Autora: Amparo Huertas Bailén (InCom-UAB)
Rachid ElYounoussi fa cinc anys que treballa amb joves migrants, majoritàriament procedents del Nord d’Àfrica i amb arrels musulmanes, donant-los el suport necessari per al seu procés d’adaptació a Catalunya. Dirigeix l’associació Darna, situada al barri del Raval de Barcelona. Creada l’any 2017, un dels seus principals objectius és prevenir la radicalització jihadista. Des del centre, s’acompanya als joves i familiars per ajudar-los a enfrontar-se a aquest problema i, a més, també desenvolupa un programa socioesportiu amb menors estrangers no acompanyats.
Rachid ElYounoussi és periodista especialitzat en el moviment jihadista global i dirigeix la publicació digital infotalqual.net des de 2013. Coneix bé les estratègies comunicatives que es donen darrere de tot procés de radicalització. Un procés que ell defineix com “aquell que porta a un individu o a un grup a creences radicals i, finalment, a conductes violentes”.
Ens podria explicar com desenvolupa la seva investigació entorn de la propaganda jihadista?
A partir d’un estudi realitzat per experts sobre un corpus de més d’1,9 milions de missatges publicats a Twitter per uns 25 mil simpatitzants de l’ISIS (Estat Islàmic d’Irak i el Llevant) i d’uns 20 grups de WhatsApp i Telegram, analitzats per nosaltres en InfoTalQual, explorem com l’ISIS fa ús de les xarxes socials per a difondre la seva propaganda i reclutar militants a escala global, però amb especial èmfasi en el món àrab. Distingim entre contingut sectari i contingut que impulsa a la violència i, a partir d’aquí, rastregem la connexió entre la retòrica a Internet i esdeveniments clau en el terreny. És a dir, relacionem allò on-line amb allò off-line.
Gran part de les investigacions disponibles se centren a la propaganda de l’ISIS en anglès i francès, quan aquest és un material que tan sols representa el 5% del total de la propaganda jihadista. Jo, en canvi, m’hi he dedicat a analitzar el contingut en llengua àrab, fet que ens permet descobrir nous i importants patrons de conducta.
S’ha de tenir en compte que la majoria dels simpatitzants de l’ISIS provenen del món àrab. I, per això, les publicacions en àrab constitueixen més del 95% de l’activitat propagandística de l’ISIS. No obstant això, són pocs els estudis que abasten el contingut àrab degut, potser, als nombrosos desafiaments tècnics que aquest fet implica – la tecnologia està més pensada per a emprar l’anglès-. Ara bé, també és cert que l’ISIS és l’únic grup que ha pogut publicar propaganda en molts idiomes diferents de l’àrab: anglès, francès, alemany, xinès mandarí, turc, kurd, rus i, fins i tot, en dialectes africans.
Quin paper té Internet a la propaganda jihadista?
Els grups militants sempre han fet servir els mitjans de comunicació com a via de propaganda per a reclutar possibles seguidors. Però, fins a la data, cap grup havia sigut tan intel·ligent com l’ISIS, especialment pel que fa a l’ús de les xarxes socials.
L’ISIS fa servir un ampli ventall de plataformes per a difondre el seu missatge: Facebook, Instagram, Tumblr, Ask.fm, WhatsApp, Telegram i, la més destacada, Twitter. Les xarxes són bàsiques en la recerca d’afiliats, asseguren el contacte i la creació de grups basats en la confiança. Els grups s’autodefineixen a partir de qüestions morals i religioses. Es posicionen davant la injustícia global cap al món musulmà i, en concret, en la lluita contra la discriminació dels musulmans a terres no musulmanes.
Altres investigacions ja han demostrat que les xarxes socials han jugat un paper molt important en la creixent popularitat de l’ISIS, gràcies al treball de l’anomenat “mujtahidun al I·lam” (“batalló en línia” o “Jihadistes de comunicació”). Probablement aquest sigui un grup en línia format per entre uns 500 i 2 mil simpatitzants, que publiquen missatges en les diferents plataformes les 24 hores del dia.
Al-Qaeda ja considerava que gran part de la lluita terrorista havia de desenvolupar-se en l’àrea dels mitjans de comunicació. Avui, el Daesh encara li dona més importància a la propaganda. Cada dia, el Daesh i els seus seguidors publiquen desenes de fotografies, vídeos, textos o clips d’àudio. Fins i tot, existeix el terme “califat virtual” per a referir-se a la xarxa teixida per l’organització terrorista a Internet. Estructurats professionalment, els jihadistes tenen les seves pròpies agències de produccions multilingües i de revistes digitals. Segresten codis de comunicació populars per a atreure els joves al contingut que produeixen i són molt àgils a les xarxes socials.
Com es creen comptes a Twitter per a la difusió d’aquests missatges?
