Redacció OCC InCom-UAB
Esteve Riambau és director de la Filmoteca de Catalunya, la institució pública encarregada de la conservació i de la difusió del patrimoni de la cultura cinematogràfica a Catalunya. Esteve Riambau comparteix amb nosaltres les seves reflexions entorn la indústria cinematogràfica.
Quina és la missió de la Filmoteca?
L’objectiu de la Filmoteca de Catalunya està descrit pels dos articles de la Llei Catalana del Cinema. És la institució pública encarregada de la conservació i de la difusió del patrimoni de la cultura cinematogràfica a Catalunya. Aquests són els dos grans eixos de la Filmoteca: preservar i difondre i d’aquí que en els últims anys s’hagin creat dues noves seus, al Raval i a Terrassa, amb una estructura emmotllada a complir aquests dos objectius de preservació i difusió.
Després de set anys de director de Filmoteca, de què n’estàs més orgullós?
La gran satisfacció es veure com bona part del projecte presentat el 2010 s’ha complert. Malgrat les moltes adversitats derivades de la crisi econòmica i de la crisi política, hem aconseguit molts dels objectius i, sobretot, posar en valor la institució. Les dues noves seus ens han donat una presència física, una rellevància i una plataforma de projecció internacional molt important.
Hi ha alguna assignatura pendent de la Filmoteca?
Indubtablement. No em dono mai per satisfet. Sóc molt exigent amb mi mateix i amb els altres. El projecte no està acabat i sobre la taula hi ha plantejades unes expectatives sobre el futur que estan públicament definides i assumides políticament per l’anterior Govern: el futur de la Filmoteca passa per adquirir una entitat jurídica pròpia que li permeti equiparar-se amb altres Equipaments Nacionals de primer nivell com l’Auditori, el Teatre Nacional de Catalunya o el MACBA. Hi ha un camí important a fer de cara a consolidar una estabilitat de futur.
Quins són els reptes de la Filmoteca pels propers anys?
Sobre la taula hi ha un model jurídic definit, associat a un projecte de llei de creació del nou ens que sigui aprovat pel proper Parlament i que pugui consolidar aquesta nova estructura jurídica. A més, hi ha l’objectiu de garantir el futur de la preservació digital. En aquest moment, el món de l’arxiu cinematogràfic està dins d’un canvi tecnològic essencial: el pas del suport analògic al digital. Com a conservadors del patrimoni, ens hem de preocupar dels dos suports, amb una paradoxa afegida: el suport analògic té garantida una conservació a molt més llarg termini però, amb la digitalització de les sales, ha deixat de ser visible. En canvi, digitalitzar no vol dir garantir la conservació perquè el seu punt feble és la seva preservació: més inestable i més cara. Per tant, això obliga a prendre decisions importants i, a la llarga, s’haurà d’establir un cànon de visibilitat. Els films de l’era analògica que no estiguin digitalitzats seran difícilment visibles i els rodats en suport digital no tindran garantida la conservació a llarg termini.
S’ha de preocupar la Filmoteca de Catalunya per tenir una projecció internacional?
Aquest ha sigut un dels grans accents que he posat en el meu projecte i, en aquest sentit, la satisfacció és molt important. L’any 2012 inauguràvem la seu del Raval i l’any 2013, coincidint amb la inauguració del nou arxiu de Terrassa, vam organitzar el Congrés Mundial de Filmoteques, que va aplegar un centenar de cinemateques d’arreu del món durant 8 dies. Aquesta va ser la nostra millor carta de presentació internacional. Paral·lelament, he estat 6 anys al Comitè Executiu de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics, dos dels quals com a vicepresident, i en aquests moments Mariona Bruzzo, cap del nostre arxiu, és membre de la junta directiva de l’Associació de Cinemateques europees. La Filmoteca de Catalunya ha tingut una presència internacional molt important en els organismes de primer nivell en la coordinació de filmoteques, en l’organització de cicles per universitats d’arreu del món i hem fet restauracions que han estat seleccionades pel Festival de Cannes. Hem estat a llocs de molt alt nivell de representació internacional.
