Autora: Ana Augusto (UAB)
La Doctora en Comunicació (UB) Cristina Pulido Rodríguez està especialitzada en l’estudi de la prevenció de l’assetjament sexual a través dels mitjans de comunicació, el periodisme de qualitat enfront de les fake news i l’educació mediàtica. Actualment, és professora del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació (UAB). En la present entrevista, Pulido ens parla del fenomen de la desinformació en el context de la pandèmia covid-19. També ens explica quin ha estat el paper dels sistemes de verificació de notícies i quina és la tasca, present i futura, de l’alfabetització mediàtica en aquest entorn d’infoxicació en el que vivim.
P: És possible combatre la desinformació sense que la llibertat d’expressió quedi afectada?
R: Aquí s’ha de tenir en compte que, al llarg de la història, s’ha parlat de la llibertat d’expressió com si fos el dret que va per sobre de tot, i no és així. La llibertat d’expressió s’ha de defensar, però sempre que no estigui d’alguna manera vulnerant altres drets.
Un cas seria el dret a viure una vida digna. Si emetent informació amb llibertat d’expressió es té l’objectiu de fer mal, s’estan vulnerant altres Drets Humans d’altres persones. És a dir, la llibertat d’expressió no està per sobre dels drets de les altres persones. Així, si la llibertat d’expressió pot arribar a generar un assetjament, un dany en la salut, etcètera, no s’ha de protegir aquesta llibertat d’expressió perquè està vulnerant els altres drets.
P: Fins a quin punt creus que la societat és conscient del problema de la desinformació?
R: Sí penso que les persones són conscients de la desinformació. De fet, s’ha comentat molt, tant a les xarxes socials, mitjans de comunicació i a les converses diàries, que les persones ja no saben ni on consultar per tenir una informació realment de qualitat. Per això, tenir un periodisme de qualitat és importantíssim.
P: Creus que es pot combatre la desinformació des dels mitjans de comunicació?
R: Clar, de fet, des dels mitjans de comunicació es té un paper molt rellevant, diria que clau, per poder combatre la desinformació. Encara que en el nostre entorn des dels últims anys amb les xarxes socials s’han fragmentat les audiències, els mitjans de comunicació continuen sent referents quant a la construcció d’un discurs més articulat. En els mitjans el que és important és que dintre del tractament informatiu s’incloguin evidències científiques. A vegades, els mitjans de comunicació tenen com a fonts persones expertes que utilitzen ocurrències. Cal saber quines són aquelles fonts que garanteixen una evidència científica i un impacte social per poder combatre la desinformació.
P: Fins a on poden arribar els sistemes de verificació? Tenen limitacions?
R: Sí que hi ha limitacions, perquè quan es creen els sistemes de verificació sempre es necessita col·laboració humana. No es pot fer un sistema automàtic perquè el llenguatge humà necessita un context i el context no ho dona una màquina. Per això hi ha tres tipus de models i tots són col·laboratius: models on els usuaris envien informació als periodistes i els periodistes la contrasten; models dialògics, entre periodistes; i un tercer model, que és la inclusió de les evidències científiques (a les plataformes dels sistemes de verificació). Així, i sobretot en els models on la ciutadania pot participar obertament, es presenten més limitacions. Amb tot, hem de reconèixer que els sistemes de verificació són un avenç i que estan fent una contribució important pel que fa a identificar quines informacions són falses i no estan verificades.
P: Consideres que tots els sistemes de verificació són igual de “fiables”?
R: Sí, si els sistemes de verificació compleixen els criteris de la Xarxa Poynter (xarxa internacional de verificació de dades, que reuneix periodistes que es dediquen a la verificació amb el compromís de promoure bones pràctiques), però no tots ho fan. Hauríem de mirar un per un si compleixen aquests criteris i quines són les fonts que utilitzen per dir que una informació es falsa o verdadera. A més, hem de distingir entre els sistemes de verificació que només s’encarreguen de comprovar fets, que són la majoria, i els que s’encarreguen de verificar o no afirmacions que necessiten un contrast amb evidències científiques. Si resulta que els sistemes de verificació per comprovar això, en lloc d’anar a l’evidència científica o a les revistes internacionals, van a la persona experta que no treballa quotidianament en recerca científica no és un bon sistema de verificació. Hi ha afirmacions que necessiten un contrast científic i si no t’ho estan donant, els sistemes de verificació estan fallant. Dos exemples de verificació d’informació científica serien: Sapho Plataform, especialitzat en qüestions de gènere, i Adhayana, en educació.
P: Centrant-nos en la desinformació que té al seu rerefons una intencionalitat, quines entitats, institucions, persones…, hi ha darrere d’aquests continguts? I quines són les seves intencions?
R: En aquest cas em centraré a dir que són institucions, encara que podem trobar aquest ús malintencionat inclús per part de persones concretes a diferents institucions. L’element comú que tenen aquestes persones o institucions és que utilitzen aquest tipus de desinformació per fer mal i intoxicar l’esfera pública comuna. Són persones o institucions que no vetllen per aquest benestar comú, sinó que només es mouen per interessos particulars. La seva acció, en aquest sentit, perjudica greument tant la part democràtica de l’esfera pública com la salut. L’ús de la informació amb aquesta mala intenció pot provocar la mort de persones. A vegades es pensa que perquè no és una arma de foc (la desinformació) no passa res, però l’impacte pot ser tan perjudicial com un altre. Per tant, caldria tenir-ho en compte per prendre les mesures corresponents.
