Per Redacció OCC InCom-UAB
El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va reunir quatre dones cineastes per debatre sobre el seu treball i la seva manera de fer. Carla Simón, Neus Ballús, Meritxell Colell i Celia Rico van parlar sobre què significa treballar al món del cinema. La periodista Mònica Mombiela va moderar la xerrada, que portava per títol «La nova onada de cineastes catalanes: canvi generacional i nous referents». Aquesta trobada va tenir lloc el 19 de juny de 2021. Margarida Troguet, vicepresidenta del CoNCA, va donar la benvinguda.
Totes quatre convidades tenen diversos aspectes en comú, però un és molt rellevant: les seves primeres obres han tingut un ressò importantíssim. Carla Simón, Premi Nacional de Cultura 2020, va viure arran de la seva opera prima, Estiu 1993, una experiència increïble. Amb aquesta pel·lícula, basada en la seva infantesa, Simón va ser la gran guanyadora dels Premis Gaudí 2018 -enduent-se els dos premis principals: millor pel·lícula i millor direcció- i, a la 32 edició dels Premis Goya de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, va recollir el premi a la millor direcció novell. Neus Ballús, amb el documental La plaga, també va obtenir premis molt importants, per exemple, als Gaudi 2014 va recollir el de millor pel·lícula i millor direcció. La realitzadora Meritxell Colell ha realitzat nombrosos documentals, molts per la Fundació Joan Miró, tot i que a la seva trajectòria també és molt important la seva experiència a Cinema en curs. I Celia Rico, amb la seva primera pel·lícula, Viaje al cuarto de una madre, en la 66ª edició del Festival Internacional de Cine de San Sebastián va conseguir la menció espeical del Premio Kutxabank-Nuev@s Director@s. Rico, de Sevilla, va arribar a Barcelona ja fa més de deu anys amb una beca Sèneca.
El procés creatiu
Tot i que ho expressen de manera diferent, d’alguna manera les quatre cineastes estan d’acord amb la idea que el cinema serveix per generar connexions.
Celia Rico explica que quan ella mateixa es demana per què fa cinema, la resposta no sempre és la mateixa. Ara bé, Rico té molt clar que una pel·lícula té una gran força a l’hora de connectar amb les persones. Carla Simón vol aclarir que, tot i que el procés creatiu sovint es veu com un procés egoista, com una decisió personal, també es pot veure com un acte generós. Una pel·lícula et remou, et fa pensar, et fa sentir coses, comparteixes tot això i, aquí, «l’egoisme desapareix». Meritxell Colell assenyala que quan més diverses siguin aquestes connexions, molt millor. Per ella, és necessari que «es vagin obrint esquerdes des de diferents llocs, compartint diversos imaginaris».
Els seus discursos, les seves respostes, es van complementant de forma gairebé perfecta i Neus Ballús té la necessitat d’aclarir que tot plegat és un procés molt artesanal, que no és el que demana precisament la indústria: «estem en un sector que demana altres temporalitats, que demana una pel·lícula cada dos anys». Per tant, aquests «processos que s’apropen a l’artesania xoquen amb la industria».
Celia Rico considera que les històries han de madurar, això requereix temps i, per tant, el procés creatiu pot arribar perfectament als cinc anys. Carla Simón defensa la lentitud: «es necessita temps per connectar-te amb el que vols explicar». Segons Simón, la productivitat està sobrevalorada, les plataformes estan generant ritmes de treball impossibles: «Estem parlant d’un art i a vegades no ho sembla». Meritxell Colell, per la seva banda, parla de la necessitat de que se li doni més importància a la fase de desenvolupament del projecte: «escriure demana documentar-te, investigar,…». Fins i tot, Colell planteja que s’ha d’arribar a percebre que «la pel·lícula es torna autònoma i que es troba fora de tu».
Carla Simón defensa que cal fer els projectes que realment sents i, per això, al seu cas, passa molt temps entre un i altre. Meritxell Colell ho té molt clar: «sempre intento triar allò que vitalment em fa sentir millor». Colell defensa aquesta idea perquè ella sap – i així ho explica- que els processos creatius són exigents, absorbents, esgotadors i transformadors.
