Per Núria Reguero (InCom-UAB)
El diari digital Crític ha estat guardonat amb el Premi Montserrat Roig 2017 al periodisme social pel dossier monogràfic Feminisme(s), amb què han tractat de copsar les diferents visions i interseccions que travessen avui el feminisme. La celebració coincideix amb el goig d’aquest equip de periodistes per la consolidació del seu projecte, una empresa cooperativa fundada l’any 2014 després d’una campanya de micromecenatge. L’aposta pel periodisme d’investigació i per un format empresarial de gestió democràtica seria ben acollida i recaptaria més de 45.000 euros a la plataforma Verkami. El diari, integrat en l’àmbit de l’economia social i solidària, està obert a la incorporació de nous socis/es col·laboradors/es. Entrevistem a Joan Vila, soci cooperatiu de Crític.
Enhorabona pel Premi Montserrat Roig. Quin era el vostre propòsit amb la publicació del dossier Feminisme(s)?
Des de Crític cada any publiquem un monogràfic en paper, dedicat a un tema “important”. De cara al 2017 vam decidir que el tema havia de ser el feminisme, però volíem tractar-lo de forma àmplia i plural, incorporant els nous tipus de feminismes. Hem apostat per una visió polièdrica a partir de les diferents edats de la dona, de la infància a la vellesa. Crec que aquesta fórmula ha estat el motiu del premi. A més, les dues periodistes que han coordinat el monogràfic Feminisme(s), la Laia Soldevila i la Laura Aznar, són joves i molt implicades amb el moviment, i això s’ha reflectit en la qualitat del seu treball.
A Crític també esteu de celebració per la ràpida consolidació de la publicació. Projectàveu assolir l’equilibri econòmic en quatre anys i ho vau aconseguir en dos i mig, el 2016. Ho esperàveu?
Hi havia certa confiança interna perquè pensàvem que la proposta tenia sentit per a un nínxol del mercat periodístic català. Quan el Sergi Picazo i el Roger Palà em van cercar el 2013 per ajudar-los en la gestió del diari, ja tenien el projecte ben concebut. Ells coordinaven l’Anuari Silencis mediàtics de l’observatori Media.cat, que va tenir molt bona acollida i això els va animar a impulsar un mitjà digital que publiqués reportatges d’investigació de forma periòdica. El fet d’haver tingut beneficis el 2017 per segon any consecutiu, tot i haver incrementat el pressupost i la plantilla, és senyal que el projecte és viable i s’ha consolidat. Val a dir que hem estat molt modestos amb les despeses: vam començar tres treballadors compartint una taula als espais de treball del Grup Ecos, que agrupa cooperatives de diferents àmbits, i amb les quals teixim aliances; en pocs mesos jo passava a jornada completa i ara ja som cinc persones sòcies de treball. El pressupost per al primer any va ser de 85.000€, el de 2018 ja supera els 200.000€.
Més d’un terç dels ingressos de 2017 han provingut dels subscriptors. Quina relació teniu amb ells? Us acosteu al vostre ideal de finançament?
Cada dia s’uneixen a Crític nous subscriptors però el creixement és lent: ara en tenim 1.600 i el nostre ideal de cara al finançament seria arribar a 2.000. Nosaltres els hi donem molta importància, a banda de sortejos i reserves de lloc a esdeveniments, fem trobades amb ells per tal de rebre propostes i altres suggeriments. Ens hem reunit amb subscriptors a València, Palma, Girona i Barcelona. Molts ens expliquen que això no ho havien fet mai amb cap diari, i alguns han esdevingut socis de l’empresa. Han de fer una aportació de 1.000€, que recuperen si deixen de ser socis , i que els dóna entre altres avantatges la subscripció indefinida. Aquesta atenció i seguiment requereix una bona inversió de temps però és clau per al projecte.
Per què vau adoptar la figura de la cooperativa?
