En el marc del cicle de conferències “Què passa al món” organitzat pel CIDOB, el 13 de novembre de 2023 es va reflexionar sobre com el fotoperiodisme pot transformar les narratives dominants entorn les migracions. Al debat, titulat “Cap a una altra narrativa visual de les migracions”, hi van participar Anna Surinyach, fotoperiodista i editora gràfica de la Revista 5W, i Edu Ponces, periodista i fotògraf de RUIDO Photo. La conversa va estar moderada per Blanca Garcés, investigadora del àrea de Migracions del CIDOB.
Cal desmuntar els estereotips
Blanca Garcés va iniciar el debat presentant el projecte que ella mateixa coordina, el projecte Bridges. Es tracta d’una investigació rigorosa sobre les narratives mediàtiques i polítiques entorn les migracions, que també compren l’anàlisi de les respostes dels Estats. A més a més, el projecte inclou una exposició de fotoperiodisme, amb la que es pretén difondre narratives visuals alternatives dirigides a demostrar que és possible una nova mirada, una mirada diferent.
L’estudi conclou que sovint les narratives visuals dels mitjans de comunicació acompanyen i reforcen les narratives textuals dominants, que van en una doble direcció. Per una banda, apareixen les migracions i les persones migrants representades com una amenaça i, per l’altra, també sorgeix el fil argumental basat en la victimització. En aquest segon cas, no es parla d’amenaça sinó de víctimes a les quals cal salvar i, a més a més, domina la presència de dones i menors. Aquesta segona perspectiva apareix al costat de textos que parlen d’activitats humanitàries, de reclam i de processos d’acollida.
És a dir, la principal conclusió del projecte Bridges és que la fotografia sovint acaba reforçant els dos estereotips que històricament han dominat als discursos mediàtics i polítics i, d’aquesta manera, Garcés va posar sobre la taula el context actual.
Per un fotoperiodisme que parla de fenòmens complexos
Anna Surinyach va explicar com li va sorgir la idea de treballar per a la construcció d’una mirada alternativa: “va ser al 2018, a una crisi migratòria a la Frontera Nord quan van entrar 56.000 persones”.
Surinyach recorda com els fotoperiodistes eren ubicats a llocs llunyans dels fets importants, darrera unes portes, perquè haguéssin d’usar el teleobjectiu, el que provoca un tipus d’imatges on s’identifiquen els rostres però no es pot parlar amb les persones que estan arribant. Surinyach explica així la forma en que el contingut fotoperiodístic queda molt condicionat i limitat. “Era impossible fer una altra narrativa visual”, confessa.
Però va arribar un dia en que es va haver de confessar que el sistema d’acollida havia fallat, que havien deixat 400 persones al moll d’Algeciras i, de cop, es van obrir les portes i els van deixar entrar, narra Surinyach. Ella recorda que en aquell moment portaven tres setmanes esperant i denunciant aquella situació.
Totes les imatges de les portades dels diaris van servir per justificar un pacte i una ajuda europea de 140 milions d’euros que es va rebre al novembre del 2018. “Era impossible generar una altra narrativa visual que funcionés”, es lamenta Surinyach.
“A 5W vam reflexionar i vam dir que no podem fer una peça només del que està passant als ports, i tampoc no podem consentir com ens estan utilitzant als periodistes. Vam estar dos mesos per tenir accés a un centre d’acollida, un problema quan intentes aprofundir fent migracions, perquè tothom sospita dels periodistes. I per una ordre judicial, després d’esperar-nos dues hores, no van poder entrar”, diu Surinyach. D’aquesta manera, la fotoperiodista va arribar a la conclusió ferma de que el fotoperiodisme clàssic té un greu problema, les condicions en que es treballa no permeten buscar altres formes de mostrar les migracions.
Edu Ponces, en canvi, no té cap moment que pugui identificar com un punt d’inflexió: “honestament no considero que el que faig sigui una visió alternativa sobre la migració i, a més, no m’agrada la idea”. Ponces no se sent gens còmode amb l’etiqueta d’alternatiu. Ara bé, sí recorda la seva primera aproximació a les migracions i com allò va marcar la seva manera de fer.
Ponces ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria professional a El Faro, periòdic digital d’El Salvador. Al seu projecte “En el Camino” es mostra el recorregut que cada any fan 300 mil centreamericans a través de Mèxic per arribar als Estats Units. Ponces va dur a terme aquesta iniciativa tenint en compte dos premisses. La primera, “no cobrirem notícies, cobrirem fenòmens (…) I farem capítols d’aquest fenomen, com la ruta del tren ‘La Bèstia’ o el crim organitzat vinculat o els segrestos”. I la segona, “’mojarse en concordancia con el chaparrón’, què vol dir ‘si fem això, anem amb els migrants’”. Segons va explicar, el 95% de la cobertura es va fer acompanyant als migrants “amb la màxima seguretat que et dona ser periodista”.
Per Ponces, les imatges resultants “no tenen res d’alternatives, responen a l’essència del periodisme”. Segons ell, el periodisme “no ha de ser hiperactualitat. El periodisme ha de tenir la voluntat d’explicar un fenomen i construir una mirada”. Ponces no té la sensació d’haver fet unes imatges diferents, sinó d’haver tingut l’oportunitat d’explicar la complexitat. “La meva alternativa mai serà sucumbir a la simplificació. Sempre faré reportatge i mai no faré la foto dia”, va confessar.
