Per Redacció OCC InCom-UAB
En el marc de la 20è edició del festival DocsBarcelona, Clúster Audiovisual de Catalunya ha organitzat la taula rodona “La indústria del documental a Catalunya” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per analitzar les claus del futur del documental i de la indústria del documental a Catalunya que els experts de gran prestigi dibuixen amb poc optimisme i amb falta d’estratègia.
Paco Escribano, director de Minoria Absoluta que ha moderat la taula rodona, obre el debat comentant que “si el documental fos una religió, hi hauria la representació d’uns grans apòstols que han fet molt pel documental a Catalunya” i llança una pregunta als ponents de la taula sobre l’estat del documental al nostre país: la indústria del documental! o la indústria de documental? El signe és d’admiració o de pregunta? Ens n’hem de n’orgulli o s’està qüestionant la indústria del documental? En aquesta línia el productor amb dilatada trajectòria Tono Folguera, de Lastor Media, és molt crític i confessa que “no ha trobat la fórmula per ser optimista, la indústria del documental està tocada i en perill d’extinció”. Comenta que “el documental com a indústria gairebé ha desaparegut, les empreses amb certes estructures han canviat el tipus de producció i les productores petites estem migrant cap a la ficció” i apunta que “s’han de buscar solucions imaginatives per seguir fent documentals de qualitat”.
En la seva intervenció Jordi Balló, professor de la Universitat Pompeu Fabra, productor cinematogràfic i gestor cultural, apunta la importància de posar de manifest quin valor industrial té l’autoria cinematogràfica i com el valor artístic d’una obra, si se sap canalitzar, té resultats industrials. En aquest sentit assenyala que la crítica i els prescriptors internacionals s’han interessat pels documentals catalans. Així mateix recorda que quan va aparèixer el documental, la ficció estava en regressió i com a fites més rellevants dels darrers 20 anys en la producció, distribució i exhibició de documentals a Catalunya valora el caràcter intergeneracional dels productors ja que diferents generacions han debutat al mateix temps.
En aquesta línia, la directora, guionista i productora audiovisual a Kinògraf, Neus Ballús, explica la seva experiència i el seu creixement en el moment en què s’omplien sales de cinema i es descobria un llenguatge documental diferent amb tot el suport de la televisió pública catalana. Destaca que “aquest espai d’experimentació dins de la televisió va ser clau” i admet “que no entén la seva carrera sense el recolzament de la televisió pública”. El panorama ara ha canviat i coincideix amb Tono Folguera afirmant que “tant els directors com productors fan un gir cap a la ficció perquè és on troben més opcions de finançament i de producció” i constata que “en el documental no troben una font fàcil de finançament”. Així mateix també ha remarcat el complicat paper de la dona en la creació de documentals i que el salt en la indústria és més difícil i constata que, en els últims quatre anys, només un 18% dels documentals catalans han estat dirigits per dones. Ballús analitza la situació com a “preocupant tenint en compte que a les facultats d’audiovisuals un 65% dels estudiants són noies”.
En la taula rodona “La indústria del documental a Catalunya”, Joan González, director del festival DocsBarcelona, reclama una estratègia per la viabilitat del futur del documental a Catalunya i assenta que “som més fills del voluntarisme que de l’estratègia”. Remarca que al no tenir estratègia en moments complicats es pateix i constata que “no som lobbie, som invisibles i aquest és el principal problema”. González considera que “es necessiten dades i estudis a més de crear un Think Tank i un Film Institute i no pensar que tot ha de passar per televisió pública”. El director de DocsBarcelona ha manifestat que “tot el sector cultural hauria de marcar-se uns objectius i lluitar perquè el 2% del pressupost es destini a cultura”. En aquesta línia, el prestigiós consultor internacional de documentals Tue Steen Müller ha afirmat que “es necessiten fons públics per donar suport al documental entès com a forma d’art”.
Miquel Garcia, cap de Nous Formats i Documentals de TV3, afirma que “el documental és un producte molt rendible, potser el més que tenim en la graella”. En termes econòmics, Blanca Piulats de l’Institut Català de les Empreses Culturals, ha detallat les subvencions per realitzar documentals emesos per televisió i ha comentat que el pressupost de l’ICEC a la producció de documentals és d’un 7% anual.
Amb un panorama poc esperançador per la indústria del documental a Catalunya i amb la voluntat de crear una estratègia i marcar uns objectius s’ha clausurat la taula rodona “La indústria del documental a Catalunya” a la sala Mirador del CCCB plena de gom a gom.