P: Creus que és necessari aplicar la perspectiva de gènere en la lluita contra la desinformació?
R: Evidentment, de fet, fa poc va sortir l’informe La bretxa de la veritat / (Des) informades en línia (2021), de l’ONG Plan Internacional, on es va demostrar com la desinformació afectava més les nenes i tenia uns danys molt negatius. Òbviament, no fa mal només a les nenes sinó a tota la infància, però a les nenes particularment. Llavors és important que, en aquest treball conjunt per superar la desinformació, la perspectiva de gènere estigui inclosa perquè acaba afectant més al col·lectiu de les dones.
P: Segons els teus treballs, quin tipus de desinformació s’ha generat al voltant de la Covid-19?
R: La major quantitat de desinformació que s’ha produït ha tingut a veure amb el moviment negacionista del virus. El pitjor que podem trobar en la societat és voler negar la validesa d’una evidència científica, perquè si com a humanitat no ens posem d’acord amb el fet que les evidències científiques són el que ens ajuda a avançar per superar problemes de salut, inclusió, etcètera…, creem un entorn que es converteix en una selva. En canvi, la ciència el que ens aporta és avenç i democràcia. Així, dintre de tota la desinformació sobre la covid que s’ha generat, el més dolent han estat aquests discursos que neguen el valor o la validesa de la ciència.
P: Per què creus que el discurs antivacunes ha tingut tanta facilitat per circular?
R: Primer de tot, perquè se li ha donat massa “bombo” i, segon, perquè existeixen circuits de xarxes privades, com els grups de WhatsApp, on s’ha donat més validesa al “jo crec” que no pas a les evidències científiques.
Amb tot, si ens posem a mirar les dades, a l’estudi COVID-19 infodemia: Més retuits per a la informació amb base científica sobre el coronavirus que per a la informació falsa, que hem realitzat amb companyes i companys de la Universitat de Deusto i de la Universitat Rovira i Virgili, vam trobar que la ciutadania, en general, retuitejava més les evidències científiques que no pas els discursos negacionistes. Això és una mica l’esperança, que encara que els discursos negacionistes facin molt soroll, hi ha moltes persones contribuint a la superació de la desinformació compartint evidències científiques.
P: Creus que els mitjans de comunicació han contribuït a fer que circuli la desinformació sobre la Covid-19?
R: Depèn de com s’hagi fet el tractament informatiu a l’hora d’explicar les informacions relatives a la Covid-19. Si quan s’explica una informació, s’explica amb un to d’alarma i com un discurs sensacionalista, centrant l’atenció en frases com “perquè ha fallat la vacuna?”, llavors sí que es contribueix a la desinformació. En canvi, si s’expliquen els fets tenint en compte el mètode científic, llavors és una altra cosa. Així, jo no diria tant que els mitjans de comunicació contribueixen a la desinformació, sinó que el que contribueix o no seria el tractament informatiu d’un programa o contingut determinat.
P: Quin paper penses que han tingut els sistemes de verificació en relació amb la desinformació al voltant de la Covid-19?
R: Els sistemes de verificació, els que ho han fet molt bé, han estat importantíssims i han ajudat molt a les persones a resoldre els dubtes que tenien i, per tant, han contribuït a resoldre les informacions falses al voltant de les vacunes. I és que tots aquests sistemes que mostren arguments, dades, etcètera són els que convencen més perquè no amaguen les fonts sinó que les mostren i això genera més confiança a la ciutadania.
P: Creus que l’educació mediàtica pot ser útil per combatre la desinformació?
R: No és que ho cregui, és que ho és. No perquè ho digui jo, sinó perquè hi ha evidències científiques que garanteixen que l’educació mediàtica contribueix la superació de la desinformació. De fet, tenim l’Informe Contra la desinformació: estratègies i eines, fet des del Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB juntament amb RTVE, on s’explica com des de l’educació mediàtica es pot contribuir a la superació de la desinformació. Aquest document indica que és clau que les persones de totes les edats es formin en educació mediàtica per ser molt més autònomes davant l’ecosistema que tenim, que, per una part, està intoxicat amb aquesta desinformació però alhora també ens dona accés a les evidències científiques i a la informació de qualitat si sabem buscar on estan aquestes fonts.
P: Fins a quin punt creus que la societat està interessada a adquirir competències mediàtiques?
R: Doncs trobem que, en general, les persones ho van fent informalment. Sobretot amb el fet de plantejar-se quan els hi arriba un missatge la qüestió de: “això és vertader o fals?”. Sí que considero que hi ha un interès, però ha d’haver-hi més i em refereixo a un compromís per part de les institucions per oferir aquesta formació (en competències mediàtiques) de forma universal, transversal, gratuïta, etcètera. Sí que veiem alguns projectes, però no estan promoguts de la forma que es necessitaria. El que cal és connectar aquest aprenentatge informal amb els aprenentatges que sabem que són més sòlids dintre de l’educació mediàtica.
