2 minuts diaris per persona, 69 minuts més que el mes d’abril de l’any passat. L’informe de Barlovento explica que, el divendres 20 de març de 2020, 12 de les 25 emissions més vistes van ser informatius. Telecinco i Antena 3 són líders en informatius diaris. Ara bé, la pregunta que ens fem es si aquestes cadenes han respost satisfactòriament al dret d’una informació de qualitat. O si, pel contrari, han sucumbit al sensacionalisme.
Tancats a casa, els mitjans de comunicació són gairebé la nostra única finestra al món i en ella esperem trobar informació de qualitat, veraç i responsable, que vetlli pel benestar de la ciutadania. No obstant això, sembla que el llenguatge bèl·lic s’ha apoderat del discurs mediàtic fent encara més vulnerables la gent gran o les persones amb malalties mentals o patologies prèvies. El sensacionalisme ha inundat les nostres pantalles i mitjans en general, amb titulars més propis de pel·lícules de terror, com demostra l’ús de l’expressió “La residencia del horror” en alguns titulars de premsa. Les xifres de morts il·lustrades amb imatges d’ambulàncies i una música apocalíptica de fons han estat la nostra nova -i horrorosa- normalitat.
Els mitjans de comunicació, siguin públics o privats, han de tenir cura a l’hora d’elaborar els seus continguts; han de tenir en compte la imatge que donen de tots els col·lectius i alhora també la seva capacitat d’influència. Ambdós sectors, públic i privat, han de ser conscients que donen un servei.
La «falsa immunitat» entre la joventut
I, des del nostre punt de vista, l’atenció als col·lectius més vulnerables ha brillat per la seva absència. Ens referim, sobretot, a les informacions sobre el coronavirus respecte a la gent gran. És una realitat que la gent gran té major risc de contraure la malaltia d’una forma molt més severa, però els missatges inicials -difosos, fins i tot, des de les institucions responsables – com “normalment els símptomes són lleus” o “els casos més greus es donen entre persones d’edat o que ja tenen una malaltia” col·locaven els joves en una situació de “falsa immunitat” i situaven la gent gran i les persones amb patologies prèvies en una espiral de por, angoixa i desprotecció.
Aquest era el missatge habitual als primers informatius sobre el coronavirus que vam veure. S’intentava calmar una part de la ciutadania mentre una altra part quedava desprotegida, com si, a més a més, fos menys greu perquè només afectava gent gran i persones amb patologies prèvies.
D’aquesta manera, i des d’un bon principi, es produïa una divisió entre nosaltres i els altres, que ens feia oblidar que això és cosa de tots, no només perquè està més que demostrat que el virus no té edat, també perquè que la gent gran o les persones amb patologies prèvies morin en soledat, aïllades, ens afecta a tots com a societat.
Davant els altres sempre hi ha un nos(altres), una necessària convivència ciutadana i un pacte generacional que no podem -ni hem- d’oblidar. I, personalment, crec que durant la pandèmia no s’ha fet bé, s’ha bombardejat amb dades de morts amb l’afegitó final del “x tant per cent eren més grans de 70 anys”, s’ha usat un llenguatge bèl·lic innecessari que espanta i, fins i tot, als joves, se’ns ha fet creure que això no va amb nosaltres perquè és més aviat com una grip. A més, s’ha de tenir en compte que els grans consumidors de televisió són precisament els majors de 64 anys, molts dels quals es trobaven vivint el confinament en soledat i només tenien accés a la realitat exterior mitjançant aquest mitjà.
El sensacionalisme dificulta entendre què està passant
És evident que la informació sobre el coronavirus no s’havia d’ocultar ni es podia edulcorar. La realitat és la que és, trista i dramàtica, però les altes dosi de sensacionalisme no es poden justificar. Yolanda Domínguez ho diu clarament al seu article al Huffington Post: “caos y emociones no dejan diferenciar ni mucho menos comprender la información de una manera ordenada”.
