+ info: TDX
Resumen:
El 1999 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de tots els grups la Resolució 3/VI, sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. En ella, el poder legislatiu es fixava com a objectiu principal l’aprovació de tres lleis: una regulació marc de la comunicació audiovisual a Catalunya; una llei que transformés el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en una autoritat independent amb plenes competències, i la reforma de la llei dels mitjans públics de la Generalitat. L’any 2000, l’anomenada llei del CAC va dotar l’organisme d’independència i capacitats per regular el sector i vetllar pel compliment de la normativa, però reservava a l’Executiu la capacitat de convocar i resoldre concursos de concessions.Per tot plegat, podem concloure que les tres lleis analitzades en aquest treball –la llei de reforma del CAC (2004), la llei audiovisual (2005) i la llei de la CCMA (2005)– són la resposta efectiva al procés iniciat el 1999.
La primera d’elles, la llei que va incrementar les competències del CAC, va servir per fer un primer pas important en l’equiparació de l’autoritat audiovisual a d’altres institucions semblants del continent. A partir de 2004, el Consell tindria un paper estratègic en la resolució de concursos de concessions, emetent un informe preceptiu i vinculant sobre el seu resultat. Catalunya feia un pas inèdit a l’entorn espanyol, atorgant un paper determinant en aquests processos a un organisme independent de l’Executiu.
L’any següent veuria la llum la llei de la comunicació audiovisual. Catalunya tornava a ser capdavantera i esdevenia la segona comunitat autònoma en tenir-ne, després de Navarra. Espanya encara no en disposava d’una de pròpia a escala estatal. Per això, aquesta regulació es va concebre com una norma marc pel sector, va actualitzar la concepció de la indústria audiovisual a la irrupció de les noves tecnologies i a un entorn de múltiples actors, de titularitats i sistemes de transmissió diversos i va traspassar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya la competència de convocar i resoldre de concursos de llicències.
La tercera de les lleis, la reforma de la regulació dels mitjans públics de la Generalitat de 2007, va suposar també adaptar i modernitzar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per transformar-la en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica. El canvi més destacat fou en el model de govern, esdevenint així Catalunya la primera comunitat que entomava una reforma a fons dels mitjans públics, encara que l’Estat ho havia fet amb RTVE l’any anterior. Així, es va abandonar el format d’un director general com a màxim executiu, nomenat pel Govern, i un Consell d’Administració amb escasses competències, escollit per àmplia majoria del Parlament amb mandat equivalent a la legislatura, per passar a un model de director general escollit per concurs públic per un Consell de Govern professionalitzat amb competències reforçades, escollit pel Parlament per àmplia majoria i mandat de sis anys. No obstant, el consens existent per acabar amb la influència governamental en el nomenament del màxim directiu de la CCMA no es va traslladar a l’aplicació de la llei. La selecció dels membres del seu Consell de Govern va respondre a criteris polítics i amb interferències governamentals. Anys més tard, una nova reforma de la llei incrementaria de nou la ingerència governamental en els mitjans públics.
