Per Redacció OCC InCom-UAB
La llibertat de premsa i el periodisme responsable han estat els eixos centrals del programa del IV Simposi sobre la Llibertat de Premsa, celebrat els dies 2 i 3 de maig a l’edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida. Les ponències han convidat a reflexionar sobre el tractament informatiu davant la diversitat (LGBTI, immigració, religions) i les víctimes (tragèdies, violència de gènere, infància), a més de la responsabilitat del periodista davant el conflicte. Noms destacats de la comunicació i la universitat han compartit els seus coneixements i recomanacions en aquesta quarta edició del Simposi que organitzen la Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Universitat de Lleida.
Enguany el tret de sortida l’han donat tres tallers dedicats al periodisme responsable. El primer, moderat la professora de la Universitat Oberta de Catalunya Núria Ferran, ha estat dedicat a la diversitat i els col·lectius desafavorits; el segon, moderat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Xavier Ramon, s’ha centrat en el tractament informatiu de les víctimes, i el tercer taller, moderat pel professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Ezequiel Ramon, ha abordat la qüestió del periodisme i els conflictes.
La Conferència inaugural ha anat a càrrec del periodista a TV3 i membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya Carles Prats. Presentat per la periodista del diari Segre Lorena Metaute, Prats ha subratllat els efectes de la precarietat laboral dels mitjans en la qualitat democràtica.
El segon dia del simposi ha consistit en tres taules rodones. La primera ha estat dedicada al periodisme responsable davant la diversitat, i s’ha posat el focus en el tractament informatiu sobre LGBTI, la immigració i la diversitat religiosa. La segona taula ha estat dedicada al periodisme i les víctimes, en especial pel que fa al tractament dels infants i de la violència masclista. A la tercera taula s’ha abordat la qüestió del periodisme i els conflictes, posant èmfasi en el discurs dels mitjans i el seu grau d’implicació en aquests.
Taula 1. El periodisme responsable davant la diversitat
Text d’Alba Moli Santamarta (Estudiant de Comunicació i Periodisme Audiovisuals; Universitat de Lleida)
La diversitat social és, encara, un dels elements que més posen a prova el periodisme i la seva capacitat a l’hora de reflectir-la. La jornada del 3 de maig del IV Simposi de la Llibertat de Premsa arrancava amb la taula rodona presentada per David Velasco, director del grup COPE a Lleida i Tarragona, el qual introduïa tres temàtiques relacionades amb la diversitat: el tractament de la comunitat LGBTI, la immigració i el racisme i la llibertat religiosa.
Esq. a dreta: David Velasco, Jose Peñín, Adolfo Carratalá i Laura Fanals. Autora: Montse Palau (Col·legi de Periodistes de Catalunya – Lleida).
Adolfo Carratalá, professor de la Universitat de València, va dur a terme una aproximació al discurs periodístic sobre les realitats viscudes de gais, lesbianes, bisexuals, intersexuals i transsexuals, amb la intenció de posar sobre la taula els desafiaments pendents en la cobertura d’aquestes sexualitats. “El discurs ha millorat des de fa uns anys, però encara hi ha reptes a superar”, advertia Carratalá, que seguidament citava a Albertini (2012): ‘Al llarg del temps l’homosexualitat ha tingut tres tractaments mediàtics: el silenci, la condemna i la burla’.
Actualment, assenyalava el docent, es segueix invisibilitzant la minoria tractant-la amb eufemismes i estereotips, sent així un reflex de l’homofòbia liberal, és dir, que la societat només sembla respectar les diverses sexualitats mentre aquestes no es facin patents a l’ull públic. Així doncs, tot i que gran part del periodisme ha col·laborat per visibilitzar el col·lectiu i dedicar-li més temps i continguts, Carratalá matisava que la forma i el llenguatge encara deixen molt que desitjar; encara són lluny d’una visibilitat correcta i absoluta.