N’hi ha comptes que s’autoidentifiquen, especialment a WhatsApp i Telegram. En aquest cas, parlem de comptes sobre formació militar o de propaganda de material jihadista de l’ISIS. En canvi, altres són difícils d’identificar.
Aquestes darreres són essencials per a la captació. En aquest cas, s’evita utilitzar paraules i expressions (tokens), com “Estat Islàmic”, “Daesh”, “Jihad” o “matar”, per citar alguns exemples. És la manera de passar desapercebuts. No obstant això, utilitzen un contingut teològic i teòric radical, dirigit a captar joves musulmans que se senten o han estat tractats injustament o de manera indiscriminada en algun moment.
I com funcionen els grups de Telegram i WhatsApp?
Els grups de Telegram i WhatsApp poden classificar-se segons la seva funció. Trobem grups que es concentren en la incitació a la violència; altres, en la qüestió teològica per a justificar la violència i convèncer de la legitimitat dels seus actes. Molts grups es dediquen a demostrar la injustícia cap als musulmans en tot el món i, per últim, estan els especialitzats en formació militar, que parlen per exemple sobre com fabricar bombes o com atacar i fugir.
Quines característiques tenen els missatges de propaganda jihadista?
Els seus missatges no són violents, segueixen una línia argumental senzilla i poden convèncer fàcilment. Es basen especialment en el sofriment dels musulmans sunnites a territoris com Afganistan, Irak, Siria, China, Mali, etcètera… O també en la discriminació dels musulmans sunnites a Occident aprofitant qualsevol incident o declaració política.
Es tracta de missatges curts acompanyats o bé de material audiovisual que mostra imatges de dones, nens i persones grans en situacions catastròfiques – per exemple, després d’un bombardeig de la coalició- o bé de missatges procedents de mitjans de comunicació occidentals sobre algun fet discriminatori cap als musulmans.
Quin és el públic objectiu?
Els simpatitzants de l’ISIS tenen com a objectiu captar tota persona jove que es pugui convertir en “soldat del Califat”, sigui d’on sigui, i, per això, parlen principalment sobre temes relacionats amb la violència, la teologia islàmica i la injustícia. Això sí, sempre amb un fort to sectari.
La propaganda jihadista es dirigeix a diferents destinataris. De manera esquemàtica, es poden diferenciar entre les audiències locals (al Mitjà Orient) i l’audiència internacional. En l’àmbit local, l’objectiu és aconseguir que les persones se sotmetin a l’autoritat de grups com el Daesh o Al-Qaeda i incitar als opositors dels jihadistes a deixar la lluita. En l’àmbit internacional, aquests continguts han de provocar vocacions terroristes als països occidentals. Un dels mètodes utilitzats per a convèncer a joves francesos, alemanys o britànics és descriure els seus països com a Estats en guerra contra l’Islam. I, en el cas espanyol, el mètode utilitzat és convèncer de la necessitat de recuperar l’Al-Àndalus com a terra de l’Islam.
Com s’aconsegueix arribar a aquell públic?
És fàcil d’arribar a la propaganda que circula a les xarxes com Twitter o Facebook, tant del Daesh com d’Al-Qaeda. Mitjançant l’ús de hashtags es pot arribar a aquests grups. Però introduir-se en grups tancats a Telegram o WhatsApp és complicat. Això requereix molta dedicació.
Hem observat que el Daesh utilitza el mètode d’escala en l’accés a grups tancats a Telegram i WhatsApp. Es donen diferents etapes. A les primeres és possible veure tot el contingut, però no es pot comentar. Això últim està restringit als administradors. Per a passar al següent nivell, és a dir, per a passar a entrar a grups de debat i captació directa per a realitzar operacions, participar en formació o ajudar en algun sentit, se’ls demana una declaració de lleialtat a Abu Baker Al Baghdadi (líder de l’ISIS) i a l’Estat Islàmic, gravada en un document d’àudio. Els grups militants saben molt bé que aquest àudio és un delicte de terrorisme en gairebé tots els països, però la majoria de joves que accepten enviar-lo estan convençuts del projecte de l’organització i es consideren preparats per a actuar.
Quin perfil de persones és el més vulnerable davant d’aquesta propaganda? Es pot parlar d’algun perfil concret en aquest sentit?
S’acostuma a parlar de la pobresa, de l’aïllament com a factors desencadenants. Però també existeix la hipòtesi del desconeixement de l’islam, lligat a la necessitat de buscar una identitat en la qual trobar seguretat després d’un procés emigratori.
Durant els últims anys, el focus d’investigació s’ha desplaçat fins als mateixos terroristes, i sobretot als islamistes militants a Occident en particular. A aquests estudis els devem molt coneixement i comprensió sobre aquest procés que porta a joves a matar a persones innocents. No obstant això, des d’un punt de vista més analític, falta encara un marc teòric que vinculi i doni coherència a tot el que ja se sap sobre aquest estrany fenomen terrorista ‘de collita pròpia’ a Occident.
