Les vies de queixa de què disposa la ciutadana per fer front als discursos d’odi racistes i LGTBI-fòbics distribuïts pels mitjans de comunicació són ineficients a Catalunya. Segons el projecte Wisdom Empowerment 2.0 (WEB2.0), de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en 10 anys només s’han tramitat 25 denúncies d’aquest tipus, de les quals 10 corresponen al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i 15 al Consell de la Informació de Catalunya (CIC).
L’estudi, que es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya el 14 de gener, ha estat dirigit per Anna Clua, Josep Granados i Vicent Canet. Es tracta d’una recerca interdisciplinària que combina els estudis de comunicació, de dret i de periodisme.
La investigadora principal del treball Anna Clua va presentar els resultats més rellevants. Clua va expressar la seva preocupació enfront de la baixa incidència de queixes.
De les 15 queixes rebudes pel CIC, 14 eren sobre continguts racistes i només 1 era sobre continguts lgtbi-fòbics. L’equip d’investigació considera que potser aquest desequilibri es deu al fet que l’any 2019 entressin a tràmit 8 queixes sobre una mateixa temàtica, el tractament informatiu dels menors estrangers no acompanyats (MENA). Les 10 queixes gestionades pel CAC es refereixen a continguts més diversos: 5 són queixes per lgtbi-fòbia; 4, per racisme i 1 suma ambdós discursos discriminatoris.
Clua va destacar que la informació, seguida de l’opinió i, en pocs casos, l’infoentreteniment són els gèneres amb els que es difonen més continguts susceptibles de ser motiu de queixa. De l’estudi també es desprèn que el CIC rep moltes més queixes per continguts informatius que el CAC, mentre que les queixes rebudes pel CAC provenen sobretot d’infoentreteniment, i també de gèneres d’opinió. En el cas del CIC, “destaquen la major reincidència de Metrópoli Abierta i La Vanguardia (amb tres queixes cadascú), seguida de la de El Periódico de Catalunya i El Nacional (amb dues queixes cadascú)”, segons es pot llegir a l’estudi. En canvi, en el cas del CAC, tret de RAC1, que reincideix amb una queixa més, la resta de mitjans tenen una sola queixa.
Males praxis periodístiques i precarietat laboral
Tanmateix l’informe identifica males praxis periodístiques entorn l’ús de les fonts d’informació, com manca de diversitat de fonts consultades o absència del col·lectiu que és víctima com a font primària d’informació o com a veu autoritzada. Però alhora també es detecta problemes amb el llenguatge periodístic, atès que aquest sovint és estereotipat, sensacionalista, criminalitzador, abusiu, no inclusió o presenta una opinió sense base argumental sòlida. Pel que fa la professionalitat dels i de les periodistes, també es detecta manca de rigor, de coneixements, d’experiència i d’ètica. Això s’observa, per exemple, amb la prevalença dels prejudicis, el foment de la desinformació i, fins i tot, la sobrerepresentació dels grups excloents. En les rutines periodístiques, no sempre es contrasta la informació, no sempre es verifica, ni sempre es donen dades de context.
Ara bé, per a avaluar totes aquestes fortes debilitats, cal tenir present factors estructurals com la precarietat laboral, la manca de temps per abordar les informacions amb rigor, la manca de formació dels equips professionals, la manca d’independència, la prevalença dels interessos polítics i econòmics, i la manca de regulació dels mitjans.
Cap sanció i poques recomanacions
A més, segons mostra l’estudi, cap de les queixes presentades tenen per resultat la imposició d’una sanció als mitjans per part de l’organisme competent. És a dir, tant el CAC com el CIC registren un nivell molt baix de capacitat d’actuació efectiva. Anna Clua opina que “el fet que no hi hagi sancions no s’explica únicament per la possible naturalesa improcedent de la queixa, sinó també per les deficiències en la resolució jurídica del cas”.