L’equip
Carla Simón explica que l’equip és molt important: «és clau rodejar-te d’un equip amb qui confies. Has de prendre moltes decisions i si tens un equip que veu tot des de la teva perspectiva, ajuda. Això és important. Necessites tenir altres ulls sobre el teu material de tant en tant, a l’hora d’editar també».
Neus Ballús, quan parla sobre la relació amb l’equip, comenta la dificultat de gestionar alhora duresa i sensibilitat. L’equip no et pot veure dubtar, però no és fàcil mantenir l’energia que es necessita contínuament per liderar un equip. Si tens un moment de falta de confiança, això no ho ha de percebre l’equip.
Així, d’entrada, Carla Simón es presenta com a defensora del dubte i de no amagar-ho: «Potser el que cal canviar és que no es pugui dubtar». I, per la seva banda, Meritxell Colell insisteix en la necessitat de tenir un bon equip, amb el que sigui possible comentar els dubtes. Celia Rico també hi està d’acord, atès que el diàleg amb l’equip és molt important.
En aquesta part del col·loqui, va sorgir inevitablement comentaris sobre la manera de dirigir dels homes. Es comenta que els equips potser estan més acostumats a rebre indicacions d’homes, amb un cos que té més presència i una manera de parlar molt més directa i clara, quan «tenir una idea clara no significa que sempre sigui bona», aclareix Celia Rico.
Hi ha un gènere cinematogràfic femení?
Per unanimitat, les convidades diuen que no. Meritxell Colell es queixa perquè aquesta pregunta és habitual i, en canvi, ningú no es demana si tenim un cinema masculí. Neus Ballús adverteix del perill que aquesta idea acabi arrelant i que, a sobre, esdevengui un subgènere. I Carla Simón recorda que hi ha homes que parlen del seu món privat i, en canvi, mai s’ha plantejat la categoria de cinema d’homes.
Neus Ballús reflexiona també en veu alta sobre si les diferències no són més aviat el resultat de les diferències relacionades amb els recursos econòmics que obtenen les dones, molt més reduïts. Ballús adverteix que «amb recursos abundants una dona també es podria plantejar fer ciència ficció».
Sobre les diferències entre homes i dones al sector, tot i que Carla Simón assenyala que això està canviant, la realitat és que de moment la industria – diu Neus Ballús- té por d’assumir massa riscos amb la incorporació de nous perfils i, malauradament, parlar de nous perfils és moltes vegades parlar de dones.
Quan una trajectòria comença amb un èxit, arriba el dubte sobre la possibilitat de fer una segona obra, especialment entre les dones. Celia Rico indica que hi ha pocs diners i molta gent que vol fer pel·lícules. Meritxell Colell parla també del factor «sort». Per tant, és evident, i així ho expressa Celia Rico, que «és important que les dones ocupin llocs on es prenen decisions».
El futur del cinema, com a indústria i com a experiència cultural
El ritme de produccions que demanen les plataformes és inassumible. Carla Simón diu que la paraula «contingut» li provoca una mena d’al·lèrgia i que, ara, amb la pandèmia el cinema independent s’ha vist molt afectat, «està en un moment delicat i, si no es protegeix per par de les institucions, pot desaparèixer».
Mertixell Colell està d’acord: «les ajudes públiques són bàsiques per aconseguir una cultura diversa, arriscada, que experimenti». Colell recorda que «el cinema és un ofici».
Neus Ballús indica que s’ha d’acabar amb el complex d’inferioritat entorn les pel·lícules que es fan aquí: «El públic ha d’entendre que no fem productes de segona, que la singularitat és un valor del mercat»
Però la qüestió acaba centrant-se finalment en el públic. «Si el públic no el coneix, no el pot interessar», diu Meritxell Colell, qui recorda també que la gent està oblidant com es gaudeix de l’experiència de veure una pel·lícula a una sala d’exhibició. Un problema que també sorgeix entre els nens i les nenes, apunta Carla Simón, a qui li molesta, i molt, quan algú li diu «és que als nens això no els hi agrada».
Enllaç: Video
