Envoltat de companys i companyes de professió i amb un clima cordial i distès, el periodista Juan Cal, exdirector del diari Segre, va presentar el seu llibre “Els millors anys. La meva vida en el periodisme 1982-2020” (Pagès Editors), on l’autor explica la seva visió personal i, amb una mirada crítica, reflexiona sobre els canvis que el periodisme ha experimentat els últims 40 anys.
L’acte va ser el passat 17 de gener al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Núria de José, vicepresidenta del Col·legi, confessa ser una “groupie” de l’obra literària de Juan Cal, a qui admira i considera un referent professional. Ella va ser la persona encarregada de dialogar amb l’autor a aquesta presentació.
Morros: “Un llibre per conèixer el periodisme del nostre país en els últims 40 anys”.
Per a Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, aquest “és un llibre de memòries”. Juan Cal va participar de l’inici d’un projecte nou, amb totes les dificultats que això representa, especialment econòmiques, va destacar Morros. El periodista va viure el procés de creació del diari Segre i de l’edició en català.
“El llibre està escrit de forma acurada amb moltes anècdotes, amb una capacitat de descripció excel·lent de tot allò que ha anat passant aquests 40 anys”, diu Morros, qui va voler llegir en veu alta aquest fragment: “M’he pogut equivocar unes quantes vegades però mai d’una manera deliberada i sempre amb la convicció que la tasca que es fa amb un periòdic implica tal grau de responsabilitat i tal efecte sobre la vida de la gent que, a més del valor d’afrontar-se a decisions que incomoden al poder, la virtut més important és la prudència”.
Morros recomana la lectura d’aquest llibre perquè “la seva manera d’escriure fa que participem en tot allò que ha hagut de decidir: en la presa de decisions col·lectives o individuals, en algunes de les notícies que han marcat la vida d’aquests 40 anys de Lleida ciutat, de Lleida comarques i també del país, així com els canvis socials, els canvis polítics, els canvis econòmics i de la relació entre els periodistes i els polítics, de la relació entre els periodistes i també amb els companys de feina”.
Però són molts els detalls que han cridat l’atenció a Joan Maria Morros. Detalls que no són gens superflus, com la frase: “En cas de dubte, periodisme” o la recomanació de la pel·lícula “El Cuarto Poder” (1952, Richard Brooks).
Què queda del perfil bohemi?
A l’inici de la participació de Juan Cal a l’acte de presentació, Núria de José va remarcar que, al llibre, es defineix als periodistes com “un híbrid de professionals liberals i de bohemis” i la periodista li demana si aquesta condició de bohèmia roman. Per Juan Cal, aquesta “és una professió que al llarg dels anys ha tendit a ser una professió proletària i mal retribuïda, tot i que el periodista, per diferents raons, ha tendit a creure’s formar part de l’elit dels escriptors”. “Els millors anys, del 1980 al 2000, quan la indústria de la informació va generar molts diners i pot pagar sous bons, la professió va abandonar aquesta posició més proletària per una mirada amb més benestar econòmic però, sense adornar-se’n, això ha significat una renúncia a una certa capacitat de llibertat, de decidir per si mateix què volia publicar i què no volia publicar”, reflexiona.
L’arribada d’Internet i el desconcert
Juan Cal és molt crític amb la reacció que va tenir la indústria davant l’aparició de les noves tecnologies: “Mentre que a finals del 70 i principis dels 80 els editors i periodistes tenien molt clar quin era el paper de les noves tecnologies en l’elaboració dels nous models de diaris, als anys 90 aquesta perspicàcia no hi va ser. I, per tant, l’oportunitat de liderar la transmissió de la informació a través d’un nou ecosistema informatiu com era Internet es va abandonar i no se li va donar importància. Van perdre l’oportunitat de ser al capdavant d’aquest procés de transformació cap una nova plataforma. Sempre es mirava com un enemic i no se sabia com es podria treure profit. Els responsables editorials no van ser capaços d’imaginar solucions equiparables a les del paper”.
