Redacció OCC InCom-UAB
Cinto Niqui Espinosa és periodista radiofònic i director del programa L’Altra Ràdio, a Ràdio 4 (RNE), un magazín especialitzat en cultura audiovisual, que s’emet des de fa 38 temporades. És professor a varies universitats catalanes i ha publicat diversos llibres com Cronologia dels primers 15 anys de l’audiovisual a internet (Editorial UOC, 2014) o La ràdio en català a l’estranger (Servei de Publicaciones de la UAB, 2007, amb Martí García Ripoll), entre d’altres.
Com dibuixes el futur de la ràdio davant els canvis que ens ha portat la cultura digital?
Hi ha un canvi que ja s’ha produït que és la manera com es distribueix la ràdio. Amb la irrupció d’Internet hi ha hagut una transformació radical: qualsevol emissora local, municipal o de barri té un abast internacional. Estem davant la globalització del contingut si l’idioma et permet entrar-hi amb comunicació. Això fa anys només era possible a les grans corporacions, habitualment públiques, que transmetien per ona curta. Anys després, emissores privades i també públiques transmetien i distribuïen a través de satèl·lits. La ràdio sempre ha tingut un paper marginal dins les comunicacions via satèl·lit davant de la televisió. Aquest canvi és radical.
El problema radica si hi haurà canvis de contingut. El llenguatge sonor, el que utilitza la ràdio, no tindrà grans novetats perquè sempre és el mateix: paraula, efectes sonors, ambients, música i silenci, però la manera com es poden presentar les peces és el que ho farà diferent. Conviurà aquesta dualitat en què no hi ha res de nou amb els elements que es fan servir però la manera d’empaquetar aquests elements ja fa que el producte sigui diferent i que sigui atractiu a noves generacions. I el fet que es pugui escoltar qualsevol producció a la carta és molt significatiu. Així, com abans hi havien llibres i discos, ara hi ha fitxers de continguts i fitxers de programes. El contingut que queda i es preserva en el temps també és útil i positiu. És una altra gran revolució.
Quin espai pot ocupar la ràdio actualment dins del mercat digital?
L’espai de la ràdio dins del mercat digital és molt potent perquè la mobilitat dins aquest món digital té un gran valor afegit. L’audició de continguts amb molts casos és molt més pràctica que la visió i l’audició, i encara molt més pràctica que la lectura quan estàs en moviment. Per més interfícies que hi puguin haver com ulleres o sistemes que juguin amb la realitat augmentada, l’àudio és fonamental i això es comprova amb multitud de fórmules de televisió contemporània que sense la paraula, sense la informació, per més imatges que hi hagin, a l’hora de mirar-ho el que primes és el so.
El món sonor i la ràdio específicament tenen encara una gran vigència. La ràdio, per ser un mitjà molt econòmic que afavoreix la mobilitat i la imaginació, i el món sonor radiofònic amb podcast o amb àudio-llibres tindran una trajectòria notablement llarga i no presentaran problemes a l’hora de coexistir amb sistemes audiovisuals.
Quines transformacions preveus en la distribució radiofònica i consum en un futur immediat?
Pocs en el sentit que ja s’han produït. Internet ens permet el consum en directe i l’accés a gran quantitat d’àudios a la carta. D’innovacions segur que n’hi hauran, cada vegada més amples de banda que significarà que la qualitat sonora serà cada vegada millor. Els podcast tenen una qualitat de so final molt bona i estan tècnicament molt ben mesclats. Els mitjans hi estan en aquest si d’Internet. En propers anys no hi haurà canvis significatius.
On hi haurà canvi és amb qui farà els continguts. Fa anys que penso que la veu sintètica farà els continguts. No crec que les coses de distribució canvien radicalment en propers anys perquè això ja ha passat. El que passarà és que hi haurà una part dels continguts fets per persones però hi haurà moltíssims continguts amb veu que estaran fets amb veu sintètica absolutament creïble. Serà impossible diferenciar uns dels altres. És molt possible que la generació de continguts vingui de sistemes que automàticament els generin. La co-existència del món real que hi haurà entre persones i robots es traslladarà al món audiovisual i, específicament radiofònic, hi haurà una co-existència entre veus de persona i veus de màquina. I acabaran havent-hi continguts generats per persones i continguts generats per màquines. La gran revolució serà en la producció de continguts i no en la distribució, atès que aquesta ja s’ha produït.