Sobre la necessitat d’aplicar un periodisme ètic -que no només correcte- en parlava Jose Peñín, responsable de SOS RACISME, una organització que “lluita per erradicar el racisme en totes les seves versions i de forma transversal”. Ficava com exemple els atemptats de Barcelona i Cambrils, on el tractament mediàtic va ser curós, correcte, amb una important contenció del discurs islamòfob que no promogués prejudicis sobre aquesta comunitat.
Peñín destacava la necessitat d’aplicar l’ètica a l’hora de redactar les notícies i proposava transformar les redaccions, construir ponts entre majories i minories, i potenciar un consum crític dels mitjans, perquè al final, si la societat vol aprendre a informar i entendre correctament, no només s’ha de parlar més sobre la immigració, sinó també del racisme latent que condiciona la perspectiva de la població.
La temàtica presentada per la periodista Laura Fanals, la llibertat religiosa, aprofitava el rebuf de l’anterior. “Els mitjans han de parlar de la religió perquè també és un tema vigent (…). Gairebé la meitat dels catalans afirmen ser creients”, explicava la gironina. Continuava dient que, tot i haver-hi dotze religions amb centres de culte a Catalunya, la visibilitat als mitjans és molt escassa, i la que hi ha es limita a tractar aspectes folklòrics, com les festes religioses, o polèmics (“permetem el burka?”).
Tot i així, Fanals aclaria les diverses dificultats dels periodistes a l’hora d’aconseguir la informació i posar-se en contacte amb els afectats, i concloïa que la solució recau especialment en que els periodistes es conscienciïn de la importància d’una correcta comprensió i difusió de la situació de diversitat religiosa a Catalunya.
En general, totes tres ponències coincidien en punts claus: la invisibilització dels col·lectius o comunitats en els mitjans, la banalització i/o estigmatització, i la lluita constant contra els estereotips i l’espectacularització. Alhora, estaven d’acord en que, durant els darrers anys, el discurs periodístic ha millorat en certs aspectes en el tractament de la diversitat. Per tant, per seguir en aquesta direcció, concloïen, és una exigència promoure un periodisme ètic, responsable i transformador.
Taula 2. El periodisme davant les víctimes
Text de Kateryna Lyabaj (Estudiant de Comunicació i Periodisme Audiovisuals; Universitat de Lleida)
Els mitjans no sempre estan a l’altura de la responsabilitat que tenen, i justament d’aquest problema es va parlar a la segona sessió plenària del IV Simposi, a la taula ‘El periodisme responsable davant les víctimes’.
Esq. a dreta: Xavier Manau, Ma. Jesús Larios, Ana Bernal i Xan Codesido. Autora: Montse Palau (Col·legi de Periodistes de Catalunya – Lleida).
El periodisme, com tota professió que afecta la societat, té una responsabilitat envers les persones que converteix en notícia. Té el poder de destruir una vida o de marcar-la per sempre a ulls dels seus semblants. El problema és que els mitjans no sempre estan a l’altura d’aquesta responsabilitat, i justament d’aquest problema es va parlar a la segona sessió plenària del IV Simposi sobre la Llibertat de Premsa de Lleida.
La presentació “El periodisme davant les víctimes”, moderada per Xavier Manau, responsable de l’edició digital del diari La Mañana, va arrancar amb Maria Jesús Larios, adjunta al Síndic de Greuges per a la protecció dels infants i els adolescents. La ponent va esmentar les diferents lleis que existeixen, tant en l’àmbit local com mundial, per a la protecció de la intimitat i l’honor dels infants. Però fins i tot tractant-se d’un sector de la població tan protegit, a vegades no es compleixen aquestes normatives o es busquen punts morts al seu voltant. Larios va posar exemples — com el de l’estigma cap als centres de protecció de menors immigrants no acompanyants, el cas de Nadia o el de pederàstia a Castelldans — que, de maneres diferents, van rebre un tractament mediàtic que des del Síndic consideren poc responsable.
Segons Maria Jesús Larios, aquests casos posen de relleu la insuficiència dels mecanismes d’autoregulació del periodisme. Per això, ha reivindicat que no es pot deixar tota la supervisió als mitjans mateixos, ni deixar “les imatges dels menors en mans dels adults”, sinó que s’ha de dotar a les institucions de nous instruments de protecció.
