Autora: Ana Augusto Arenas
La desinformació ha esdevingut un dels principals reptes i problemes de la societat actual. De fet, tal com mostra la VIII edició de l’estudi Digital News Report Espanya 2021, “el 67% dels internautes a Espanya declara estar preocupat per la desinformació”. Del total de països analitzats, que són més de quaranta, la mitjana de ciutadans que declaren sentir-se preocupats respecte a la desinformació se situa en un 58%, nou punts per sota dels espanyols.
L’informe, coordinat per Reuters Institute de la Universitat d’Oxford, va un pas més enllà i dóna més detalls. L’estudi, basat en més de 2.000 enquestes pel que fa a les dades d’Espanya, exposa que “existeix major preocupació per la desinformació que circula a través de xarxes socials i aplicacions de missatgeria instantània (50%) que per la que es difon a través de canals informatius (11%)”. I és que les xarxes socials no només ofereixen la possibilitat de compartir informació a escala mundial amb una rapidesa sense precedents, sinó que també multipliquen la velocitat de propagació de les notícies falses. D’això ja s’està alertant des de fa temps, com per exemple l’any 2018 amb la publicació de l’anàlisi The spread of true and false news online, portada a terme per investigadors del Massachusetts Institute of Technology (MIT). Els equips experts van descobrir que a les xarxes socials les notícies falses arribaven a 100 vegades més persones que les veritables i que, a més, aquestes duraven molt més temps circulant.
Els efectes negatius de la desinformació són alarmants. Segons l’Observatori Social de Desinformació i Anàlisi de Mitjans Socials (projecte de la Unió Europea adreçat a combatre la ‘informació errònia’), aquesta suposa una amenaça per a la democràcia i provoca “l’erosió de la confiança a les societats”. Per tant, no sorprèn que a principis de 2021 la Comissió Europea hagi posat en marxa el Pla d’Acció per a la Democràcia Europea: reforçar les democràcies de la UE, dins del qual s’inclouen tota una sèrie de pautes vers la lluita contra la desinformació amb l’objectiu de “protegir la llibertat d’expressió i el dret de les persones a accedir a continguts legals”.
El dia 18 de gener es va celebrar a Barcelona el col·loqui El control democràtic de la informació, emmarcat dins del cicle de conferències Diàlegs sobre el futur de la premsa al s. XXI. Aquestes trobades estan organitzades per Intermèdia Comunicació amb el suport del Col·legi de Periodistes i Dircom Catalunya, i també col·labora la Fundació La Caixa. A la sessió es va parlar, precisament, sobre la necessitat de posar límits a la desinformació per tal d’evitar una desestabilització democràtica i que la confiança de la ciutadania quedi soscavada.
L’acte va estar presentat per Toni Rodríguez, periodista a capçaleres com El Correo Catalán i Miramar. Hi van participar Josep Carles Rius, president del Consell de la Informació de Catalunya; Alba Tobella, codirectora de Verificat; Fede Segarra, vicepresident de Dircom Catalunya i dircom de Damm, i Jofre Llombart, secretari de difusió de la Generalitat de Catalunya.
Per centrar el debat, Toni Rodríguez va començar recordant una cita de Diana Owen, professora de Georgetown i especialista en els estudis de la comunicació i la cultura nord-americana. Concretament, Rodríguez va recuperar aquesta idea: “en una societat democràtica les funcions principals dels mitjans de comunicació són les d’informar, controlar i les de marcar l’agenda”. Així, segons Rodríguez, “informar faria referència a mantenir al públic al dia de què passa perquè la gent es pugui formar el seu criteri sobre temes d’interès general”. I, per altra banda, “controlar es relacionaria amb el fet de vigilar els poders públics i establir una agenda que marqui la discussió pública i que l’ordeni”. Un fet que “en un panorama com l’actual no és tan fàcil perquè, per un costat, els mitjans de comunicació ja no tenen l’exclusivitat de la informació i, per l’altre, perquè els grans grups (comunicatius) s’han concentrat moltíssim i, finalment, perquè també tenim el fenomen que, ara, les fonts d’informació són moltes i molt variades i no estan regulades”.
Aconseguir una informació de qualitat amb la corresponsabilitat de tots els agents (institucions, empreses i societat civil)
A partir d’aquí, Rius va fer èmfasi en el fet que “la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació estan absolutament vinculades” i que “el dret a la informació és un dret dels ciutadans i els periodistes”. D’aquesta forma, tots (referint-se a institucions públiques, empreses privades i a les iniciatives socials) “tenim el dret, però, sobretot, tenim el deure d’aconseguir una informació de qualitat per a la ciutadania, que és la base d’una societat democràtica. Per això necessitem un periodisme independent, lliure, viable i amb recursos per fer amb rigor la seva feina”. Aquí, segons el president del CIC, “els poders públics han de garantir la llibertat d’expressió i han de crear les condicions perquè existeixi una llibertat d’informació, però també tenen el deure de protegir la democràcia”.
