Per Redacció OCC InCom-UAB
Com pot sobreviure la democràcia a les noves formes de vigilància i desinformació? El somni de la internet lliure i emancipadora ha donat pas a un sistema de vigilància i manipulació que opera sense supervisió democràtica. Durant la pandèmia governs de tot el món s’han plantejat programes de biocontrol per monitorar la ciutadania per mitjà d’aplicacions i altres tecnologies digitals. El ciberespai s’ha convertit en el nou territori geoestratègic i aquells que entenguin i dominin les noves arquitectures de la informació juguen amb una clara avantatge. Això s’uneix a la creixent intoxicació de l’ecosistema informatiu per mitjà de campanyes de manipulació de conseqüències imprevisibles. Així, en paral·lel a la crisis sanitària, hem vist com s’organitzava la infodèmia.
Marta Peirano, periodista i investigadora especialitzada en la relació entre tecnologia i poder, i Peter Pomerantsev, periodista, escriptor, productor de televisió i expert en manipulació informativa, han participat l’1 de juliol a la conversa “Tecnologia, vigilància digital i desinformació”, organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), per celebrar el Dia Orwell, en format virtual. La conversa, on s’ha parlat de la desinformació com a símptoma dels nostres temps, l’ha moderat la investigadora d’ESADE en innovació digital i social Liliana Arroyo, doctora en Sociologia.
El Dia Orwell pretén reivindicar la vigència del llegat d’Orwell com a periodista i, sobretot, com a pensador crític, i actualitzar-ne el missatge a través de veus contemporànies que també lluiten contra els dogmatismes, els autoritarismes i a favor de la llibertat d’expressió.
Canvia la forma de consumir i també de pensar
En el llibre “El enemigo conoce el sistema”, del qual Marta Peirano n’és l’autora, s’explica que “la major part de les aplicacions a les que estem enganxats estan dissenyades seguint els principis del que havia sigut fins ara el disseny més addictiu”. Aquests principis es basen en la idea de l’aïllament de l’usuari, del contingut infinit i de la velocitat a la qual s’actualitza, una velocitat que permet un bucle de dopamina molt curt. Seguint a Peirano, és molt fàcil entendre que repassar titulars a Twitter o imatges a Instagram sigui molt més “dopamínic” que llegir un diari o veure un documental. A més, “això no ha afectat només a la nostra manera de consumir sinó també a la nostra manera de pensar”, afegeix la periodista.
Les notícies falses són un símptoma del disseny de les xarxes socials
Peter Pomerantsev, a “This is not propaganda”, parla de les xarxes socials com a un “minimotor” de narcisisme. Pel periodista, la persona que ha dissenyat les xarxes socials ha crescut a l’època dels realities i ja sabem que aquests tenen tendència a generar controvèrsia i a cercar la màxima atenció. Els dissenyadors han aplicat aquestes idees, que malauradament han acabat definint Facebook i Twitter.
Pomerantsev menciona els estudis que mostren la relació entre desinformació i polarització i parla del foment d’una conducta polaritzada que condueix a la desinformació. En aquest sentit, Arroyo subratlla una frase del llibre de Pomerantsev que diu: “les notícies falses són un símptoma del disseny de les xarxes socials”. És a dir, es defensa que no són la causa sinó un símptoma. L’escriptor respon comentant que “abans teníem unes fórmules molt senzilles per descriure l’espai informatiu democràtic: llibertat d’expressió i pluralitat en els mitjans”. Ara, descriu l’autor, ens trobem amb la paradoxa que aquesta 
pluralitat informativa, el que fa és polaritzar i reduir la capacitat de la societat per debatre de manera meditada sobre la realitat compartida. Abans pensàvem que més pluralitat significava més democràcia, però resulta que no és tant fàcil.
La realitat passa pels mitjans
La periodista Marta Peirano comenta que “les xarxes socials, com a plataformes, tenen uns incentius que són els que generen una gran addició a fonts d’informació que ens ofereixen una realitat diferent a cadascú de nosaltres, una realitat dissenyada algorítmicament per nosaltres”. Abans, quan hi havia dos o quatre canals de televisió, la majoria veiem els mateixos programes i se’n parlava. Era un tipus de llenguatge compartit, tot el món veia el mateix. Però ara no pots parlar d’una sèrie que altra gent també veu perquè potser no estàs al mateix episodi. Hi ha una incapacitat general de parlar d’una cosa que estàs gaudint, perquè vas dos episodis per darrera o per davant. Inclús s’ha “amputat”, remarca Peirano, el concepte popular d’identitat, la idea d’unitat com a comunitat.
I això és molt greu, argumenta. No ho sembla, però ho és, perquè la fantasia també té una finalitat en la societat. Però encara ho és més quan està relacionat amb la política, adverteix Peirano. Fa 40 anys, un polític oferia un missatge per tot el món i la ciutadania el rebia per la televisió, la ràdio… Ara, un polític, en la mateixa campanya, té milers de missatges dissenyats per persones diferents i el més important: no tot el món veu aquests missatges, però persisteix la idea de què tots veiem el mateix polític a la mateixa campanya i que, per tant, estem veient la mateixa campanya i això no és cert. Més que polarització, aclareix Peirano, vivim realitats paral·leles per com les vivim fent servir els mitjans. I això s’accentua amb la quarantena, perquè el 100% de la nostra relació amb la realitat passa pels mitjans, exposa Peirano.
