Per Amparo Huertas Bailén
Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya i, des de molts altres espais, ja fa molts anys que es treballa amb l’objectiu d’aconseguir bones cobertures periodístiques sobre els processos migratoris. Per exemple, l’any 2002, Quaderns del CAC va publicar el monogràfic Mitjans de comunicació i immigració i, entre les guies i recomanacions disponibles, el tema de la diversitat cultural sempre està present. Per tant, cal preguntar-se: què és el que s’està fent malament? Que no estem fent i s’hauria de fer?
El 9 de maig del 2019, el Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya va reunir un grup de persones actives i molt implicades amb aquesta qüestió. Isidre Ramos, d’aquest Grup de Treball, va debatre amb Maria Manyosa, periodista i comunicadora de l’Observatori del Discurs Discriminatori als Mitjans; Fatou Faye Secka, presidenta de l’associació EQUIS-MGF (Equip de sensibilització sobre la mutilació genital femenina) i Paco Martín, periodista i membre de l’associació Darna, que treballa al Raval (Barcelona) al voltant de la interculturalitat. El títol del debat era: “Rumors, discurs de l’odi i xenofòbia als mitjans de comunicació”
Es va fer un repàs de totes les qüestions que son bàsiques per aconseguir un bon tractament periodístic de la migració, moltes d’elles aplicables a altres àmbits i, fins i tot, de caràcter general. Es va parlar del problema de la invisibilitat i de la normalització de la pèrdua dels drets per part de determinats col·lectius, la necessitat de contextualitzar la informació, la reproducció dels atestats policials com a mala pràctica,… Maria Manyosa, aprofitant la feina que s’està fent a l’Observatori del Discurs Discriminatori als Mitjans, va exposar un llistat d’idees, ben complet, ben explicat i amb bones il·lustracions.
La importància de les paraules
La importància de les paraules va ser una idea recurrent. És veritat que la llista de paraules que s’han anat qüestionant , i eliminat el seu ús, és ja llarga. Tots recordem les critiques a mots com “il·legal” o “allau”, i la dificultat que suposa intentar aturar el seu ús quan el comportament del periodisme és altament mimètic. A vegades aquestes discussions demanen coneixements sobre el dret penal i a vegades entren en contradicció amb aquest. Estem pensant, per exemple, en la discussió que també s’ha donat sobre la pertinència de diferenciar entre migrant i refugitat.
No obstant, tot i que aquesta discussió és imprescindible, cal tenir més present com les etiquetes generen empremtes pejoratives gairebé inesborrables i estigmatitzen la població migrant. Fatou Faye Secke, a Europa des de fa ja més de 45 anys i «molt orgullosa» de la seva negritud, per il·lustrar aquesta idea va explicar que: “quan es veu a una família a l’aeroport rodejada de maletes, sempre es pensa que l’objectiu del viatge és la mutilació de les més joves”.
És evident que l’activitat dels mitjans de comunicació incideix directament sobre la vida de la ciutadania i els i les periodistes han de ser molt conscients de que allò que s’escriu pot fer mal a les persones sobre les quals es parla, va dir Isidre Ramos. Paco Martín va anar més enllà i va insistir en com els mitjans generen una percepció falsa de la realitat i els obstacles que apareixen quan es vol canviar aquestes impressions.
Però, a aquesta crònica, volem subratllar també aquelles idees que ens vam semblar més innovadores o que, al menys, apunten cap a indrets menys explorats.
Sobre les fonts d’informació
Històricament, i de manera encertada, s’ha defensat la necessitat de “donar-lis veu” a les persones migrants. Però, aquesta ja no és una bona expressió, perquè no es tracta de fer un favor a ningú. Cal tenir en compte que les persones amb arrels migrants que viuen a Europa des de fa temps ja no són migrants, que tenen veu pròpia i que tenen el dret a expressar-se.
Però com fer que aquestes veus apareguin de forma normalitzada? Paco Martín ho té molt clar: “Cal més color a les redaccions”. Apostar per redaccions diverses és un repte evident. Però és una fita que implica alhora afrontar altre lluita, la d’aconseguir que les línies editorials defugin de l’espectacle i del sensacionalisme – i de la tendència a mostrar estètiques no massa dissidents-.
Sobre aquesta qüestió, Marta Manyosa va fer un altre apunt interessant: «cal desconfiar de les fonts oficials». És evident que aquestes també tenen els seus interessos.
Sobre la formació universitària dels i de les periodistes
A la conversa, va sortir amb certa freqüència la pregunta: «per què no n’hi ha una formació especialitzada en comunicació i interculturalitat a les facultats de comunicació?». Mentre la qüestió del gènere -especialment amb perspectiva feminista- està sent cada vegada més visible entre les preocupacions docents, no sembla que la interculturalitat estigui rebent molta atenció. Va tornar a sortir el debat sobre si és possible treballar la interculturalitat com a especialització o si no seria millor considerar-ho com a categoria transversal, un debat que també ha viscut la perspectiva de gènere. Però el cert és que els estudis de Grau tendeixen, cada vegada més, a coneixements més generals i, en gran part, definits per les necessitats d’un mercat recolzat sobre principis capitalistes.
Les mentalitats
El món de la comunicació és només una part de la societat, i amb els seus propis interessos. És cert que cal mantenir activa la critica sobre la pràctica periodística, però alhora cal aprendre a veure l’altra persona com un altre “jo”, va emfatitzar Fatou Faye Secke. “La persona migrant no ha d’estar tota l’estona justificant-se a si mateixa”, va aclarir Fatoy Fye.
L’explicació de que gran part de les «noticies falses» tinguin com a protagonista la migració o de que determinats prejudicis siguin tan difícils d’eliminar, està en la cultura que tenim arrelada, colonialista i, fins i tot, nostàlgica d’etapes imperialistes. Paco Martín va parlar de “morofobia”, defensant aquest concepte envers la noció d’islamofòbia.
Esperança i més autocritica
Tothom va estar d’acord en acabar els seus discursos amb assumir una mirada optimista, esperançadora. Maria Manyosa va destacar projectes innovadors adreçats a lluitar contra la desinformació, com Verificat – que, segons s’explica al seu web, «ajuda a comprovar la veracitat de la informació que circula per la xarxa»- o Posa’t a prova, un test per descobrir la capacitat de detectar els discursos discriminatoris als mitjans. Fatou Faye Secka va fer èmfasi en el poder de l’activisme i del moviment social per transformar la societat i Paco Martin, a partir de la seva experiència a l’associació Darna, observa com el treball directe pot millorar la convivència.
Per nosaltres també és molt positiu estar oberts a l’autocrítica constant. “Rumors, discurs de l’odi i xenofòbia als mitjans de comunicació” era el títol de la trobada i Manyosa va comentar que, a media.cat, han optat per parlar de “discurs discriminatori”, atès que resulta molt difícil avaluar el nivell d’odi o veure fins a quin punt un discurs pot arribar a desencadenar violència. Però, a més a més, una de les persones assistents, llegint la descripció del debat (“El paper dels mitjans de comunicació en la difusió d’estereotips, la construcció dels rumors i la seva extensió, la semàntica del discurs discriminatori i la invisibilitat de les noves cultures”) va detectar altre problema. Ho endevinen? (“noves cultures”).