A l’estudi, es pot llegir “quan l’acció implica l’impuls de l’autoregulació veiem també una molt baixa proporció de resolucions que acompanyen el seu veredicte d’una o vàries recomanacions als mitjans sobre com abordar un tractament informatiu no discriminatori. Només 4 de 14 incorporen les recomanacions”.
Les dificultats a l’hora exercir el dret a denunciar
Al desenvolupament d’aquest estudi de la UOC es van entrevistar 10 representants de 10 entitats durant el segon semestre de 2022. L’objectiu era conèixer la seva opinió sobre els mecanismes de queixa.
Segons els resultats, els principals problemes amb què es topen els col·lectius afectats a l’hora d’exercir el dret a la queixa són la dificultat a l’accés a la informació -no només sobre els procediments sinó també sobre la pròpia existència dels mecanismes i sobre els organismes que els habiliten- així com la complexitat dels tràmits i la lentitud dels processos. La investigadora va subratllar que els organismes promotors dels mecanismes de queixa són vistos com molt allunyats de les realitats de les entitats.
Però, Anna Clua també va fer referència a la por. És tem per les possibles represàlies pel fet d’entrar en batalla contra els mitjans de comunicació. Per la investigadora de la UOC, a l’informe “es constata un sentiment d’escepticisme i de falta de confiança expressat en les entitats que han participat a l’estudi”. I aquest és un fet que preocupa tant al CAC com al CIC.
Els resultats de l’informe deixen palès que “existeix un problema en relació a l’eficiència d’aquests mecanismes que pot passar inadvertit, com és la prevalença en el nostre context institucional d’una cultura jurídica conservadora, allunyada d’una interpretació de la normativitat antidiscriminatòria coherent amb el seu origen polític i amb el seu posterior desenvolupament internacional i europeu”, va dir Ana Clua.
Per Anna Clua, és clar que hi ha un buit en el sistema públic de gestió de queixes que deixa desatès un gruix important dels continguts dels mitjans, malgrat que hi ha lleis que protegeixen els drets dels col·lectius afectats pels discursos discriminatoris. “Tant el CAC com el CIC impulsen bones pràctiques, però presenten deficiències en els seus mecanismes de recepció i tramitació de queixes”, afirma la investigadora de la UOC.
Les responsabilitats dels òrgans de regulació i autoregulació
Anna Clua va tancar la seva presentació apuntant que cal que els òrgans de regulació i autoregulació de la informació periodística emesa pels mitjans de comunicació es dotin d’equips jurídics que garanteixin una interpretació de la normativitat que inclogui la protecció dels grups socials històricament discriminats. A continuació va ser el torn de la vicepresidenta del CAC Laura Pinyol i el president del CIC, Josep Carles Rius.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya: aquesta és una carrera de fons
La vicepresidenta del CAC va parlar de forma sincera i oberta: “és un estudi crític amb les actuacions del CAC que ens obliga a fer una mirada crítica amb el seu funcionament i reflexionar sobre el paper que tenim com a organisme regulador”. “Aquest informe ens ha tocat el crostó”, va admetre Laura Pinyol.
El CAC ha de vetllar, entre altres, per la defensa de la llibertat d’expressió i de la informació. Però què passa quan aquest dret entra en conflicte amb altres drets fonamentals com el dret a l’honor o el dret a la igualtat? On es posen els límits? Quin dret es prioritza sobre l’altre? És una qüestió clau i difícil d’establir. Pinyol lamenta dir que normalment “acaba prevalent el dret a la llibertat d’expressió, segurament pels dèficits de garantia de drets que la inèrcia històrica ens hi ha portat”. Pinyol, a més a més, té molt present que en el cas dels col·lectius vulnerables aquests drets s’haurien de mirar amb més atenció.
D’alguna manera, Pinyol va fer seus els problemes detectats per l’estudi de la UOC. De fet, va confessar que vol trencar amb la idea perversa – i tan popular- que queixar-se a les institucions no serveix de res. Des del CAC, Pinyol admet que 10 queixes en un període de 10 anys és un registre molt minso i assumeix que cal pensar com donar a conèixer a la ciutadania els mecanismes de queixa: “com a CAC ens urgeix fer aquesta reflexió per difondre i comunicar millor què fem, com ens devem a la ciutadania i a les entitats i que sàpiguen usar aquestes vies que posem a la seva disposició com la de presenta una queixa per exercir el seu dret a queixa”.