Ens vam constituir com a cooperativa de treball perquè volíem una organització horitzontal i perquè els socis treballadors ens sentim propietaris del mitjà. A més, aquest model inclou la figura dels socis col·laboradors, que per nosaltres és ideal ja que, a diferència dels accionistes d’una SL, mai poden tenir més del 40% de la propietat de l’empresa. D’aquesta manera, els socis treballadors tenim garantida la decisió sobre el rumb del projecte.
Us sentiu més a prop a una SL o a un mitjà comunitari?
D’esperit a un mitjà comunitari, però de solidesa empresarial a una SL. Nosaltres volem compaginar les dues coses: no ens hem declarat com a cooperativa sense afany de lucre perquè volem generar beneficis, però a diferència d’una SL, evitem que el lucre passi per damunt de l’ètica; tampoc ens volem vendre l’ànima al diable per publicar notícies sensacionalistes. Volem generar beneficis per reinvertir-los en l’empresa, fer un millor periodisme i tenir uns sous dignes. Estem al món privat però amb una actitud i una manera de pensar molt diferent al món privat clàssic: volem competir però també cooperar, i en especial ens interessa la intercooperació amb altres mitjans que són cooperatives, com les revistes Setembre i Alternativas Económicas i el diari La Jornada.
Teniu alguna política sobre el perfil que cerqueu dels anunciants i patrocinis?
No acceptem publicitat d’empreses que no compleixin uns mínims ètics. Per exemple, no anunciem bancs que desnonen llars -que són tots els de l’Íbex35-, ni marques com Repsol o Endesa. D’aquesta manera evitem contradir-nos amb la nostra missió de difondre continguts crítics. La publicitat de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona l’acceptem perquè es tracta de recursos públics, sempre i quan no hi hagi una intenció de condicionar els continguts de la publicació. Això de moment no ha passat. Al contrari, alguns reportatges nostres han fet crítiques dures a determinats aspectes de la Diputació de Barcelona i aquesta es continua anunciant. En general, els principals perfils d’anunciant són les institucions públiques, les cooperatives de l’Economia Social i Solidària i les del món cultural, per exemple, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Mercat de les Flors i el BarnaSants.
Quina seria per vosaltres la distribució òptima de les partides pressupostàries?
Voldríem que el 50% dels ingressos provingués dels subscriptors (ara és un 33%), el 25% de la publicitat (ara és un 24%), el 20% de continguts patrocinats (és un 10%) i el 5% de subvencions directes (és un 6,4%). Donat que els ingressos per subscripcions encara no arriben a la meitat del pressupost, hem cercat una altra font d’ingressos que funciona molt bé: els projectes oferts a tercers, com l’edició de llibres i l’elaboració de pàgines web i vídeos (que suposa el 23,5% dels ingressos anuals). Amb aquesta diversificació evitem no dependre de cap institució.
Volíeu tornar als valors originaris del periodisme: fer investigació i enfocar els col·lectius amb menys protagonisme als mitjans. Esteu satisfets amb els resultats d’aquests quatre anys?
Estem molt satisfets perquè aquest tipus de periodisme no existia en català. El nostre referent són iniciatives del món anglosaxó com Delayed Gratification i Vox. Definim aquest treball d’investigació, entrevistes i reportatges amb vocació de transformació social com a periodisme lent (slow journalism): “cuinem a poc a poc”, en contraposició al fast-food informatiu, aquell condicionat per la immediatesa. Si bé, la investigació sobre temes amagats o poc tractats és la part més costosa i no en fem tanta com voldríem. També hi ha gent que ens diu que fer investigació no és només retallar i enganxar dels diaris i fonts oficials, però cal dir que això no ho està fent ningú més. Considerem molt important la tasca que estem fent d’exigir transparència a les institucions públiques; per exemple, hem publicat informació sobre les sancions internes imposades als Mossos d’Esquadra o sobre els sou dels directius de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Al vostre web afirmeu que aposteu pel periodisme incòmode. Com vau rebre des de la redacció la demanda de la constructora Teyco pel reportatge sobre les irregularitats del seu finançament?
