Redacció OCC InCom-UAB
La 3a sessió del Cicle de debats ‘Àsia, el gran continent’, organitzat pel Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va estar dedicada a l’Orient Mitjà. El títol de la trobada, que va tenir lloc el 19 de juny de 2018, plantejava la següent idea/pregunta: “De la devastació a la reconstrucció. La pau impossible?” I, després d’un magnífic debat protagonitzat per persones que sabien molt bé de què parlaven, la resposta malauradament no pot ser optimista.
Joan Palomés, membre del Grup de Treball de Periodisme Solidari, va moderar l’acte. La seva presentació volia posar ordre: primer es parlarà des d’una visió local com per exemple del conflicte entre àrabs i perses, després des de la perspectiva regional ―i aquí va ser inevitable un breu recordatori al llibre Orientalism (Edward Said, 1978)― i, finalment, des de la mirada geopolítica, tenint en compte el paper de les grans potències i els seus interessos a la zona. Però els tres participants, tot i tenir mirades i experiències diferents, van acabar descrivint un panorama l’anàlisi del qual demana una mirada transversal, difícil de compartimentar.
Una forta lluita per aconseguir el lideratge al món islàmic
La primera intervenció va ser a càrrec del president de l’associació hispanoiraniana Ferdosí, Alireza Farrokhzadi. Les seves paraules, centrades en la cultura iraniana, van servir per definir el punt de partida. El país es diu Iran, i no Pèrsia. Farrokhzadi volia aclarir-ho perquè el país és multiètnic i, tot i que prop del 50 per cent de la població és persa, hi ha altres ètnies importants, com els kurds, els balutxis o els luris. La religió oficial és l’Islam i la gran majoria són xiïtes. Sobre els conflictes a la zona, Farrokhzadi explicà que són conseqüència d’una forta lluita per aconseguir el lideratge al món islàmic. No és casual, doncs, que la lluita entre xiïtes i sunnites ocupi gran part dels discursos periodístics.
Cristina Mas, periodista d’Internacional del diari Ara, va voler parlar d’un Orient Mitjà més pròxim. «Hi ha dinàmiques que compartim», però Mas considera que no ho percebem d’aquesta manera perquè «s’expressen de forma diferent». La periodista descriu el moment actual com una «sacsejada històrica», han esclatat les tensions polítiques que s’han anat configurant durant molts anys i tot això també té a veure amb el sotrac global del capitalisme. En un món interconnectat com l’actual, la desigualtat guanya visibilitat; han aparegut noves organitzacions sociopolítiques que fan servir les xarxes socials; l’estat nació ha fracassat i les formes de govern autoritàries evolucionen. Cristina Mas aporta aquesta llista de fenòmens intentant explicar la realitat de l’Orient Mitjà d’una manera que ens resulti propera. «De l’onada revolucionaria del 2011, hem passat a una onada reaccionària el 2018», va emfatitzar.
Els conflictes «no són una qüestió de religió, és el resultat d’unes dinàmiques de poder», va afirmar Cristina Mas. A més, la periodista del diari Ara parla de l’Orient Mitjà com la «regió més intervinguda del planeta» i d’una «Europa hipòcrita», que sembla que només es preocupa quan «és esquitxada» per assumptes com els refugiats o els atemptats terroristes. Segons explica, la ingerència exterior no ha estat provocada només pels recursos energètics, sinó també per la situació política. No obstant, Cristina Mas vol ser optimista i defensa que, almenys, «no es podrà tornar a posar la tapadora a l’olla a pressió».
Aliances líquides
L’última intervenció va ser més acadèmica. Irene Martínez, investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), va exposar d’una forma molt planera informació realment molt complexa. «Fins i tot el nom Orient Mitjà és conflictiu. Seria més correcte dir Àsia Occidental». Aquesta va ser la primera idea que va llançar Martínez i, a partir d’aquí, la seva intenció va ser donar idees bàsiques per ajudar a entendre el drama d’aquesta àrea.
Hi ha diversos tipus de conflictes: «enquistats» ―com les relacions entre Palestina i Israel―, «oberts i estripant la convivència» ―com a Iraq, Síria, Iemen i Líbia― i «conflictes no estatals» ―com els kurds―. Hi participen diferents actors: no armats, armats, internacionals (Estats Units, Rússia, Xina i Europa), estatals i no estatals. I tot això provoca «aliances líquides». Diferents actors s’uneixen al voltant d’uns temes i es separen davant d’altres, i aquests canvis fan que sigui molt difícil entendre què està passant, va explicar la investigadora del CIDOB. «Poden fer servir el sectarisme per posicionar-se», però Martínez recomana pensar més en termes polítics i econòmics, i pronostica que «l’aigua serà el pròxim motiu de conflicte a la zona».
La investigadora també va parlar de la intervenció dels Estats Units. «Després d’una posició dominant, es va retirar a partir de la guerra d’Iraq». La investigadora del CIDOB considera que això ha provocat un buit geopolític que ara està intentant ocupar Xina amb acords comercials i Rússia. «Estant canviant els actors internacionals i això està provocant moviments dins dels conflictes. La regió es mou en diverses dimensions, hi ha els conflictes armats i hi ha els conflictes que no es veuen», va concloure Martínez.
Però, tal i com va repetir Cristina Mas, «les societats són imprevisibles». I, per demostrar-ho, va recordar quan unes setmanes després d’una important reunió d’experts, on es va arribar a la conclusió que la situació a la zona era estable, van esclatar les manifestacions als carrers de Tunísia. Mas tampoc no parla de primavera àrab, entre altres raons perquè «això va passar al desembre». Davant d’això, Irene Martínez va exposar que, «tot i que sempre ens podem equivocar, cal tenir en compte que fins fa poc eren les elits qui feien els estudis i, per tant, no es tenia en consideració el poder que podia arribar a tenir el malestar social». Tot i que va afegir «ara la gent vol estabilitat».