El segon dels ponents ens va visitar des del Col·legi de periodistes de Galícia. Xan Codesido n’és el vocal, a més de redactor dels Servizos Informativos de TVG. El seu tema de presentació era la importància de l’empatia del periodista vers les víctimes d’incidents mediàtics, vers els seus familiars i fins i tot cap als acusats.
Codesido va posar una sèrie d’exemples de tracte incorrecte, de transgressions i de falta de respecte per part dels periodistes i els mitjans pels quals treballen. Casos com el de Diana Quer, el dels Basterra i semblants on es van publicar detalls escabrosos sobre les víctimes i el seu entorn que no tenien res a veure amb el cas, però, sobretot, notícies basades en rumors sense contrastar. Fins al punt que el Col·legi de Periodistes de Galícia va emetre comunicats recordant l’obligació de contrastar la informació publicada, per la qual van rebre crítiques des d’altres mitjans.
Però, com a cas contrari, en Xan Codesido també va parlar de la cobertura de l’accident del tren Alvia el 2013, que va ser molt més correcta i respectuosa. La seva teoria, deia, és que va ser un succés que va afectar moltíssim a tota la població, en ser una tragèdia de tals proporcions que fins i tot els periodistes van ser tocats molt de prop. Això va provocar que realment consideressin la manera de presentar la informació, que fossin molt més respectuosos i sensibles. Hi havia més empatia entre els professionals, que en aquest cas van pensar realment com voldrien que tractessin el seu propi dol. Això planteja la qüestió de com important és l’empatia i la implicació emocional per a l’exercici d’un periodisme ètic i responsable.
Per últim, Ana Bernal-Triviño, professora de la UOC i periodista del diari El Público, ens va parlar de la violència masclista i del dany que un tractament incorrecte per part dels mitjans fa a les víctimes d’aquests casos. Va exposar la importància d’entendre que el patriarcat és un sistema i que cap cas de violència és aïllat. Tot i això, hi ha molts periodistes que tracten amb recel el moviment feminista, encara que els drets de les dones són drets humans.
A la seva roda d’exemples l’Ana Bernal- Triviño va aprofitar per llistar una sèrie d’actituds perpetrades pels mitjans de comunicació que s’haurien de corregir. Alguns són: culpabilitzar la víctima, romantitzar l’agressió, publicar enquestes d’opinió a les xarxes sobre qui guanyarà els casos judicials, utilitzar fonts irrellevants (com els veïns), o convertir l’autodefensa en un delicte, entre altres. Segons ella, són maneres d’enfocar aquests casos que no fan cap bé a la representació del problema i que s’haurien de regular per sensibilitzar, prevenir i promoure un sentiment de respecte i comprensió.
Tots tres ponents van coincidir al final del torn de preguntes en què, tot i que la responsabilitat envers les víctimes és una prioritat de millora en el món periodístic, les condicions de la professió, cada vegada més precàries, no faciliten l’evolució del sector i són les que, moltes vegades, resulten culpables d’aquest comportament tan poc professional.
Taula 3. La responsabilitat del periodista davant el conflicte
Text de José Blanch Lombarte (Estudiant de Comunicació i Periodisme Audiovisuals; Universitat de Lleida)
L’última de les taules rodones del IV Simposi de Llibertat de Premsa va estar dedicada a la responsabilitat del periodista davant el conflicte. Es van tractar temes com el discurs que fan els mitjans de comunicació, el seu grau d’implicació i la seva responsabilitat tant per acció com per omissió.
Esq. a dreta: Ramon Lobo, Rosa Ma. Calaf i Xavier Giró. Autora: Montse Palau (Col·legi de Periodistes de Catalunya – Lleida).
Moderada i introduïda per Rosa María Calaf, va comptar amb la intervenció de Xavier Giró, codirector del Mestratge en Comunicació de Conflictes Armats, Pau i Moviments Socials, i Ramón Lobo, reconegut periodista de conflictes internacionals com ara l’última Guerra dels Balcans o el tsunami d’Haití.