S’han de buscar alternatives al finançament públic de la producció cinematogràfica?
Hi ha una frase que m’agrada molt que diu: “El cinema nord-americà és un negoci i l’europeu és un problema”. El cinema europeu és un problema perquè la capacitat expansiva i colonialista de les majors de Hollywood és tant important que, de mercat pel cinema europeu, en queda molt poc, fins i tot a la mateixa Europa. I això és el que fa necessari i imprescindible a què hi hagi una política de subvencions públiques. Sense l’ajuda pública, la indústria cinematogràfica europea en aquest moment no existiria. I, per tant, s’han de desenvolupar polítiques de subvenció intel·ligents destinades a crear indústria pròpia i que el públic europeu tingui el dret de veure cinema europeu.
Els futurs professionals: Què diries a la joventut que ara està estudiant cinema i comunicació audiovisual?
És important crear-los-hi la doble perspectiva. Han de conèixer la importància que ha tingut el cinema al segle XX com a espectacle popular, com a memòria col·lectiva, com a espai de convivència cultural i social i, fins i tot, per compartir determinades emocions. El cinema social i col·lectiu en aquests moments està evolucionant amb les noves tecnologies cap a una altra forma de consum més individualitzada. Com diu Santos Zunzunegui de manera molt brillant, el cinema va néixer amb Edison amb aparells de consum individual, però en aquells moments qui li va guanyar la partida va ser Lumière amb l’espectacle col·lectiu. Ara estem deixant enrere Lumière i estem tornant a Edison amb el consum més individualitzat. Estem en una mutació tecnològica important en la qual les filmoteques no només som els preservadors de les pel·lícules sinó de l’espectacle cinematogràfic tal com va ser concebut al segle passat. Els estudiants han de conèixer aquest passat, han d’afrontar el futur i sobretot han de pensar que l’important d’una pel·lícula no és en quin suport està fet, ni quants espectadors tindrà ni quins efectes especials incorporarà sinó que transmeti uns determinats valors, unes emocions i uns continguts. El que no pot ser és que la tecnologia minimitzi el contingut.
El cinema com a creador d’una identitat cultural. Creus que té sentit aquesta mirada?
El que és aberrant és que 200 pel·lícules americanes ocupin la majoria de cartelleres de tot el món. Les majors de Hollywood, que són 7 empreses, han aconseguit copar el 80% de les pantalles mundials. El que s’ha de reivindicar és una resistència col·lectiva perquè aquest 20% restant respongui a la pluralitat i a la singularitat de llengües, cultures, pensaments i d’ideologies que reflecteixin la resta de la humanitat. No pot ser que tot el món somiï amb Star Wars.
Com visualitzes el futur del cinema tenint en compte l’evolució de la cultura digital?
L’espècie humana té una necessitat inherent de què li expliquin històries i en aquest sentit el dispositiu cinematogràfic és molt potent. Per això està garantida la supervivència del cinema. Altra cosa són els valors que es transmetran i amb quins formats. La millor narració audiovisual s’està fent, actualment, a sèries de televisió nord-americanes i amb tants valors estètics com a les pel·lícules. El cinema va evolucionant: va néixer mut i en blanc i negre, després va ser sonor i va incorporar el color. Va canviant constantment. El que no haurien de canviar són els valors i, en aquest sentit, crec que s’ha perdut la centralitat cultural del cinema. Als anys 60 i 70, gràcies a Buñuel, Hitchcock o Fellini, va aconseguir estar al mateix pla de les grans expressions artístiques, com el teatre, la música, la literatura o l’opera. Podien dialogar de tu a tu. Això es va perdre als anys 80 i en aquests moments el cinema no es veu amb el mateix recel dels seus orígens però si amb l’alegre frivolitat d’un espectacle menor. Només cal agafar els diaris i, si hi ha secció de cultura i d’espectacles, el cinema està a espectacles, mai a cultura. El futur del cinema passa per la reivindicació dels creadors, i també del públic i dels agents culturals, per tornar a ocupar aquesta centralitat. Passem de la cultura enciclopèdica a les xarxes socials amb un salt mortal i el que no es pot obviar és el que representa la cultura de masses.