Per la vicepresidenta del CAC, el fet que no hi hagi un únic centre regulador que centralitzi totes les queixes no és cap problema “perquè quan s’escapa de les nostres competències el derivem a l’altre l’organisme competent”. En canvi, Pinyol sí veu com un greu problema quan els discursos d’odi passen a les xarxes, atès que això “ja no és competència de cap dels organismes que tenim”.
De les paraules de Pinyol, es desprèn que la voluntat del CAC és no deixar cap queixa sense resposta, malgrat que la vicepresidenta d’aquest organisme també es conscient de la necessitat de recuperar en general la confiança en els organismes de referència.
Pel CAC, la lluita contra els discursos d’odi i els continguts discriminatoris racistes lgtbi-fòbics als mitjans de comunicació és una carrera de fons. En aquest sentit, ja ha fet algunes actuacions al respecte com la defensa explícita de l’educació mediàtica o la publicació de diverses recomanacions, com Recomanacions sobre el tractament de les persones LGTBI+ als mitjans audiovisuals (2024), Recomanacions sobre el tractament de la comunitat gitana als mitjans de comunicació (2018), Recomanacions sobre el tractament informatiu de la infància i l’adolescència tutelada per l’Administració (2020) o Recomanacions sobre el tractament informatiu de les persones migrades i refugiades als mitjans de comunicació (2021).
Consell de la Informació de Catalunya: amenaça molt potent i eines molt febles
El president del CIC opina que aquest “és un estudi molt necessari i imprescindible perquè el discurs d’odi ja no és una patologia social –que ho és- sinó que s’utilitza com a motor polític que triomfa, com al cas de Donald Trump”. Josep Carles Rius alerta que “tenim unes amenaces molt potents i unes eines molt febles per fer-hi front com demostra aquest estudi”.
Josep Carles Rius està d’acord amb que els mecanismes de queixa sobre el discurs d’odi són insuficients a Catalunya però alhora insisteix en que el CIC no té cap més poder que les resolucions ètiques. “Al CIC no tenim poder coercitiu, sinó un poder moral. El CIC només pot fer una condemna ètica. El nostre marc jurídic és el codi deontològic, no un marc legal. Un codi deontològic que, aquest 2025, es revisarà, s’actualitzarà i s’adaptarà a les noves realitats de l’ecosistema mediàtic. El descrèdit del periodisme ens afecta a tots i paguen justos per pecadors”, ens diu el president del CIC.
De quina manera pot col·laborar la ciutadania?
La investigadora Anna Clua aspira a que es promogui un major debat social al voltant de la regulació al dret de la informació i a la comunicació. El nou marc regulador que permet el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació obliga a una revisió de la salut democràtica del sistema de mitjans en tots els països de la UE. I, en aquest context, Anna Clua aprofita per recordar que la ciutadania té dret a participar del debat sobre la promulgació d’una llei de premsa que contempli el dret a la informació i sobre la creació d’una autoritat independent que vetlli per la qualitat dels mitjans de comunicació.
CIC i CAC coincideixen en la necessitat que cal una ciutadania més crítica que deixi de consumir mitjans racistes o lgtbi-fòbics. Però, malauradament, ser racista és també un model de negoci. “Ser racista dona clics”, ironitza el president del CIC, qui acaba indicant que “s’han de crear marcs legals que evitin que un mitjà tingui com a model de negoci el racisme”. Segons Josep Francesc Rius, “es necessiten decisions polítiques valentes” i, per començar, planteja com a pregunta un fet que resulta sorprenent: “perquè no hi ha un Consell de l’Audiovisual a Espanya?”
Podeu recuperar la presentació de l’informe aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=0ZxhZ3M8-xU