Això vol dir que “la llibertat d’expressió empara les paraules, però quan aquestes paraules es poden convertir en fets, aquí entrem en una altra dimensió en la qual els poders públics tenen l’obligació d’intervenir”. Per exemple, “si es fa un discurs racista que després acaba amb l’assalt amb un centre de menors no acompanyats, aleshores, aquí la democràcia s’ha de protegir. El cas més paradigmàtic seria el de l’assalt al capitoli”[1]
Pel que fa a les empreses, aquestes també tenen una responsabilitat corporativa, que seria oferir “informació de qualitat”, segons Rius. Així, “els responsables de comunicació de les empreses o institucions tenen un paper clau”. El president del CIC es referia a “la tradició de la rendició de comptes de les empreses”, la qual, com ell mateix va indicar, “és una tradició assentada, cada vegada més important i que la mateixa societat exigeix”.
Sobre la societat civil, aquesta cada cop mostra més interès per la “qualitat de la informació i la qualitat democràtica”, va dir el president del CIC. Aquesta és una actitud que pot quedar reflectida de dues maneres. La primera, “a través de la subscripció a mitjans que aquest ciutadà creu que defensen aquests valors” i la segona faria referència a la creació d’iniciatives com Verificat, un projecte “que sorgeix de la societat amb la voluntat de crear una entitat de control de la mentida”, va exposar Rius.
Aquests tipus de projectes són necessaris perquè les xarxes “evidentment tenen uns efectes molt positius que ens han canviat la vida, en bona part per bé, però també generen o poden generar l’expansió no només de la mentida, sinó de prejudicis i del discurs d’odi”.
Per això, va continuar el president del CIC, hi hauria una cinquena part que també hauria d’assumir la responsabilitat vers la informació, les grans plataformes.
Col·laboració ciutadana per desmuntar la “mentida”
Alba Tobella, coordinadora de Verificat, va considerar que, quan parlem de control, “estem parlant de dos drets fonamentals que conflueixen directament, la llibertat d’expressió, que recau en l’emissor, i la llibertat d’informació, que recau en el receptor” i això, va continuar argumentant, suposaria un problema, ja que ens trobem en una societat desbordada per la quantitat d’informació. És un fet que la desinformació cada cop agafa més força. Abans d’internet “hi havia el codi que sabíem qui ens parlava i llavors sabíem que ens parlava des d’un punt de vista i, més o menys, podíem interpretar que hi havia o no uns interessos al darrere. Ara, tot això es confon, adverteix Tobella.
La coordinadora de Verificat va voler destacar que l’informe PISA – que mesura les capacitats dels estudiants en llengua, matemàtiques, etc.- “ha començat a avaluar quines capacitats tenen els estudiants de reconèixer quin és l’origen de les fonts d’una informació a internet i s’han adonat que són bastant incapaços (els nens i nenes) de reconèixer qui els està parlant”. Això, segons la codirectora de Verificat seria preocupant en tant que “si no sabem qui ens està parlant, és molt difícil que fem un consum crític de la informació”.
Partint d’aquest punt, Tobella va opinar que “el control democràtic de la informació l’hem de fer tots i ho hem de fer amb transparència (en els processos, en les formes de comunicar, en l’origen de la informació, etc.)” i, en aquest sentit, això seria el que fan les agències de verificació ràpida, “apliquem una metodologia que és oberta, transparent, en què totes les fonts són visibles”. En el cas de Verificat, Tobella va explicar que el que fan “és demostrar que hi ha arguments que s’estan presentant sense prou coneixement i rigor”. A més “qualsevol lector, si troba que hi ha una altra font millor, nosaltres la incorporarem i obrirem d’alguna manera el debat. El que volem és posar sobre la taula fonts fiables, base científica, dades i recordar que sí, que la llibertat d’expressió és molt important, però sempre d’acord amb unes regles compartides”, va exposar Tobella.