Quin és el paper de la ràdio pública?
La ràdio pública encara té una clara funció de servei públic. Ha d’intentar donar veu a tots els representants polítics d’una societat i a més ha d’intentar generar i oferir uns continguts més de tipus social i cultural que justifiquin aquesta funció pública. Moltes vegades no són un negoci econòmic a diferència de la ràdio privada que lícitament ha de tenir uns altres objectius. Ni que els volums d’audiència no siguin tant significatius en alguns casos, determinats col·lectius han de trobar mitjans sonors per poder fer arribar a la societat allò que fan. La funció social amb la digitalització no canvia.
Com valores la teva trajectòria professional?
Professionalment, he estat radiofònicament sempre lligat a Ràdio 4 amb el programa setmanal de L’Altra Ràdio, un magazín cultural audiovisual que s’emet des de fa 38 anys. Amb aquesta llarga trajectòria de 38 temporades en antena em mostro satisfet de la feina d’equip i de l’interès per part de l’audiència. És un balanç extraordinàriament positiu. És estrany que un programa temàtic pugui tenir tanta continuïtat.
També vaig col·laborar al programa “Sense Fronteres” d´en Jordi Roure, un programa musical obert que durant anys em va permetre fer multitud d’entrevistes a músics de jazz afrocubà i a grups de música salsera que venien a actuar a Barcelona als anys 90. Vaig tenir la sort de poder fer això, a més de poder divulgar aquest tipus de música. I en uns inicis també vaig poder participar en programes internacionals d’ona curta així com en els orígens dels programes en català de Ràdio Exterior d’Espanya.
Quin és el paper de «L’Altra Ràdio» dins de la programació de Ràdio 4?
Va néixer com un programa de radioaficionats a l’any 1980 i a partir d’aquí ens vam obrir del món de la ràdio afició a la ràdio escolta però immediatament cap a la divulgació del món de les telecomunicacions, de la televisió local i de la ràdio municipal. A partir d’aquí van anar eixamplant fins a dia d’avui. Ara parlem d’intel·ligència artificial i de tecnoantropologia sense abandonar els nostres orígens de parlar de la ràdio, de la radioafició específicament, de les emissores locals i municipals, i també hem obert la temàtica a la ràdio escolar.
Nosaltres hem divulgat el món de la telecomunicació: vam ser dels primers que vam parlar d’Internet, de la telefonia mòbil, de la televisió via satèl·lit però també hem parlat d’història. L’Altra Ràdio sempre ha jugat amb la història de la televisió, la ràdio i les telecomunicacions i també amb tot el que vindrà. I tot amb una clara voluntat divulgativa.
El secret del programa és la divulgació. No crec que la tecnologia afavoreixi la felicitat de les persones. La felicitat no es troba a l’exterior sinó que es troba a l’interior. Internet encara no abasta la meitat de la població mundial. Això que Internet és global, a l’any 2018 encara és relatiu. Nosaltres com a programa no imposem res. Nosaltres divulguem. Tenir-ho tot és impossible. Provar-ho tot és impossible. El que pretenem és que l’oïdor tingui criteri per triar i que el món de la telecomunicació i l’audiovisual faciliti la vida quotidiana però que no l’esclavitzi. Els col·laboradors divulguen des d’una funció pública no publicitària.
Com a professor universitari, creus que la ràdio atrau els estudiants d’ara?