Els testimonis directes de persones que han patit la malaltia ocupen gairebé les mateixes hores televisives que els especialistes i, a més a més, en un principi, els seus rostres eren perfectament reconeixibles. Es va trigar una mica en fer ús de plans més generals o de recursos com pixelar els rostres per dificultar la seva identificació. Els científics han passat en moltes ocasions a segon pla perquè l’impacte emocional sovint ha primat sobre la raó. D’aquesta manera, molta de la informació que la ciutadania ha rebut ha estat més basada en la percepció que en el coneixement de la pandèmia.
Segons l’Asociación Española de Comunicación Científica, “en tiempos de incertidumbre el periodismo debe actuar más que nunca como un servicio público. Por eso, es fundamental que los medios de comunicación aborden un tema tan sensible (como este) evitando el uso de imágenes y lenguaje sensacionalistas que produzcan miedo o pánico entre la opinión pública (…) con información veraz y rigurosa.”
Però, i pensant en l’entorn català, encara resulta més inquietant que els mitjans de comunicació, generadors d’opinió pública, puguin contribuir a la devaluació de la ciència des de la comunicació política. Bonaventura Clotet, expert en malalties infeccioses, va respondre així a les crítiques polítiques rebudes a RAC 1: “em fa pena que hi hagi tanta mesquinesa en el periodisme i que es prioritzi el posicionament dels investigadors per penalitzar-los i atacar-los, en lloc de sumar per difondre allò que protegeixi la societat.”
Els mitjans de comunicació que donen veu a les fake news
L’Asociación Española de Comunicación Científica també alerta del perill de les fakes news, les quals s’han disparat notablement. Segons un article publicat a Infolibre, abans de la pandèmia, rebíem unes 170 fake news diàries, però des del mes de març aquest nombre ha ascendit a 253. Aquesta és una realitat amb la qual els ciutadans hem après a conviure, amb àudios i cadenes de Whatsapp interminables, comentaris de familiars i amics que semblen experts epidemiòlegs que ja ho veien venir i un llarg etcètera d’informacions dubtoses que complementaven -i complementen- el nostre dia a dia.
Però el més preocupant és que els mitjans de comunicació reprodueixin aquesta dinàmica, com és el cas de El Programa de Ana Rosa (Telecinco), que el dia 7 d’abril del 2020 va entrevistar al president del Grup Met qui, segons la Vanguardia, afirmava que el Govern només havia respost amb un gràcies davant l’oferiment de tests de detecció de la covid-19. Ana Rosa Quintana, sense coneixement ni haver contrastat prèviament la informació, va exclamar: “¡Esto es un escándalo!”. Aquesta notícia falsa es va viralitzar durant tota la jornada fins al punt què el Govern va haver de desmentir la informació assegurant que no s’havia mantingut cap mena de comunicació amb aquesta empresa. Aquest no va ser l’únic escàndol protagonitzat per Ana Rosa, dies més tard, el 15 d’abril del 2020, va preguntar: “¿Cuántos años lleva el SIDA? ¿Diez años? Todavía no hay vacuna” com si se li oblidés que és presentadora d’un dels programes amb més audiència.
Pablo Motos (El Hormiguero, Antena 3) també es va afegir a aquesta mena de comentaris sense sentit i el 18 de maig del 2020 comparava frívolament les morts diàries de la covid-19 amb les morts de l’atemptat de l’11-M amb un “estamos todos los días en un 11-M”. L’endemà, segons el Periódico , la Asociación 11-M Afectados del Terrorismo mostrava mitjançant un comunicat el seu malestar per les paraules del presentador.
Com a conclusió i responent a la pregunta que plantejava al principi considero que, majoritàriament, els mitjans de comunicació no han abordat amb èxit la seva funció de contribuir a la convivència. L’impacte emocional, el domini de la percepció per sobre del coneixement, el sensacionalisme i les fake news han estat presents. És veritat que també els mitjans de comunicació han hagut de reinventar-se per a continuar informant amb un ritme accelerat i constant, però no tot s’hi val. Sempre, i en situacions com aquestes més que mai, cal pensar què es diu, com es diu i on estan els límits. En paraules de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España: “en situaciones de crisis es cuando los medios tienen la posibilidad de demostrar a los ciudadanos que pueden confiar en nuestro trabajo y que el periodismo de calidad, es decir el veraz, el que verifica, contrasta y se asienta en valores éticos, es un bien valioso que conviene preservar”.