A continuació, Surinyach va aprofitar per parlar del projecte “#Boza”, el selfie de les migracions, on s’expliquen els processos migratoris a partir de les imatges que porten als seus telèfons mòbils: “amb #Boza volíem no només explicar els processos migratoris a través de les imatges recollides per persones migrants, sinó fer-ho de la manera en que elles volien explicar-ho”. Per a Surinyach, “hi ha d’haver relats forts que canviïn el xip a la gent”. Ella parla des de l’honestedat i el seu discurs està vinculat amb els drets humans. La paraula boza, que popularment la gent pensa que vol dir victòria, en realitat no significa res. És un altre mite associat a les migracions.
Ponces, per explicar com ell treballa una altra mirada, va compartir un projecte que va fer deu anys després de “En el Camino”. Es traca de “The Backway. D’Àfrica a Europa per la porta de darrera”, que parla de la principal ruta migratòria entre Àfrica Occidental i Europa i que li va permetre conèixer els indrets des d’on partien els migrants. Segons explica, la idea era trobar petites històries que serveixin per il·lustrar grans fenòmens, però “aquest projecte va ser un fracàs perquè no vam poder arribar al lloc on passaven les pitjors vulneracions dels drets humans, que era Líbia. Ni per la via legal, ni creuant il·legalment pel Sàhara”.
Ponces parla de fracàs, però també explica que van aconseguir històries ben interessants, com la del treballador humanitari i ex-pescador de Tunísia que, amb la seva furgoneta, va recollir cadàvers de persones migrants que arribaven a la costa i els va començar a enterrar al ‘cementiri dels desconeguts’, on hi ha 400 cossos enterrats de persones no identificades. En un món on els vius no importen a ningú, ell tenia cura dels morts.
Segons Ponces, “a Ruido ens preocupa molt com arriba això al públic”, però sobretot remarca la necessitat de controlar el canal. A Ruido, no es pensa només en el discurs i la narrativa, sinó també en la vivència del públic, com aquest ho rep. Per arribar a més gent, fan exposicions al carrer, com The Backway: la ruta migratòria complerta, amb imatges en gran format i cites dels testimonis. Així capten l’atenció de la gent i expliquen el fenomen amb tota la seva complexitat. A Ruido, a més a més, també fan tallers adreçats a estudiants de secundària amb l’objectiu de que aprenguin a no quedar-se només amb les fotos de portada o del dia i que reflexionin sobre com s’estan construint els valors de la persona.
Anna Surinyach també considera molt important cobrir fenòmens amb profunditat i no quedar-se únicament amb la notícia del dia. De fet, els dos fotoperiodistes tenen en comú que treballen en mitjans la finalitat dels quals és crear noves narratives.
Dubtes i dilemes
La fotoperiodista i editora gràfica de la revista 5W confessa que té tants dubtes que, fins i tot, ha arribat a pensar que potser és millor no parlar més de migracions i fer servir en el seu lloc l’expressió “moviments de població”. Surinyach considera que les migracions és un fenomen que genera moltes preguntes i alhora observa que hi ha un regressió en les polítiques i un augment de l’odi a l’opinió pública.
Tot plegat fa que a vegades es pregunti si té sentit fer això. Però Surinyach acaba sempre reafirmant-se: “sí, i s’ha de seguir fent”. Segons el seu parer, hi ha una sobreprotecció i es pensa que no cal fotografiar els morts que arriben en patera. Però l’editora gràfica creu que sí, que s’ha de fer perquè si no es fa, ens oblidarem. Surinyach també parla de que hi ha un cert esgotament entre els fotògrafs que cobreixen migracions, però ella és de l’opinió que s’ha de seguir generant interès per aquests temes, assumint els nous reptes si es vol canviar la manera de narrar.
El periodista i fotògraf de RUIDO Photo també té molts dubtes, molt especialment entorn l’ètica periodística. Li preocupa que l’anàlisi que fem sigui elitista i li agradaria fer una anàlisi més amb profunditat. “Moltes vegades quan critiquem i pensem que hem de canviar les narratives, ho fem pensant més en nosaltres mateixos que no pas en el públic, que s’ha cansat de les fotos”, diu Ponces.
De veritat que cal continuar parlant d’herois?
Blanca Garcés va tancar el debat parlant d’un estudi sobre l’impacte psicològic de les diferents narratives, realitzat a Espanya i Hungria. Segons aquest treball, la narrativa que genera la resposta més empàtica per part del receptor és la de l’heroi. Però, un moment, qui recorda a Mamoudou Gassama?. No és estrany que a Garcés aquesta idea li generi molta controvèrsia.
Conclusions finals
A mode de tancament, Garcés va voler remarcar que les portades dels diaris mostren una mirada dominant de curta durada, centrada en un moment específic i molt sovint vinculada amb la “frontera espectacle”, l’espai on es representen les polítiques migratòries i a on s’escenifica aquest control. A aquesta narrativa dominant, les veus de les persones migrades estan absents.
La mirada alternativa existeix i, per Garcés, no es tracta tampoc d’una perspectiva minoritària. La investigadora del àrea de Migracions del CIDOB opina que l’alternativa passa per introduir a les persones migrades en les històries, però no només com a protagonistes sinó també com a narradores. És a dir, proposa introduir les persones migrades en primera persona, donant visibilitat al seu propi relat.
Però alhora també considera que és necessària una mirada crítica ferma, posicionada i de denúncia. Es tracta d’explicar petites històries per donar a conèixer grans fenòmens, que en el fons són històries de dignitat. Per a Garcés, cal sortir dels circuits elitistes i autoreferencials, i anar més enllà.
Pots recuperar el vídeo aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=aZBgcZ27WGU