Fer periodisme no és fàcil
Juan Cal no es considera cap profeta, però la seva experiència li dona valor a la seva opinió. El periodista pensa que quanta més confusió hi hagi, més necessària és una marca que garanteixi la identitat i la veracitat d’aquella informació. Per Cal, la firma de cada persona és garantia de la ponderació, l’equilibri i el rigor que tot lector espera de la informació que se li transmet. “Com serà el futur?” – es pregunta en veu alta Juan Cal-. Ell creu que “els editors hauran d’aclarir quan una notícia ha estat elaborada amb intel·ligència artificial o per un periodista, perquè si no es fa, es deixarà de creure amb el que s’està oferint. El públic ha de saber qui garanteix la veracitat d’aquella informació i qui ha contrastat aquesta veracitat”. Per l’ex-director del Segre, “el periodisme no serà fàcil, però serà més necessari”.
Al llibre “Els millor anys. La meva vida al periodisme 1982-2020”, Juan Cal fa una crida a la responsabilitat i a la prudència. I, en aquest sentit, a la presentació es va remarcar la importància de l’ús responsable de la informació en moments electorals. “Quan hi ha una filtració, sempre t’has de preguntar, quina intenció hi ha i quines conseqüències pot tenir la seva publicació”, relata Juan Cal. Per exemple, amb unes eleccions, publicar segons què d’un candidat pot canviar el resultat electoral. Com a periodista has de decidir si publicar o no publicar, recorda Cal.
Un ús irresponsable de la informació és aquell que aprofundeix en l’espectacularitat i la urgència. A més, per Cal, el fet d’intentar ser el primer i tenir la exclusiva no pot posar en risc la veracitat i la comprovació de la notícia. “Val més tard, que malament”, ens diu.
Assumir un compromís amb la ciutadania
Núria de José fa èmfasi en què a l’obra és parla d’honor, de l’honor de la gent que creu amb la paraula donada i de l’honor també de la gent que el guarda. Per Juan Cal, “això és importantíssim perquè la feina del periodista està basada amb la confiança de les seves fonts i amb els seus lectors (…) Quan algú t’explica una història i et compromets a no explicar-ho a ningú, la paraula ha de tenir valor”. La cadena de confiança ha d’existir entre la font d’informació, el periodista com a intermediari i l’espectador al final. Juan Cal pensa que “s’ha perdut de vista la part important del procés informatiu: no és l’administrador, ni és l’anunciant, ni l’editor, ni tant sols els periodistes sinó que és l’usuari, el consumidor final”. “I aquest és el compromís més important, el que s’ha assumit pel fet de treballar amb una redacció. Un compromís de comprovació i de veracitat”, assenteix.
Periodistes i polítics
El llibre també tracta sobre la relació entre polítics i periodistes i les seves complicitats. Juan Cal cita al periodista Josep Maria Huertas Clavería, perquè considera que aquest va ser el primer que va parlar d’aquesta complicitat. “Polítics i periodistes venim de la mateixa trinxera: de l’antifranquisme. I potser molts han compartit hores a una comissaria o una manifestació. I això va generar moltes complicitats en un moment determinat”, explica Cal.
Amb la política dura, des de l’any 1979 al 1987, la ciutadania va perdre la innocència respecte de la política. Segons Cal, en aquest període la política va consumir el crèdit que havia aconseguit fruit d’una militància antifranquista i d’un espai compartit de lluita contra la dictadura. Es comença a parlar de qualitat democràtica. Són anys de molta complicitat i de compartir coses. Juan Cal recorda que “era un moment que la gent se n’anava a dormir tardíssim i després de prendre moltes copes. Aquesta era la manera d’aconseguir la informació”. Aleshores la professió estava més enllà de la bohèmia que no pas ara, confessa.
En canvi, des del 1987 cap aquí, “hi ha un trencament d’aquesta confiança entre la política i el periodisme. Els polítics han descobert la manera d’usar els mitjans com una eina d’intoxicació i els periodistes han descobert que la política és una forma barata de fer periodisme. Tot plegat porta a omplir pàgines sense massa investigació”. Juan Cal és de l’opinió que estem entrant a una nova fase: “si el periodisme no s’allunya suficientment de la política, acabarà sent esclau. La política ha descobert i es creu amb dret de comprar els mitjans de comunicació”.
