Per Amparo Huertas Bailén (InCom-UAB)
Arran de la crisi social, econòmica i política provocada per la pandèmia de la Covid 19, són molts els temes que sorgeixen relacionats amb la comunicació. Tot i que de cara a un estudi acurat i rigorós caldrà esperar un temps, els oferim aquí una llista de 10 qüestions l’estudi de les quals serà necessari. Evidentment, aquest és un material en construcció, però esperem que sigui útil, almenys, com un primer apunt.
1. Les audiències. Potser va ser un dels primers aspectes motiu de titular, «el confinament dispara el consum televisiu i d’internet». I, a partir d’aquí, gairebé de forma immediata es van anar acumulant a les pantalles dels usuaris un munt de propostes de consum en streaming i de «seleccions selectes», i també de missatges publicitaris anunciant «roba d’estar per casa». A l’hora d’analitzar tot això, més que parlar de l’èxit de determinades programacions, de determinats continguts informatius,… caldrà tenir molt en compte la noció d’audiències captives.
2. Les fake-news. No n’hi ha cap dubte que aquest és un problema que va molt més enllà d’aquesta pandèmia, tot i que també és cert que la situació actual reforça el consens entorn de la idea que cal trobar una solució, sobretot des de la regulació. La via de l’educació mediàtica -per exemple, que la gent sàpiga distingir les bones fonts de la resta- no és suficient. A un món on ja no n’hi ha una única veritat, tampoc no n’hi ha una única narració i, per tant, són molts els continguts i les contradiccions. Les empresses que hi ha darrera de la difusió de les fake-news han d’assumir responsabilitats. Això si, caldrà també vigilar que el control sobre les fake-news no acabi malmetent l’accés a la informació.
3. Periodisme polític. El debat de l’últim any sobre quina és la manera més correcta d’informar sobre les actuacions i declaracions de l’extrema dreta -quan aquest sector posa en qüestió valors democràtics que es creien consolidats- és evident que no s’ha resolt. A més, la retroalimentació de la comunicació política amb una comunicació mediàtica moltes vegades molt posicionada ideològicament parlant fa que la qüestió sigui encara més difícil de resoldre. L’alineació política de determinats mitjans de comunicació contribueix a la difusió d’idees racistes, xenòfobes, basades en el desconeixement,… i això ens obliga a dur a terme de manera urgent un debat profund sobre qüestions ètiques. Ens obliga, per exemple, a redefinir què és llibertat d’expressió i què es pluralisme.
4. A la ja evident prèvia precarietat laboral del sector de la comunicació se suma ara una forta onada d’ERTOS (expedients de regulació temporal d’ocupació). Les últimes dades d’Infoadex sobre inversió publicitària ja indicaven un futur dificil per sectors com la premsa. La pandèmia accelerarà aquesta crisi? És evident que aquesta crisi econòmica-laboral anirà molt més enllà de la data final del confinament. Però també cal tenir en compte que aquest és un problema general, no específic de la comunicació.
5. Desigualtats i hiperconnexió global. La hiperconnexió global permet parlar de teletraball, de teleeducació,… Són vies que es plantegen com sortida a la crisi. Es plantegen com actuacions provisionals, però és evident que també serveixen d’experimentació. Però, independentment d’això, també cal tenir present que això no es pot dur a terme de forma universal, ni transversal. No ens podem oblidar de les desigualtats a l’hora de pensar els aspectes que defineixen aquesta «cultura digital».
6. Control i tecnologia. La discussió sobre si la seguretat pot ser suficient per justificar el control o sobre si el control basat en la seguretat és una forma (fàcil) d’amagar la violència institucionalitzada ja té un llarg recorregut a l’àrea de la comunicació, sobretot des de la filosofia. Però, ara, la pandèmia del Covid-10 genera nous interrogants, també molt preocupants. Entenem que l’èxit de la mesura del confinament es deu, en gran part, a que la gent està ben conscienciada. El discurs públic fa èmfasi en la «solidaritat ciutadana», però, a una societat individualitzada com la que tenim, seria ingenu no pensar en l’efecte de la necessitat de protegir les nostres pròpies vides. Es diu que «les nostres dades salvaran vides», però es genera el dubte de si s’estan creant les condicions adients per que puguin arrelar altres ( i perilloses) mesures de control.
7. Capacitat del dispositiu tecnològic global. La recomanació de la Unió Europea de reduir la qualitat dels vídeos per tal que la xarxa pogués respondre a l’increment del nivell d’activitat digital va posar en dubte la capacitat del sistema els primers dies del confinament. Netflix i Youtube van respondre a la petició. Sembla que, des de perspectives com la que es té des dels països europeus, aquesta qüestió no és un problema, però cal pensar també en les zones geogràfiques que es queden fora.
8. Manuals de comunicació de crisi. De seguida es va evidenciar que molts dels aspectes recollits a les guies disponibles eren inútils. Aquests manuals parlaven bàsicament de situacions on les persones responsables de la comunicació podien continuar gestionant aspectes bàsics. I, amb la Covid-19, no només no es dona aquesta condició, sinó que també es fa molt difícil de preveure la seva evolució, d’anticipar-se.
9. Adaptació de les rutines de producció mediàtiques. Davant el confinament, les rutines de producció mediàtiques han quedat del tot alterades. Periodistes que treballen des de casa -mostrant al públic una porció del seu espai privat-. El rodatge de ficcions queda interromput i comencen a proliferar sèries seguint l’estètica de la comunicació mitjançant pantalles. Fonts, testimonis, científics i científiques apareixen també parlant des de casa, ja no es tracta de recollir una cita (o un “tall de veu”) arran de la presentació d’un informe, de la visita als «llocs dels fets»,… sinó que són discursos que poden estar molt més elaborats i que generen la il·lusió d’un diàleg gairebé d’igual a igual amb el o la periodista. Caldrà esperar per poder veure com afectarà tot això a les maneres de fer en un futur, i també als processos de recepció.
10. Investigació. A l’entorn acadèmic s’ha obert també un debat molt interessant. Durant les últimes setmanes han aparegut molts «call for papers» des de revistes científiques, informant de la preparació d’edicions monogràfiques sobre Covid-19. Amb terminis impossibles (realment curts), es dona l’opció de publicar investigacions d’un fet viu. És evident que només els equips que porten temps treballant qüestions properes, que tenen el coneixement teòric i metodològic adient, podran elaborar propostes series i responsables. Esperem que aquesta crisi no contribueixi a reforçar la ja malmesa credibilitat que té la investigació social (recordem, per exemple, que encara resulta necessari explicar per què una mostra, tot i ser una mostra, pot ser representativa d’un univers més ampli).
