Amparo Huertas (InCom-UAB) escriu sobre la conferència de l’economista francesa Julia Cagé Democratitzar els mitjans, salvar Europa del populisme, celebrada el 27 de febrer de 2017 al CCCB.
Julia Cagé, professora lectora d’economia a l’Institut d’Estudis Polítics de París (Science Po) i investigadora del Center for Economic and Policy Research a Washington, va explicar la seva proposta per garantir el futur del periodisme al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) el 27 de febrer de 2017. Democratitzar els mitjans, salvar Europa del populisme va ser el títol de la seva conferència i Esther Vera, directora del diari ARA, es va encarregar de conduir l’activitat.
El punt de partida de l’economista francesa és la consideració dels mitjans de comunicació com a bens públics. Però el que més crida l’atenció és com defensa aquesta idea, ja que és més que evident la seva preocupació davant la creixent lluita, per part d’empresaris i polítics, per aconseguir influir en l’opinió pública i el deteriorament que això està provocant a l’activitat del periodisme. “Un cop arribats a l’edat de votar, l’educació obligatòria acaba i just és en aquest moment quan es necessita més informació que mai”. Amb aquesta rotunda afirmació va iniciar Julia Cagé la seva conferència, deixant clar des del primer moment la seva irritació.
La investigadora francesa va fer una diagnosi de la situació actual del periodisme a partir de la descripció de tres tipus de crisi: l’econòmica, provocada per la baixada dels ingressos publicitaris – però que no ha generat un descens del volum de publicitat, va matissar Cagé-, la conseqüent davallada de la qualitat de la informació arran de l’acomiadament de periodistes i, per últim, el trencament de la confiança donada als mitjans per part de la ciutadania, cansada de la ja inqüestionable pressió de la política i l’economia sobre els seus continguts. Cagé va emmarcar aquesta explicació dins d’una crisi més global, la de la democràcia, ara evident amb l’expansió del populisme. Per tractar el deteriorament de la llibertat d’expressió, Cagé va enunciar diferents exemples. Després de parlar d’Hongria i Turquia, va voler demostrar que aquesta és una realitat més propera del que pensem. Va comentar el cas dels Estats Units, recordant la roda de premsa en la que Donald Trump va expulsar a un periodista de la sala, i va apuntar com determinades polítiques estan afeblint la democràcia a França i Espanya.
L’economista, malgrat que considera que els mitjans són en gran mesura culpables d’aquesta situació, també pensa que hi formen part de la solució. Després de fer un repàs de les dificultats que es tenen a diferents països a l’hora de fer periodisme, va deixar clar que «cal protegir la professió i la independència del periodista». La reducció dels ingressos publicitaris està produint un alarmant augment d’acomiadaments de periodistes a tot el món. Cada vegada hi ha més comunicadors, professionals de la informació que fan Relacions Públiques, i menys periodistes, el que repercuteix molt negativament en la qualitat del periodisme que es fa. “A França, cada any, hi ha mil periodistes menys”, va dir a títol d’exemple.
Qui ha de finançar la informació?
Als Estats Units els periodistes van preveure perfectament l’ascens de Donald Trump, però per què no es van fer ressò. Julia Cagé va fer aquesta pregunta retòrica al públic i immediatament va respondre: “perquè molts diaris havien tancat, perquè molts periodistes havien hagut de deixar la seva feina”. I, a continuació, va plantejar la qüestió veritablement important: “Qui ha de finançar la informació?”
Julia Cagé pronostica que, d’aquí a poc, de seguir la tendència actual, els mitjans de comunicació no podran ser finançats per la publicitat i, davant d’aquesta situació, la investigadora francesa planteja dos tipus de sortides. La primera inclou una major implicació de l’Estat en la formació d’un sistema comunicatiu sostenible. Cagé afirma que “l’Estat no és un actor perfecte”, però “no s’ha de tenir por a la influència de l’Estat, perquè l’Estat som nosaltres”. La segona opció consisteix en deixar que continuïn proliferant els grans empresaris a l’estil del Ciutadà Kane, amb el neguit que genera veure com industrials aliens al sector estan adquirint grups de comunicació. Cagé va explicar, a mode d’exemple, que a França ja hi ha 5 multimilionaris que són propietaris de mitjans de comunicació i, amb ironia, va dir: “si el que vols comprar és influència, estem en període de rebaixes”.
La concentració no és només inquietant per si mateixa, també ho és per la natura dels propietaris. Cagé associa l’arribada d’aquests empresaris amb l’aparició de noves pràctiques de censura i manipulació. Segons la investigadora, aquest és ja un fet evident com, per exemple, queda demostrat amb l’absència d’un discurs crític al voltant del comerç electrònic. Aquest enfrontament entre l’interès periodístic i l’interès comercial és lògic que acabi accentuant la desconfiança en els mitjans, va dir Cagé.
Mitjans de comunicació, organismes sense ànim de lucre
Quin model de negoci podem construir tenint en compte que els ingressos publicitaris poden arribar a desaparèixer? Julia Cagé aposta per un nou sistema comunicatiu, on els mitjans de comunicació siguin organitzacions sense ànim de lucre.
Després de fer una anàlisi mirant de trobar els punts forts i els punts febles del funcionament, per una banda, de les fundacions -tenint molt en compte el cas de la Fundació Bertelsmann (Alemanya)- i de les societats d’accionistes, i, de l’altra, de les associacions sense ànim de lucre, Julia Cagé defensa un sistema basat en la inversió participativa. Cagé va fer servir el concepte de crowdsourcing, però ens sembla més adient equity crowdfunding o crowdinvesting. La investigadora francesa explica detalladament el funcionament d’aquest mecanisme al seu llibre Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016), prologat per Thomas Piketty, però al CCCB va destacar dos aspectes clau. Cagé, com a garantia de l’eficàcia del sistema, va assenyalar que cal limitar la quantitat que cada individu pot invertir, per tal d’evitar que una persona pugui acaparar massa poder, i alhora va subratllar que no és necessària la temuda intervenció de l’Estat.
La seva proposta implica la conversió del ciutadà en accionista dels mitjans de comunicació, una idea que Cagé considera bàsica per a poder restablir la confiança en el periodisme. Aquests ciutadans accionistes tindran poder sobre les decisions de l’empresa i, d’aquesta manera, podran protegir la independència dels periodistes. És la forma de desconnectar el capital del poder i, a més, va remarcar Cagé, és un model viable. Tant els nous mitjans com els que ja existeixen poden adoptar el sistema. “Amb les fundacions es va inventar la reducció fiscal, però ara aquesta pastanaga ja no és suficient, ara és necessari parlar al ciutadà de la capacitat d’influència”, va dir Cagé, qui alhora va explicitar la seva confiança en la “inteligència colectiva”.
En acabar, el públic li va fer diverses preguntes. Apuntem aquí dos exemples: com fer que la joventut s’interessi per aquest model de negoci quan el seu consum es redueix a les curiositats que apareixen a Facebook en forma de titulars? Com garantir els ingressos suficients per a cobrir les nòmines dels periodistes? Però Cagé només va redundar en la seva proposta.
Vaig sortir al carrer i vaig anar caminant cap a casa. Trobar-me de cop amb una Barcelona atrapada al Mobile World Congress em va fer venir al cap el moment en que Julia Cagé havia dit “hem tornat a l’època de finals del segle XIX i principis del XX, quan la premsa encara no sabia com garantir la seva independència” i penso que no, que per a interpretar la realitat actual no ens podem oblidar del recorregut ja fet.