No som capaços de diferenciar la propaganda de les notícies de veritat
Respecte la verificació de dades, Peirano afirma ser partidària, però una cosa que ha passat amb les notícies falses, i amb aquesta nova onada de campanyes de desinformació, és que la verificació de fets s’ha convertit en alguna cosa molt diferent. Abans els grans diaris s’asseguraven que les notícies que es publicaven fossin precises i les redaccions contrastaven dades perquè els lectors llegissin la millor informació possible. I, ara, sembla que la propaganda sempre la fan els altres: quan tu ho fas, no és propaganda. I això és un exemple del mal funcionament d’aquest ecosistema informatiu. Un ecosistema que està totalment dominat per les plataformes digitals, pels seus algoritmes i mètodes optimitzats, més pensats per generar interaccions – i dades útils per determinades empreses- que per comunicar. I, ara, adverteix Peirano, inclús els mitjans tradicionals han començat a competir en aquest sentit.
En certa manera, això ha transformat el contingut en una cosa que no es diferencia de la propaganda, explica l’especialista. Hi ha varis estudis que arriben a la conclusió que “la gent no és capaç de diferenciar la propaganda de les noticies de veritat”, conclou la periodista, qui també diu que hem d’assumir que els mitjans tradicionals porten molt temps publicant propaganda. Marta Peirano no ha deixat de creure en la verificació dels fets, però pensa que “ha de ser una cosa que els mateixos diaris facin per si mateixos, no pels altres”.
La població ha d’aprendre a reconèixer la desinformació
En aquesta direcció, la doctora en Sociologia apunta la idea que “l’existència de verificadors de fets i dels verificadors en general ha fet néixer una nova cultura de la transparència perquè els lectors o els consumidors de mitjans tradicionals o xarxes socials vulguin saber més sobre què hi ha darrera d’aquesta pretesa veritat”. Peirano creu que “la manera de reconèixer i lluitar contra la desinformació no és assenyalant a la gent què és veritat i què és fals, això els és igual, perquè ja tenen la seva veritat”.
Peter Pomerantsev explica la diferència entre el relat i les dades, els fets. El relat sempre és molt més poderós i el relat comunitari encara més, i la propaganda se n’aprofita sempre que pot. Hi ha una manera d’educar, de preparar-te de cara als mitjans, que te a veure amb entendre l’estructura que hi ha darrera. Conèixer les estructures de la propaganda i la desinformació pot ser útil, perquè et permet reconèixer la desinformació sense haver de preguntar-te si les dades són correctes.
Més verificació i més coneixement
Peter Pomerantsev forma part d’un grup que estudia com canviar la legislació sobre internet i com moderar el contingut. Afirma que “vivim en una nova censura: hi ha més informació que mai, però no entenem com es crea el nostre entorn informatiu; sense saber si algú a Internet és una persona real o un trol, què és real i què s’exagera, quines dades nostres es fan servir, perquè l’algoritme ens ensenya això i allò altre”. I això vol dir que no podem ser crítics.
La conclusió és: més verificació i més coneixement. Però cap d’aquestes coses és possible en aquest entorn. No pots conèixer una tecnologia que no saps analitzar, diu l’autor de This is not propaganda. Internet és una caixa negra. Ara no tenim ni idea d’on ve la informació i això s’ha de canviar. Amb aquests arguments, Pomerantsev acaba reclamant “un debat públic per conèixer com funcionen els algoritmes”.
Desmuntar la màquina del capitalisme de vigilància
Com a conclusió, la doctora en sociologia afirma que “hi ha un ecosistema orquestrat expressament per captar la nostra atenció, per generar caos, cada cop més fragmentats i amb menys possibilitats de debatre” i apunta la idea “d’empoderar-nos com a ciutadans davant aquesta màquina de propaganda i fer marxa enrere, o corregir el sistema, o els algoritmes, per fer-lo servir per controlar i escrutar els representants polítics en comptes de generar asimetries entre ciutadania i govern, entre informació i informació falsa”. Marta Peirano pensa que “la màquina del capitalisme de vigilància s’ha construït amb la finalitat de vigilar”. Però, segueix, aquesta no era la finalitat d’Internet. És la finalitat d’aquest tipus de plataformes. Estan dissenyades per a vigilar, per a predir coses, i, finalment, per a manipular i controlar. Per la periodista, es necessiten converses generalitzades: “qualsevol tecnologia que fomenti i permeti això seria prou revolucionària per començar a canviar conductes”.
Per la seva part, Peter Pomerantsev creu que no cal prohibir les xarxes socials, però seria convenient regular-les molt més, fer-les més transparents per saber com funcionen. “Cal un espai no gestionat amb finalitats comercials, que tingui molts avantatges i sigui útil”, diu. Parla d’un lloc amb informació fiable i comprovada; amb algoritmes que funcionin pel bé de la ciutadania i estiguin definits. Pomerantsev reivindica així “un espai nou”, però conclou que “el repte no només es crear l’espai, sinó que a més a més sigui vital emocionalment”.
Enllaç al debat (video): https://www.youtube.com/watch?v=ccUtgRJbR-o