Series de televisió i cinema. És possible una bona convivència?
Tornant a les experiències úniques, fa dos anys vam convidar a la filmoteca en David Simon, creador The Wire. Vaig veure’n les cinc temporades i he de confessar que va ser una experiència apassionant, tant formal com de continguts. Aquesta sèrie està a l’alçada, sinó més amunt, de qualsevol pel·lícula de Martin Scorsese.
Sobre les sales de cinema
Les sales de cinema compleixen la funció d’aparadors. Una pel·lícula no fa la seva recaptació ni recupera la seva inversió amb el públic de les sales, però una pel·lícula que no passi per les sales té una visibilitat molt menor. Per tant, malgrat que l’impacte públic sigui menor en una sala que en una plataforma digital o televisiva o en altres formes de difusió, el cinema necessita d’aquest pas per les sales com una operació de legitimitat i prestigi. D’altra banda, hi ha l’experiència sensorial: no és el mateix veure una pel·lícula a una pantalla domèstica que a una de cinema. A la Filmoteca creem petits esdeveniments que es converteixen en experiències úniques. I aquest és el gran valor de la sala de cinema.
S’han multiplicat el nombre de petits festivals de cinema. Serveixen per promocionar aquesta indústria?
Els tres grans festivals de cinema són Cannes, Berlín i Venècia. A partir d’aquí la piràmide es va eixamplant fins al més petit festival de la més petita localitat. Aquesta multiplicitat de petits festivals respon a la necessitat de crear una xarxa paral·lela o alternativa als que són els circuits comercials. Les sales de cinema estan ocupades en un 80% per pel·lícules de les majors i queda poc espai per tota la resta de producció cinematogràfica. Aleshores és normal que una pel·lícula, per motius que poden ser molt diversos -llengua, format, temàtica o pressupost-, quedi exclosa dels grans canals d’exhibició i distribució i busqui espais alternatius. El que s’ha configurat en els últims anys és un gran espai alternatiu integrat per filmoteques, museus i festivals. Benvinguda sigui aquesta xarxa, no alternativa però sí paral·lela, d’exhibició de pel·lícules. Altra cosa és la política de festivals. A Catalunya, s’organitzen desenes de festivals de temàtiques diverses que competeixen entre ells. Un altre model seria fer un únic gran festival de Barcelona, amb perfil urbà semblant al de Londres, i amb una durada de diversos mesos i des d’una estructura organitzada i centralitzada que donés sortida a les diverses sensibilitats. Però això és un tema de política cultural.
Recentment has rebut la distinció d’”Officier de la Ordre des Arts et des Lettres” francesa, una de las principals distincions que atorga la República Francesa. Què vas pensar quan et van comunicar aquesta distinció?
Em va fer molta il·lusió perquè sempre m’he sentit molt proper a la cultura francesa. El meu pare era traductor. Durant els primers anys de la meva infantesa estiuejava als Pirineus i sovint passava la frontera per anar a França a comprar llibres, discs i revistes. Respirar de la llibertat que no hi havia aquí era un gran estímul. Amb 12 anys, el meu pare em va enviar un estiu a aprendre francès i a partir d’aquí per mi el francès va ser la clau de la llibertat i d’una cultura extraordinària. Gràcies a això tinc grans amics francesos, he escrit 5 llibres sobre el cinema francès, el cinema francès a la Filmoteca hi té un pes essencial… Que tot això s’hagi traduït en un reconeixement oficial amb aquesta condecoració lliurada per la Ministra de Cultura francesa m’ha fet molta molta il·lusió.