Empreses: Identificar els orígens de la desinformació per evitar les crisis
Des de la perspectiva de les empreses, Fede Segarra va destacar que hi ha tres elements que són fonamentals. En primer lloc, Segarra va parlar del “canvi tan brutal de la figura del periodista (…) estem treballant amb una velocitat endiablada (…) i això implica directament, a vegades, poca o nul·la capacitat de verificar, contrastar, etc.”. Per tant, el periodista avui en dia “és multitasking”. A continuació, va introduir la qüestió de la incorporació de les noves tecnologies. Segarra va destacar que “ara un robot està donant notícies”. I, finalment, va mencionar “les xarxes socials, que són un actor amb una potència informativa brutal”.
Ara bé, segons el vicepresident de Dircom Catalunya, les empreses estan treballant molt bé: “tenim una sensibilitat especial per aquest tema (…) et pots trobar empreses que informen molt, que estan contínuament comunicant el que fan, com ho fan, etc.” No obstant això, Segarra tampoc no nega que es donin problemes quan es difon informació dolenta cap a l’empresa: “la nostra feina, una vegada que surt aquesta desinformació, seria revisar i mesurar el poder que té (d’on ha sortit aquesta desinformació i quin és l’abast del poder d’aquesta xarxa i com et pot afectar) per, després, agafar les mesures oportunes”. Segarra opina que les empreses estan molt exposades: “no generem desinformació, però sí que ens impacta”.
Cercar un pacte institucional per delimitar la llibertat d’informació
El secretari de difusió de la Generalitat de Catalunya, pel que fa a la qüestió del control democràtic de la informació, va opinar que “la llibertat ha de tenir uns límits” i “precisament, seran aquests controls els que permetran que persisteixi la llibertat de la informació”. Aleshores, va continuar Jofre Llombart, “els límits els hem de posar en la línia que garantim que persisteixi tot això (…) perquè si no, com a tota democràcia, els drets no són infinits. Precisament, per garantir-ne la pervivència, la convivència social (…) els drets mai seran complets al 100%”.
Per a Llombart, no és fàcil delimitar el dret a la informació, perquè no és fàcil definir conceptes com el de “veritat”. Per al secretari de difusió de la Generalitat de Catalunya, potser resulta fàcil definir honestedat, rigor, sentit comú o convivència, però seria més complicat arribar a un acord pel que fa als seus límits. D’aquesta manera, Llombart va acabar defensant la necessitat d’eines i institucions com el Consell de la Informació, sistemes d’autoregulació, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, codis deontològics,…
Llombart, igual que la resta de ponents, es va referir a la corresponsabilitat dels agents implicats. Tanmateix, alhora, també va parlar de la confiança en la ciutadania, com a receptors i com a creadors: “confiem en el fet que la societat tindrà una actitud madura i responsable en molts aspectes”. I tampoc no es va oblidar de les dificultats: “el canvi de paradigma, la infoxicació, la pèrdua de traçabilitat de la informació i la comercialització de la informació, que en alguns casos és pública” fa que sigui molt difícil “fer el camí a la inversa i desmentir tot allò que s’ha arribat a publicar perquè no hi ha aquesta capacitat d’abast, per tant, considero que aquí el control ha d’estar a l’origen”.
Aconseguir una visió crítica del món entre la ciutadania.
Rodríguez va tancar el debat afirmant que, a banda del fet que cadascun dels actors assumeixi la seva responsabilitat de cara a la producció i divulgació de la informació, “hi ha un factor que és clau, que és l’educació mediàtica”. Això, seguint el seu relat, implica “preparar els futurs ciutadans, nens i nenes, perquè en aquest món en què ells hauran de créixer i viure, sàpiguen com gestionar-lo”. Segons Rodríguez, la capacitat d’informar-se o no “serà la gran (causa de) segregació de futur” i, per evitar la informació errònia, “cal formar als futurs ciutadans perquè tinguin una formació i capacitat crítica de selecció a la xarxa”. Des de Verificat, Alba Tobella va coincidir amb Rodríguez, afegint que l’educació mediàtica no només és necessària amb els joves. Segons Tobella, és un problema social transversal que, per exemple, també afecta la gent gran.
Però què es pot fer des d’ara mateix? Rodríguez va plantejar de forma clara això: “(cal) tenir una dieta mediàtica variada, plural i diversa, que et doni una visió del conjunt de la societat”. Aquest comportament és sinònim de qualitat democràtica, això no obstant, des de l’OCC InCom-UAB, afegim que, per aconseguir això, cal prèviament una oferta mediàtica variada, plural i diversa.
[1] Succés produït entre els dies 5 i 6 de gener del 2021 quan un grup de partidaris radicalitzats del president dels Estats Units, Donald Trump, es van traslladar a Washington DC per protestar pels resultats de les eleccions presidencials de 2020, les quals van donar la victòria a Joe Biden, actual president dels EUA.
