OCC InCom-UAB entrevista Ingrid Guardiola
Ingrid Guardiola és coordinadora de la 24ª edició de MINIPUT, una mostra sobre televisió de qualitat. El MINIPUT està organitzat conjuntament pel Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Televisió de Catalunya (TVC), el Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), betevé, la Universitat Ramon Llull (URL), el Tecnocampus de Mataró, Mediapro i el CCCB. També compta amb la col·laboració de la Universitat de Girona, de la Universitat de Lleida i de la Universitat Rovira i Virgili. La 24a edició se celebra el dissabte 1 de desembre de 10.00 a 21.00h al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona).
Quins objectius persegueix MINIPUT?
El MINIPUT comença el 1993 motivat per la creació de l’Arxiu INPUT a la Universitat Pompeu Fabra. L’INPUT (International Public Television Screening Conference) és la mostra de televisió mare a partir de la qual neixen els diferents MINIPUT o MINI-INPUTS (com es diuen arreu). La seva primera edició va ser entre el 1976-77 i es va crear per intercanviar opinions, visionats i contactes entre la televisió pública europea i la nord-americana. L’INPUT ha arribat als cinc continents, també el MINIPUT, però no només són aquests els elements que canvien. La història de l’INPUT és la història de la televisió pública i, segurament, alguns dels programes que es van passar els anys setanta o vuitanta, avui en dia no serien possibles. De la mateixa manera, les sessions actuals sobre programes exitosos de la televisió pública, no tindrien sentit en els orígens de l’INPUT. La televisió pública s’ha vist pressionada per un context de gran competitivitat i on l’audiència té un pes molt gran, això ha fet que s’arrisqui menys que abans. De totes maneres, encara trobem grans professionals valents que creuen en la innovació en els formats i en una televisió de servei públic sense concessions.
Segons s’explica al web, el MINIPUT, seguint la mateixa filosofia, esperit i estructura, concentra la seva programació en una jornada maratoniana de 12 hores seguides on es presenten de 12 a 14 programes: una selecció del més destacable de l’edició anterior de l’INPUT, el millor de la televisió en una sessió temàtica. Però quins criteris apliqueu exactament a l’hora de seleccionar el material?
La selecció depèn del comitè de programació que està composat per representants de les institucions co-organitzadores (TV3, betevé, la URL, la UPF, el CCCB, el Tecnocampus, la UAB i Mediapro) i pels professionals que aquell any han estat seleccionats per participar a l’INPUT (unes dues o tres persones). Prioritzem els formats més arriscats, provocadors, que més ens hagin commogut, que promoguin una idea radical de servei públic i cercant un equilibri entre els formats, els documentals i les ficcions. La sessió especial cada any canvia i depèn una mica de si hi ha, en l’àmbit autonòmic i local, alguna cosa que ens hagi cridat molt l’atenció. Enguany la dediquem a la relació entre televisió i joves audiències.
Arran de les últimes edicions, quines noves tendències detecteu pel que fa als formats televisius més innovadors amb més possibilitats de consolidació?
L’humor és un dels elements que més es premia, un humor que presenta característiques molt diferents. A l’edició d’aquest any trobem l’humor àcid d’un musical social (Grotesco), l’humor documental provocat per la trobada entre nens i gent gran (Old People’s Home for 4 years), l’humor negre d’una ficció (Primary Hell) o l’humor com una eina de superació personal i de transformació social (Give us a break!). La gent està cansada, vivim en un món complex i amb unes televisions, públiques i privades, que sembla que tinguin com a missió deprimir-nos a tots. L’humor és un pal·liatiu social. També hi ha una certa tendència covarda a arriscar poc, a fer formats econòmics basats en la tertúlia, el debat o la conversa, i si és amb persones famoses millor. També podem dir que es tenen en poca consideració els formats de divulgació cultural, però es valoren els documentals de investigació que ens permetin entendre temes complexos o delicats de la societat contemporània. Les televisions públiques estan invertint en fer ficcions de qualitat, però és molt difícil amb gegants com Netflix fent-los una ombra pesada i suïcida.
De quina manera la cultura digital i les noves tecnologies estan contribuint a l’aparició de nous formats?
Al MINIPUT d’enguany passarem un programa que s’anomena “televisió vertical”, seguint una mica el format dels telèfons mòbils. Però no sabria dir-te si això és un nou format o no, suposo que sí. En general les noves tecnologies s’usen com un complement socialitzador del contingut matriu, tot i que de vegades són molt importants. El programa especial del concert d’OT va concebre la pantalla de la televisió com una interfície dinàmica i amb permanent interacció amb el públic i amb els propis participants, una experiència més propera a la que tenim amb l’ordinador o el telèfon mòbil.
S’ha parlat de consum multipantalla, multitasking, d’un client cada vegada més exigent,… però de quina manera s’adrecen els nous formats als seus públics? Per exemple, quin tipus de vincles, processos empàtics o experiències audiovisuals plantegen?
A la televisió pública jo hi veig pocs formats que siguin nous, sinó que són un refregit de formats que ja existeixen o han existit. És curiós veure que molts d’ells es basen en la conversa i en la convivència, formats costumistes d’entrar en la vida o en les cases de les persones, o fer viatges amb ells o elles, tot molt endolcit. Molt lluny queden els programes que entenen la imatge com un nou abecedari i un terreny per explorar. Internet fa més aportacions en aquest sentit. I també la televisió on demand, és clar.
Al marc de la mostra, teniu programat un debat sobre TELEVISIÓ Z: TORNEN LES JOVES AUDIÈNCIES? Quins són els temes sobre els que voleu debatre a aquesta trobada?
Amb el documental «Samantha Hudson» es poden obrir qüestions sobre com la televisió no inclou personatges, singulars i excèntrics, que segurament estant més a prop dels postmillenials que la majoria de gent que surt a la televisió. El Bloque ens acosta als gustos i pràctiques musicals dels joves. L’hem inclòs, tot i que és internet, per reivindicar un espai així a la televisió, tot i que ara TVE ha engegat un nou programa musical, tot i que el seu públic objectiu és gent més propera als 30-40s, que no pas als 16-28. Oh My Goig és un excel·lent programa que surt de la tele per entrar a les aules i que fa de la televisió una eina de pedagogia (en aquest cas sexual) de primer ordre. Els tres programes estan construïts a partir d’un llenguatge nou que té poc a veure amb la televisió que s’està fent avui en dia, ja que beu d’una imatgeria fruit de la nostra relació amb la tecnologia digital connectada. Del twist al tweet confronta les dues visions, la dels joves i la dels adults. Aquí esperem que surtin tensions i reconciliacions entre generacions.
Dels programes recollits a l’edició del 2018, quins en destacaries?
En el MINIPUT d’aquest any podreu veure dues maneres radicalment diferents d’acostar-se a la problemàtica dels refugiats: d’una banda a través de l’humor i el musical (Grotesco), i de l’altra des de l’interior de les bandes de tràfic de persones que els ajuden a sortir del país (Human Smugglers). També es podran veure dos formats innovadors de televisió de servei públic adreçada a grups minoritaris (Old people’s home for 4 year olds i Give us a break!); documentals que intenten reconstruir la història a través d’un arxiu excepcional (Tokyo Black Hole) o a través de testimonis arriscats (National bird, produït per Errol Morris i Wim Wenders); un reality show on les mares abandonen els seus rols familiars (Gone mom), un còctel de programes inclassificables de la mà del cap del Departament d’Audiències Joves de la televisió pública suïssa (SRF) i una sessió especial sobre les audiències de la generació Z.
