Font: INFOBAE
El que la intel·ligència artificial mai no podrà fer pel periodisme
La irrupció de la intel·ligència artificial generativa està sacsejant tots els àmbits del coneixement; també, és clar, el periodisme. Cada setmana apareixen noves eines capaces de redactar textos, resumir documents, traduir entrevistes o suggerir titulars amb una rapidesa que, fa només dos anys, hauria semblat inimaginable. Tot plegat alimenta un debat tan apassionant com necessari: què han d’aprendre els futurs periodistes en aquest nou escenari?
La pregunta és pertinent, però potser no és la més important. Més aviat n’hi ha una altra que em sembla decisiva: què és allò que la intel·ligència artificial mai no podrà ensenyar a un periodista?
Fa anys que sostinc que les grans revolucions tecnològiques modifiquen les eines de treball, però no alteren els fonaments de l’ofici. Ho vam veure amb la informatització de les redaccions, amb internet, amb les xarxes socials i ara ho tornem a veure amb la IA. Tot canvia; tanmateix, continua essent imprescindible verificar una informació abans de publicar-la, contrastar les fonts, contextualitzar els fets i assumir la responsabilitat del que es publica. Aquestes obligacions no les imposa cap tecnologia; formen part de l’ADN del periodisme.
L’informe que acaben de presentar la Universitat Oberta de Catalunya i l’Escola Pia aporta elements molt interessants per alimentar aquesta reflexió. Basat en una enquesta a prop de 3.700 estudiants, constata que la intel·ligència artificial ja forma part de la vida quotidiana de bona part de l’alumnat; que la majoria n’ha après a fer ús pel seu compte i que només una petita minoria afirma verificar sempre la informació que aquestes eines li proporcionen. Els autors de l’estudi reclamen, amb tota la raó, la construcció d’una autèntica cultura pedagògica sobre l’ús de la IA.
Costa no compartir aquesta conclusió. Però crec que, si ens referim als joves que aspiren a estudiar Periodisme o que ja han iniciat els estudis de Comunicació, encara hem d’anar una mica més enllà.
Aprendre un ofici
Les facultats han d’ensenyar els estudiants a treballar amb la intel·ligència artificial. Negar-ho seria tant absurd com hauria estat ignorar internet fa vint anys. La IA serà una eina habitual a totes les redaccions; qui no la conegui treballarà amb desavantatge. Ara bé; una cosa és dominar una eina i una altra, molt diferent, és aprendre un ofici.
Un periodista no es defineix per la capacitat de redactar un text en pocs segons. Es defineix pel criteri amb què decideix què és notícia, per la prudència amb què tracta una informació sensible, per la voluntat de contrastar una dada dubtosa i, sobretot, per la responsabilitat que assumeix davant dels lectors.
En aquest sentit, la IA no és una excepció. És, simplement, una font més; una font extraordinàriament útil, però també fal·lible. I les fonts, totes, s’han de verificar.
És claríssim que les facultats de Comunicació han d’incorporar aquesta idea des del primer curs. No es tracta només d’ensenyar a escriure bons prompts, sinó d’educar futurs professionals capaços de distingir una resposta convincent d’una resposta veraç. Aquesta diferència, aparentment subtil, és la que separa una tecnologia d’una cultura periodística.
La millor escola
Sempre he defensat que la premsa local ha estat, i continua essent, la gran escola del periodisme català. No és una afirmació nostàlgica; és una constatació que qualsevol observador mínimament atent pot corroborar.
Durant dècades, les petites redaccions locals i comarcals han estat el primer destí professional de centenars de periodistes que, més endavant, han acabat desenvolupant la seva carrera als grans diaris, a les emissores de ràdio o a les televisions del país. Els grans mitjans de Barcelona no només llegien amb atenció les capçaleres de proximitat; sovint hi descobrien periodistes excel·lents i els incorporaven a les seves redaccions. Aquell flux de talent va contribuir decisivament a prestigiar el periodisme català.
Però hi havia una altra realitat, menys visible i igualment important. Moltes de les informacions que després obrien els diaris de difusió nacional havien nascut abans en una petita redacció local. Qui coneix aquest món sap que no es tracta d’una excepció. Ha passat durant molts anys i continua passant avui.
La diferència és que, actualment, alguns grans grups de comunicació han desplegat edicions locals digitals amb recursos molt limitats; massa sovint aquestes edicions acaben depenent, de manera directa o indirecta, del treball informatiu que fan les capçaleres arrelades al territori. No és una crítica gratuïta. És, simplement, el reconeixement que el periodisme original continua naixent, en bona mesura, allà on hi ha professionals que coneixen el seu entorn, parlen diàriament amb les fonts i trepitgen el carrer.
I és precisament aquí on la intel·ligència artificial troba els seus límits.
Cap aplicació no pot substituir una conversa amb un alcalde, una visita a un polígon industrial, una tarda sencera seguint un ple municipal o la confiança que un periodista construeix amb una font després d’anys de tracte. Tot això forma part de l’ofici; i l’ofici no s’aprèn davant d’una pantalla.
La responsabilitat dels editors
Seria un error pensar que aquest debat afecta exclusivament les universitats. Els editors també eduquen; potser més del que sovint imaginen.
Una redacció és una escola permanent. Els joves aprenen observant què fan els professionals més veterans, quines exigències imposen els responsables de secció i quins criteris editorials regeixen el dia a dia del mitjà. Si una notícia no es publica fins que no ha estat contrastada, aquesta pràctica acaba esdevenint un hàbit. Si, per contra, es prioritza la rapidesa per damunt de la verificació, també s’està transmetent una determinada manera d’entendre el periodisme.
Per això crec que els editors de la premsa local, comarcal i de demarcació tenen avui una responsabilitat que va molt més enllà de gestionar un mitjà. Les seves redaccions continuen essent l’espai on molts joves descobreixen què significa exercir aquest ofici amb rigor. En un moment en què la IA facilita respostes immediates i aparentment impecables, aquestes redaccions poden convertir-se en el millor antídot contra la temptació de confondre rapidesa amb veracitat.
El valor de continuar dubtant
No tinc cap dubte que la intel·ligència artificial transformarà profundament el periodisme. Seria ingenu negar-ho. També estic convençut que ajudarà a treballar millor en moltes tasques que avui consumeixen un temps excessiu.
Però hi ha una frontera que no hauríem de traspassar mai. El dia que un estudiant pensi que la IA pot substituir la verificació de les fonts; el dia que una redacció consideri innecessari contrastar una informació perquè “la màquina ja ho diu”; el dia que un editor renunciï a la cultura del dubte en nom de la productivitat, aquell dia haurem començat a perdre molt més que una manera de treballar. Haurem posat en risc la credibilitat del periodisme. La intel·ligència artificial pot ensenyar-nos a fer moltes coses més de pressa. El que no podrà ensenyar mai és a ser periodista. Aquest aprenentatge continua passant per la curiositat, el contacte amb la realitat, la verificació constant i la responsabilitat davant dels lectors. I, des de fa moltes dècades, una bona part d’aquesta escola continua tenint una adreça ben concreta: les redaccions de la premsa local, comarcal i supracomarcal.