En primer lloc, per tal d’introduir l’acte, Calaf va parlar de la llibertat d’expressió. Fent especial èmfasi en la situació actual i el fet que encara siguin necessàries aquestes jornades de reivindicació de llibertat de premsa. Com ella deia, “en aquests temps, no hauria de fer falta parlar d’ella”, referint-se a la llibertat.
Xavier Giró va iniciar el seu discurs explicant les característiques del conflicte des de la vesant periodística. Així doncs, va introduir les diferents perspectives per analitzar un conflicte. Segons ell, el discurs periodístic pot ocupar-se dels protagonistes del conflicte, de les causes, l’estructura i l’evolució. En totes aquestes fases, la feina dels periodistes, acaba tenint alguna incidència en la possible resolució del conflicte. Segons el tractament que es fa d’aquests aspectes, pot influenciar la resolució del conflicte, apropant-se o allunyant-se del més just o correcte. Per tant, argumenta que hem de qüestionar-nos el què diem, ja que segons això podem demonitzar o glorificar a una de les parts del conflicte i, en conseqüència, determinar el què pensa la gent envers la situació. D’aquesta forma, Giró es pregunta: “¿Cap a on els guiem?”.
D’altra banda, Ramón Lobo va reflexionar sobre l’evolució tecnològica a l’ofici des dels seus inicis com a periodista fins ara. En aquest sentit, va parlar del nou periodisme on-line que fusiona fotografies, vídeos i gràfics. Una qualitat que ha valorat de forma positiva anomenant-lo inclús com “El gran periodisme”. Aquell que aporta noves formes d’entendre la realitat, més plural, útil i interessant per la societat. No obstant això, Rosa Ma Calaf ha criticat l’actitud de les empreses periodístiques pel fet d’encarregar tota aquesta feina a un mateix periodista amb pressió, exigint-li polivalència i immediatesa.
Un dels altres temes tractats ha estat la proximitat a l’hora de narrar un conflicte. Lobo, a través de la seva experiència i amb anècdotes i curiositats viscudes a Bòsnia i Sèrbia, va explicar la importància de la proximitat a les fonts, ja no física, sinó també mental i psicològica, per tal que es generi un espai de confiança i puguem sentir millor el que diu. “És bo sentir emoció. La gent, en veure-ho, s’obre molt més i surten millors coses”, afegia Ramón Lobo. En contraposició, s’ha criticat que els llocs des d’on es fan les notícies a la televisió cada cop semblen escenaris més artificials.
En última instància, un dels temes més comentats va ser la responsabilitat del periodista i la seva capacitat per canviar el món. D’aquesta forma, Lobo ha sentenciat: “jo no aspiro a canviar al món, perquè no és el meu treball; jo aspiro a informar a la societat, que és ella qui ha de canviar el món”. En canvi, Giró diu que: “El periodista permet que la gent prengui unes decisions o unes altres. Sí canvia el món, perquè l’afecta, cal assumir-ho. Vulguem o no”. Per concloure, tal com ha afegit Calaf, per ella l’objectiu és “fer-se un mateix moltes preguntes i provocar en el que ens rep que també se’n faci moltes i busqui trobar les respostes. I si podem ajudar, doncs millor”.
La clausura del IV Simposi de Llibertat de Premsa ha anat a càrrec del periodista i coordinador d’investigació del diari digital Crónica Global, Carlos Quílez. L’expert ha alertat que la velocitat de la xarxa requereix prendre distància alhora de publicar determinades informacions, i ha aconsellat als estudiants la importància d’una bona formació. Per quart any consecutiu, el simposi ha aplegat periodistes, docents i estudiants per reflexionar i treballar conjuntament en favor de la llibertat de premsa.
Enllaços relacionats
Portal de la Comunicació. El deteriorament de la llibertat de premsa i del dret a la informació. II Simposi sobre llibertat de premsa. Lleida, 3 i 4 de maig de 2016.
CABELLO, M. (03/05/2018). “Simposi sobre Llibertat de Premsa: ‘El periodisme responsable requereix temps i diners’”. Lleida.com.
Twitter. #LlibertatPremsa
Twitter. Col·legi de Periodistes de Catalunya
