+ info: TDR
Aquesta tesi representa el fruit de la meva experiència d’anys d’exercici del periodisme en l’àmbit públic local. Els anys 80 del segle XX començo a treballar com a periodista de fonts, primer en un gabinet d’una institució privada i després a l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, com a cap de premsa. La vida política i social als pobles i ciutats de Catalunya era intensa i rica: s’estrenava democràcia després de 40 anys de dictadura. Tot estava per fer, la il·lusió i el compromís col·lectiu per millorar les condicions de vida de la ciutadania es respirava arreu. En aquest context la comunicació pública va tenir un rol decisiu. S’informava de l’acció del govern i de l’activitat ciutadana sense que les estructures administratives representessin un fre excessiu a l’hora de definir l’agenda informativa i d’elaborar les informacions. L’intervencionisme polític i/o tècnic, si bé existia, no impedia renunciar al periodisme. La comunicació pública ha evolucionat. S’ha estructurat amb la creació i consolidació dels gabinets de premsa però alhora també s’ha burocratitzat i ha deixat pel camí una part dels seus objectius bàsics: informar amb transparència de la gestió dels responsables de l’organització i no amagar la realitat dels fets ni les seves conseqüències. Les dinàmiques i els interessos partidaris s’han imposat i des dels gabinets de premsa s’ha anat renunciant a fer periodisme. L’essència de la comunicació pública com una eina de gestió i de servei a la ciutadania ha deixat pas al màrqueting al servei del grup polític que ostenta el poder. Aquesta tesi presenta un seguit de recerques realitzades des de principis del segle XXI sobre les diverses formes de comunicació i periodisme que es desenvolupen a les corporacions locals a l’Estat espanyol i especialment a Catalunya, des de les primeres eleccions democràtiques l’any 1979 fins l’etapa actual coneguda com la “segona transició”. Es tracta de conèixer les permanències i els canvis produïts en les informacions que mostren els mitjans de comunicació públics locals en el seu recorregut històric, des del format paper a la dècada dels anys 80 del segle XX, fins la implementació de les tecnologies de la informació i la comunicació (Tic’s) i la creació dels webs a la segona meitat dels anys 90 fins les noves possibilitats actuals. Aquest itinerari històric de més de 35 anys de publicacions en format paper i digital, ens aporta elements d’anàlisi sobre, – la coexistència dels dos formats i el grau de desenvolupament i innovació del web 2.0 i les tecnologies mòbils com a eines per a la interacció entre l’administració i la ciutadania. – quins continguts s’ofereixen. – si els continguts s’elaboren –o no- a partir de criteris periodístics. Les conclusions indiquen que la implantació generalitzada de les Tic’s i el desenvolupament del web 2.0 no han estat suficients per generar millores en la informació i els recursos que les administracions públiques locals posen a disposició de la ciutadania per promoure’n la participació i la interacció. La utilització d’Internet no ha servit per millorar els continguts sinó que s’ha mantingut el mateix criteri a l’hora d’elaborar les notícies: informacions en positiu i al servei dels càrrecs electes. No al servei de la ciutadania ni de la institució que representen. Es fa imprescindible introduir canvis en les rutines de treball i en la noció de notícia i d’informació pública, al servei de la ciutadania i no al servei d’interessos partidaris. La força innovadora de les Tic’s no es pot desvincular de la definició d’objectius i dels principis bàsics en què s’ha de fonamentar la funció de comunicar, és a dir dels principis del periodisme i de les bones pràctiques professionals.