El que he observat des de l’any 92, quan vaig començar com a professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona, és que malauradament, amb els plans d’estudis que s’han produït des de Bolonya, l’univers radiofònic, i específicament el llenguatge sonor que va més enllà de la ràdio, ha perdut pes. Han desaparegut assignatures tant obligatòries com optatives. Hi ha menys presència del que hi havia. Crec que és necessari que dins de l’oferta s’estudiï aquest llenguatge sonor tant viu, tant present i tant útil que tantes aplicacions té al món audiovisual.
El que sí percebo és que els estudiants que arriben ara a la Facultat no són oïdors de ràdio com abans i menys persones vocacionals que arriben a un primer de la facultat que es vulguin dedicar a la ràdio. Dels joves que tenen un interès radiofònic detecto dos tendències: estudiants que provenen d’una localitat on hi ha emissora municipal i participen a alguns dels programes o altres que tenen algun lligam radiofònic pel món de l’esport i del futbol professional masculí, específicament. Aquests són els tipus de vincles que queden.
Davant la cultura digital, on s’ha incrementat el consum audiovisual i musical, es més difícil ara donar classe de ràdio?
És més difícil no perquè no tinguin hores escoltades de música, perquè ara tenen un ventall molt més ampli, d’estil i tendències, que abans, però el que els hi falta és l’audició de continguts en aquest cas de paraula i música i gèneres diferents. Si tu no escoltes, és difícil després fer una ràdio interessant. La ràdio té aquest gran patrimoni que des de petit la pots escoltar i agafar idees. L’interès ve si s’escolta, si et fixes amb les tècniques i després ho fas de la teva pròpia manera. Aquest punt els joves no el tenen. S’ha d’escoltar i després amb cert criteri fer-ho amb el teu estil.
Com s’ha de tractar la ràdio a la formació universitària? Quins aspectes consideres que són bàsics a la formació actual?
El bàsic és que hi hagi algunes assignatures de l’univers radiofònic i del llenguatge sonor en concret. I que dins d’aquestes assignatures es pogués tractar la redacció radiofònica que té certes particularitats respecte a la redacció televisiva o la premsa escrita. També s’hauria de treballar la locució i la dicció, així com les parts de les músiques i els efectes de la creativitat sonora. A les assignatures, d’entrada, haurien de treballar aquests conceptes que són vàlids pel món sonor i també poden ser aplicats al món audiovisual. Seria important conèixer la història del mitjà. Escoltant coses s’aprèn molt. Escoltant altres maneres de locutar, inclús d’altres països.
Des del teu programa, L’altra ràdio (1980), conjuntament amb Cocodril Club (1993), has participat en l’elaboració d’un manifest per la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona, que es va fer públic el passat 13 de febrer del 2018, coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Ràdio. Quines serien les línies d’actuació del Museu de la Ràdio?
Des de fa temps hi ha reivindicació de la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona. En el Manifest es recullen les set grans línies d’acció. A Catalunya hi ha un museu de la ràdio des del 2012 que està a Roda de Bara, un museu magnífic de 400 aparells cedits per un gran radiofonista de la ràdio espanyola, Luis del Olmo. És un museu arqueològic de la seva col·lecció com en té un altre de més antic a Ponferrada.
La proposta de creació d’un museu a Barcelona no és tan que alguna part arqueològica es pogués veure sinó és més l’intent que es pogués preservar material sonor: continguts, àudios, enregistraments d’antena que tenen molts particulars amb cassettes. I també neix amb l’objectiu que fos un lloc de divulgació de llenguatge radiofònic i sonor. El Museu hauria de poder alfabetitzar més amb el llenguatge sonor i també d’experimentar amb novetats amb intel·ligència artificial i de creativitat sonora més pròpia de l’art electrònic.
Quina ha estat la resposta d’aquesta iniciativa?
Estem molt satisfets de la resposta: hem aconseguit 250 adhesions i el manifest segueix viu. Encara es poden adherir les persones o institucions interessades en recolzar-lo. Cal destacar adhesions significatives d’institucions com el Col·legi de Periodistes de Catalunya, Ràdio Associació de Catalunya o la Unió de Radioaficionats de Catalunya així com també de companys d’ofici i de docència universitària.