És la primera i l’única demanda que hem tingut en tres anys de vida. Estàvem tranquils perquè disposàvem de tota la documentació que justificava les nostres afirmacions en el reportatge objecte de la demanda. No teníem por i no vam claudicar.
Per què creieu que van desestimar? L’import que demanaven hagués enfonsat la publicació…
Sí… ens demanaven com a indemnització tres vegades el pressupost anual de Crític. Creiem que van desestimar perquè molt probablement el nostre mitjà hagués guanyat el judici.
A més dels vostres sous, al vostre web publiqueu les tasques quotidianes que feu i altres aspectes financers. Per què aquesta decisió? Dóna bons resultats?
Si demanem transparència a les institucions, nosaltres no podem ser opacs. A més, d’aquesta manera rendim comptes amb els subscriptors, i funciona. Rebem mostres d’agraïment per fer-los saber com va la cooperativa. Però encara que no rebéssim aquests signes ho continuaríem fent per demostrar que no tenim res a amagar, i que no som un diari subvencionat per les institucions públiques.
El 2017 el vostre rècord d’audiència se situava en 153.000 usuaris únics al mes (octubre), deu cops per sota dels mitjans digitals més llegits a Catalunya. Com ho valoreu?
Hem anat pujant any rere any. Segons dades de l’OJD Interactiva, la mitjana mensual d’usuaris únics durant el 2016 va ser de 65.806, el 2017 ja en vam assolir 80.297 com a mitjana mensual. El primer trimestre de 2018 hem arribat a 92.268. Són dades modestes, perquè tenim el problema dels continguts tancats només a subscriptors, que ens limiten l’audiència durant els primers dies de publicació. Però valorem molt positivament el creixement continuat i constant. El rècord que tu comentes és de l’octubre de l’any passat, en el moment àlgid del referèndum d’autodeterminació i les setmanes posteriors, quan l’efervescència política va fer que les visites es disparessin. Un altre moment especial, amb 114.000 usuaris, van ser les eleccions catalanes de 2015 (el 27-S).
Quin és el perfil del vostres lectors i a quin públic desitgeu arribar?
Les dades més completes que tenim són les dels subscriptors. Quan fem actes públics, la gent que reserva seients té entre 35 i 50 anys, i el perfil dels lectors no subscriptors és d’uns 30 anys (ens segueixen però potser no poden pagar els 52 euros de subscripció anual). De fet, hem comprovat que la majoria de gent que llegeix Crític té estudis universitaris i llegeix molts altres mitjans. En relació al gènere, el primer any teníem 70% de subscriptors homes i 30% dones, i des que vam equilibrar la presència de les dones als continguts i vam incorporar dues periodistes i la temàtica del feminisme, hem pujat fins al 40% de subscriptores, és a dir, encara no estem en la paritat però ens hi acostem.
Quins són els vostres reptes de futur?
El repte principal és canviar la web. La volem fer més dinàmica i reorganitzar les seccions i la presentació dels continguts. També publicarem alguns continguts en castellà. Això, si tot va bé, serà a finals de 2018.
Tradicionalment el món cooperatiu ha disposat de les seves publicacions, Crític, en ser cooperativa i una publicació generalista, està contribuint a difondre aquestes temàtiques a un públic més ampli?
Creiem que una de les nostres funcions és tractar els temes de l’Economia Social i Solidària de forma natural, habitual i transversal amb altres temes. I crec que de moment ho estem aconseguint però no som els únics, hi ha altres mitjans generalistes com Catalunya Plural i el Diari Ara que publiquen articles d’aquestes temàtiques. Però nosaltres volem anar més enllà, volem ser un mitjà referent, que la gent quan vulgui saber alguna cosa sobre l’Economia Social i Solidària consulti Crític.