Per a comprendre la complexitat de la situació de les diàspores hem d’analitzar alguns factors, com la llargament sostinguda idea del sentiment de pertinença a un grup ètnic, basada en la distinció i la relació problemàtica amb les societats d’acollida. Tot això deriva en la manca d’acceptació o en la falta de qualsevol sentiment d’empatia o solidaritat, fins i tot amb persones amb les quals es comparteixen arrels culturals.
Les persones en diàspora senten que pertanyen alhora a diversos països. Per un costat, se senten atrets pel seu distant país d’origen. Aquesta atracció es produeix entorn d’un origen ètnic o religiós comú i també entorn d’un record idealitzat del passat. Per als grups jihadistes, això és un brou de cultiu molt útil. Els seus missatges es reben molt bé entre els individus que senten estar entre dos mons confrontats, aquell que coneixen per la visió idealitzada dels seus pares i avis i aquell amb el qual han de lidiar cada dia. Encara que els perfils dels destinataris varien segons les circumstàncies, crec que n’hi ha un patró comú: la frustració.
I amb relació a les dones?
Sabem que una quarta part de les persones radicalitzades són dones. Aquest fenomen planteja moltes preguntes i, en certa manera, incomoda, com queda reflectit el fet que les representacions convencionals acostumin a excloure les dones d’aquests moviments. Sovint són percebudes des de l’estereotip que aprofundeix en una suposada passivitat, i la realitat que observem és molt diferent.
Existeixen uns missatges especialment adreçats a les dones. En ells, se’ls intenta atreure perquè desenvolupin un paper similar al de les actrius. De fet, hem detectat que han incorporat en els seus continguts referències que aprofundeixen en el seu desig de ser actrius en un món idealitzat on els musulmans ja no sofririen cap discriminació. En la realització d’aquest ideal, a les dones, “germanes”, se les assigna un paper essencial.
Fins a quin punt és correcte parlar d’oratoris i mesquites com a espais de radicalització?
En general la nova forma de terrorisme de l’ISIS no se centra en cap espai concret. Encara que les mesquites salafistes, les presons i l’entorn social i familiar es poden considerar com a primer esglaó cap a la radicalització, certament jo crec que Internet és el primer espai per a la radicalització i la captació de joves. N’hi ha milions de persones insatisfetes en el món i encara que tan sols uns pocs pugin l’escala de la radicalització que porta a la violència i a cometre actes violents, aquests són suficients. La radicalització no és una cosa nova, però Internet fa que sigui més ràpida i fàcil.
És evident que Internet ha suposat un canvi social i els moviments militants no es quedarien al marge. Internet és una gran porta per a la propaganda jihadista, una “càmera de ressò” formidable que no necessita contacte físic i que permet, fins i tot, l’autorradicalització com si es tractés d’un procés autodidacta.
Quines eines comunicatives podem donar al jovent perquè sàpiguen respondre a aquests missatges? Com podem ajudar-los a elaborar contranarratives?
És imprescindible conèixer la narrativa jihadista per a elaborar una contranarrativa eficaç que permeti a actors associatius i institucionals recolzar a la joventut en la seva sortida de la radicalització. És imprescindible el treball amb joves d’11 a 25 anys i les seves famílies. És necessari escoltar-los, i després informar-los i guiar-los. Però també s’han d’implementar accions per a prevenir la radicalització a les escoles. S’han de crear punts d’escolta juvenil i treballar amb estratègies individuals i col·lectives. S’ha de lluitar amb les famílies contra l’abandonament escolar i la marginació dels joves vulnerables.
N’hi ha tres tendències clau en els esforços actuals per a abordar la propaganda terrorista. La primera opció és la interrupció de la distribució de propaganda, evitant així que arribi al seu públic objectiu. En particular, es tracta d’eliminar la propaganda de les xarxes socials, però també els comptes ofensius. El mètode de redireccionament és altra opció. En lloc d’esborrar-se la propaganda, es redirigeixen les cerques de materialjihadista cap a missatges completament oposats. I, per últim, existeix el disseny de campanyes i missatges específics per a conscienciar i poder actuar davant el problema. En aquest cas, es busca la manera de proporcionar informació i habilitats a les organitzacions de la societat civil per al desenvolupament de campanyes de comunicació positiva, amb narratives alternatives.
En resum, n’hi ha propostes que intenten detenir la propaganda jihadista i enfocaments cap al desenvolupament d’habilitats comunicatives de resposta. No obstant això, no s’està apostant de manera clara per cap actuació, ni a Catalunya ni a Espanya.
